L’escriptor Xavier Vidal va redescobrir la figura d’en Francesc Layret al Museu d’Història de Sabadell, l’any 2021. Allà, per commemorar el centenari de l’assassinat del polític, l’historiador Jordi Serrano va comissionar una exposició en què repassava la seva trajectòria. Vidal va sortir fascinat.
Tant, que va començar a concebre una novel·la que presenta aquest dijous a la Llar del Llibre: Set bales en la nit, un thriller polític en què reconstrueix les darreres hores de vida de Layret.
Per què creus que vas connectar tant amb Francesc Layret?
Em vaig adonar que Francesc Layret és més que un personatge històric. És un exemple de superació. Parlem d’un home que amb tan sols dos anys es queda sense mobilitat a les cames. Que no surt de casa fins als 16, però que quan surt ho fa sent una persona culta, amb valors, decidida a treballar pel seu país i per la seva llengua. Layret va dedicar la seva vida a lluitar pels obrers més pobres, moltes vegades de franc, i va esdevenir un polític fascinant. La seva història és de novel·la.
També va viure en una Barcelona de novel·la.
La dels anys 20 va ser una Barcelona farcida de violència. Els carrers estaven plens d’espies, de soldats de fortuna que havien fugit de la Primera Guerra Mundial, d’empresaris catalans que s’havien fet rics venent mantes als aliats, en alguns casos també als alemanys. Circulava moltíssima cocaïna, també morfina i absenta, i també hi havien els pistolers, que mataven per 50 pessetes. Francesc Layret va viure en l’escenari perfecte per a una novel·la. També hi havia el dolent perfecte.
Parlem de Severiano Martínez Anido?
Era el governador civil de Barcelona, un militar molt violent. Des de Madrid li havien encarregat que erradiqués la violència als carrers de Barcelona. Era molt religiós i estava convençut de ser un intel·lectual, tot i que en realitat era un borratxo que sovint es quedava adormit. Tancava a la gent a dit, sense càrrecs. Amb Layret no ho tenia tan fàcil, perquè era diputat i no el podia empresonar de qualsevol manera. Per això la solució va ser bastant més dràstica.
El van assassinar en un moment clau.
El van assassinar just abans de les eleccions legislatives de desembre de 1920. Durant tot el període de la restauració havien estat governant dos partits, el liberal i el conservador, que s’anaven canviant el poder. Els obrers no votaven, perquè en aquella època consideraven que el sistema polític no era cosa seva. Però Francesc Layret va fer la reflexió. Els obrers, la gent del poble, eren més. Si s’unien podien guanyar les eleccions i acabar amb aquest sistema bipartidista. Per això va tractar d’unir la UGT de Julián Besteiro, el sindicat dels socialistes, i la CNT d’en Salvador Seguí en una sola candidatura. Això va fer saltar les alarmes del deep state a Madrid.
No vull especular, però crec que si no l’haguessin assassinat, si s’hagués sortit amb el que volia fer, la història hagués avançat 15 anys. Perquè la república prèvia a l’esclat de la guerra civil va esclatar precisament després que el Front d’Esquerres, unint les esquerres nacionals, aconseguís guanyar les eleccions i instaurar una república. Francesc Layret va ser un avançat en moltíssimes coses.
En quines?
La política per descomptat, però també en la lluita per la llengua. Era un defensor acèrrim del català. Va defensar el català com a llengua obligatòria a les escoles, la universitat i l’administració, va reivindicar la creació de facultats de filologia catalana… Et sona d’alguna cosa? És un tema totalment actual.
Creus que tots aquests valors que va defensar Francesc Layret són el resultat de la infantesa que va viure, de la seva posició social?
Totalment. Molts van criticar que fos burgès. La seva família no era rica, es guanyaven bé la vida. Tenien un negoci de rellotgeria, i vivien a un pis al carrer Balmes. La posició de Layret no va ser mai la d’un obrer que s’havia de llevar a les cinc per a passar-se el dia treballant a una fàbrica. Ell es passa 16 anys tancat a casa, llegint, reflexionant, adonant-se que hi ha moltes coses que s’han de canviar, i això és el que tracta de fer quan surt. És per això que defensava tant l’educació dels fills dels obrers. Considerava que era l’única manera de què l’ésser humà pogués participar en la política i defensar els seus drets.
Quanta ficció té la novel·la?
La novel·la és bastant fidel als fets històrics. Hi ha alguns fets que he hagut de moure de lloc per criteris narratius, i m’he inventat una trama, la de l’assassí de Francesc Layret, un personatge que es fa dir Paulí Pallàs que tot ho fa pensant en la seva germana, impedida de les cames per la pòlio. També són inventats els personatges de la Lucille Brown, una escort, diríem avui, que treballa per a en Martínez Anido, i el de la dona d’un dels empresaris més importants de l’època.
