Gemma Ruiz Palà (Sabadell, 1975) torna aquesta setmana a les llibreries amb la novel·la Una dona de la teva edat, editada per Proa. El llibre posa el focus en la segona meitat de la vida d’una protagonista molt vitalista que fa de la menopausa una rebel·lió i que opta per no continuar emmotllant-se al patró establert, reivindicant la seva llibertat i les seves decisions.
La novel·la, ambientada a la ciutat italiana de Venècia, parla de l’art, de la vocació, de la família, de l’amor i també de la menopausa.
“Crec que és una novel·la ideal pels homes que diuen que no ens entenen”, subratlla, “perquè planteja dos models de masculinitat diferents que permeten obrir la mirada i comprendre aquest període tan rellevant en la vida d’una dona”.
La protagonista d’Una dona de la teva edat és la Kate, una esposa exemplar i mare abnegada que decideix que la segona meitat de la vida la viurà de manera totalment oposada a com ho havia fet fins al moment. Se’n va de casa, els fills li giren la cara, repesca la vocació d’escultora que li havien estroncat i, sense que s’ho acabi de creure, la conviden a exposar a la Biennal d’Art de Venècia, on fa de la menopausa la millor rebel·lió i abraça l’alegria de viure sense demanar permís.
“Volia parlar del desequilibri entre aquestes dones que veus, que coneixes i que saps que existeixen i el no trobar-les enlloc en el món de la ficció”, reconeix Gemma Ruiz, que també deixa clar que tot plegat és culpa de l’educació emocional rebuda fins al moment amb pel·lícules que expliquen què et passa “quan ets jove i t’enamores” però no “allò que succeeix quan comences a envellir”. “La conversa pública és bàsica per trencar els estigmes, els estereotips negatius i els tabús”, afegeix.
La Kate neix d’un perfil purament fictici, però allò que tenia més clar l’escriptora és que havia de ser una dona “vitalista”. “Volia que s’ho mengés tot, amb unes bones riallades i uns bons ‘polvos’, en definitiva, que es mengés la vida a queixalades”, admet. També que fugís de la “perfecció i l’autoexigència” imposada. Pel que fa a les relacions, l’autora ha mirat de buscar un punt de vista diferent per tal de “canviar” el prisma d’allò que sempre s’ha donat per “legítim i plausible” amb l’ajuda d’en Rob i l’Stefano.
“Tenia ganes d’explicar que això passa, i que ja seria hora que ho anéssim normalitzant”, afegeix. Un altre dels aspectes on posa l’accent l’escriptora és la feina i també l’èxit que, sovint, queda amagat quan es tracta de dones de més edat. “Quan et veus reflectida en una creació cultural sents que formes part d’alguna cosa, i per això l’art és important, perquè pot convertir una experiència personal en una de col·lectiva”, detalla. És en aquest punt on Gemma Ruiz fa també una picada d’ullet a la periodista cultural Anna Pérez Pagès, qui encarna un dels seus personatges. “S’hauria pixat de riure en trobar-s’hi”, assegura.
Finalment, pel que fa a la ubicació, no és casualitat que la ciutat escollida per acollir l’acció sigui Venècia, una localitat que segons Ruiz agrupa “totes les dissonàncies” i les “incoherències” que un mateix pot tenir. “És una ciutat catalitzadora de la turistificació, que acull cada dos anys una Biennal on arriben molts artistes en jet privat”. En aquest sentit, avisa que tot això està “matant” la comunitat veneciana que veu com s’estan perdent els valors.
“M’agradava la idea d’una americana que pensa en una Venècia com la que ha vist en les pel·lícules i que després, en realitat, es troba amb uns moviments activistes molt vius”, als quals Gemma Ruiz homenatja a la novel·la. Finalment, on també hi ha camp per córrer és en la lluita per la igualtat de la dona. “El feminisme ha avançat”, admet, “però estem en un moment de reacció total dins d’un context de patriarcat racista i misogin com feia dècades que no es veia”.
Foto portada: l’escriptora Gemma Ruiz. Autora: ACN.