Per què són precisament dones tots els personatges de ficció?
Perquè en aquella època les dones van tenir un paper que mai se’ls ha reconegut. La vaga de la Canadenca n’és un exemple. Quan van empresonar els homes per fer vaga, van ser les dones les que van suportar la societat.
Al terreny polític, darrere dels homes, hi havia dones potentíssimes que tenien un paper fonamental. Per això ha estat tan important per a mi inventar aquests personatges femenins. Volia que la novel·la fos respectuosa amb la realitat.
Per a això cal molta documentació.
He hagut de llegir molt. En especial destacaria la base de documentació de la Fundació Irla, on hi ha una biografia de Layret escrita per Joaquim Ferrer, que va ser conseller del govern de la Generalitat, i el llibre d’en Paco Soria, un molt bon periodista de l’època que va ser íntim de Layret i que va reconstruir les seves darreres hores. El meu objectiu era que la documentació estigués dins de l’acció, però sense estar. Que a partir de l’acció, els diàlegs i els personatges es pogués captar l’essència de l’època, que es pogués entendre la forma de vida sense necessitat de descriure-la intencionadament en un paràgraf.
Es presenta doncs com un thriller divertit de llegir…
Sí, i això per mi ha estat un requisit durant tot el procés d’escriptura. Quan em vaig plantejar la novel·la tenia tres objectius: reivindicar la figura de Francesc Layret, donar a conèixer la lluita que va fer per canviar la fisonomia política del país, i escriure una novel·la entretinguda. Vaig concebre la novel·la perquè la gent s’ho passés bé des de la primera fins a l’última línia, perquè jo no escric assajos, sinó novel·les, i no volia publicar una llauna política. Això, però, intentant que la base ideològica de Francesc Layret estigués sempre present d’alguna manera.
Creus que actualment encara existeix la figura de l’intel·lectual socialment compromès?
Sí, però amb una diferència. Els intel·lectuals avui no fan política. En aquella època els polítics solien ser persones il·lustrades, persones amb un gran bagatge. Pío Baroja, Unamuno, Valle-Inclán… Tots tenien una posició política molt rellevant, i participaven activament en la vida política. Això va canviar amb la dictadura, perquè el que es posicionava sortia escaldat.
Ara els intel·lectuals de veritat no es dediquen a la política, fan altres tipus de feines. Treballen a les universitats, són catedràtics, publiquen llibres… Però no, aquesta figura de l’intel·lectual que hi posa el coll per les seves idees… La gent avui dia és més prudent. Encara l’arrosseguem, l’efecte dictadura.
Creus que tenim un problema la memòria històrica?
Jo penso que s’haurien de reivindicar moltes més figures de les que coneixem. Aquest trencament de 40 anys en la història política que van ser la guerra i la dictadura… Els carrers de Francesc Layret van desaparèixer i es van convertir en avingudes del General Mola, i així amb tot. Es van silenciar i esborrar les figures intel·lectuals més importants d’Espanya i Catalunya, totes aquelles que, amb les seves idees i els seus discursos, havien contribuït a què la societat avancés.
L’extrema dreta sol denunciar que això de què parles és una reinterpretació de la història.
La reinterpretació de la història es va fer durant els 40 anys de dictadura. El que s’està fent ara és recuperar el que realment va passar i es va esborrar dels llibres d’història, del que s’ensenyava la gent, de l’imaginari popular perquè ningú tingués consciència que hi havia hagut un cop d’estat, que els colpistes havien acabat amb un règim democràtic com era el règim de la República.
Set bales a la nit s’ha publicat fa tan sols deu dies, com creus que serà l’acollida?
Espero que molt bé. Les persones que se l’han llegit m’han fet bons comentaris. Crec que he aconseguit crear un text que, sense renunciar a les idees complexes i la bellesa de la prosa poètica, és senzill i entretingut de llegir; i amb una part política i ideològica que era de justícia.
En Francesc Layret és un personatge oblidat. Mai cap partit polític no l’ha reivindicat, ni tan sols al centenari de la seva mort. La gent no el coneix més que com un nom de carrer.
Has escrit la novel·la que volies escriure?
Sí. De fet, he de donar moltes gràcies a Columna, a l’editora Marta Selvas i a la meva agent literària Berta Bruna, perquè pràcticament no m’han tocat una coma. M’ho han respectat tot.
La presentes el 16 d’octubre.
La presento el dia 16 a les set de la tarda. Serà a la Llar del llibre, i m’acompanyaran en Jordi Serrano, comissari de l’exposició El fil roig del catalanisme, i l’escriptor Jordi Solé, que va ser premi Prudenci Bertrana fa dos anys.
Foto portada: Vidal, amb la portada del llibre. Autor: D.Jiménez.
