David Vila i Ros (Sabadell, 1977) no descansa en la seva tasca de divulgador lingüístic. Ni tan sols el mes d’agost l’atura. Està a punt de veure la llum el seu darrer llibre, La llengua i tu (Voliana Edicions), on posa de relleu les dificultats per viure plenament en català, com a llengua minoritzada, i com, segons considera l’autor, en molts casos som els mateixos catalanoparlants els responsables d’aquesta situació per culpa d’una malentesa “bona educació” que ens empeny a canviar de llengua quan creiem que el nostre interlocutor no comparteix les nostres mateixes arrels.
Això, a parer de Vila i Ros, no només perjudica la pervivència de l’ús social del català, sinó que impedeix els nous parlants de practicar la llengua de manera natural, sovint frustrant-los en els seus intents d’aconseguir avançar en l’aprenentatge, i per tant, posant una barrera que els discrimina quan creiem, molt sovint de manera equivocada, que no seran capaços d’entendre’ns. Amb motiu d’aquesta novetat editorial conversem amb ell sobre els hàbits lingüístics dels catalanoparlants, els reptes del català i el paper que cadascun de nosaltres té en el seu futur.
“La principal diferència entre aquest llibre i altres obres meves anteriors és que aquí exposo d’una manera molt directa, amb un fil conductor molt concret, quina és la situació actual del català i la responsabilitat de cadascú en la seva pervivència. El llibre es divideix en diversos blocs, i cadascun comença amb un conte meu, alguns d’ells inèdits. En un dels blocs parlo explícitament de la riquesa que suposa la diversitat de llengües pel patrimoni immaterial mundial. Cada cop que mor una llengua, la cultura s’empobreix. Les llengües serveixen per comunicar-nos, certament, però són molt més que això. Són memòria, emocions, sentiments. Cada llengua té particularitats, paraules o expressions intraduïbles. De fet si la funció d’una llengua fos només comunicar-nos, no caldria que hi hagués diversitat, tots faríem amb una de sola – aquesta, de fet, era la idea darrere l’esperanto-. Però precisament per això l’esperanto no va funcionar, perquè li manca tota la part emocional que fa arrel en els parlants i que fa que ens hi vinculem sentimentalment”.
És un llibre per a tots els públics?
Sí, està pensat pel parlant del carrer, per a qualsevol persona que necessiti una guia per mantenir l’ús de la llengua i perdre la por a no canviar, que és quelcom que em consta que a molta gent li resulta difícil de fer sense un esforç previ de conscienciació. No és ni molt menys un llibre pensat perquè el llegeixin filòlegs o experts en llengües. He volgut fer-lo amè, divertit i molt accessible.
Quines són les grans dificultats amb què es troba el català del segle XXI?
Una llengua per sobreviure necessita un estat, un poder polític al darrere que la posi en valor, fent-la necessària per a la vida. El català és la llengua pròpia de Catalunya, i això no és incompatible amb que s’hi parlin centenars de llengües més. Però la situació política dels Països Catalans fa que aquesta necessitat de protecció per part de l’estat, ara per ara, no es vegi satisfeta – de fet, a vegades, quan arriba ja és massa tard, com va ser el cas d’Irlanda-, Llavors, només queda la segona opció, que és fer-la perviure a través dels parlants que la transmeten, no només a casa, sinó arreu. Amb els companys de feina, a la cafeteria, a la vida quotidiana. És increïble la quantitat de gent que, molts cops sense adonar-se, canvia automàticament de llengua davant algú que no li sembla català. I el llibre vol posar el focus sobre això.
Però el català sempre ha estat en desavantatge numèric respecte a altres llengües del voltant.
Sí, i més partint de la base que la natalitat dels catalans ha estat sempre històricament baixa, amb la qual cosa no hem mantingut una base de parlants nadius constant. Però en anys i segles anteriors, la repoblació se sumava a la llengua. Entenien l’aprenentatge del català com una eina d’integració, de pujar en l’ascensor social. Aprenien català per necessitat i per voluntat pròpia de prosperar en la seva nova terra, lògicament sense renunciar a la seva llengua materna. No hi havia una situació d’emergència lingüística com la que tenim ara. I és per això que reivindico la necessitat de protegir les llengües minoritzades. Fent un símil amb l’economia, podríem adoptar el discurs liberal, i deixar que tot es reguli per si mateix. Però d’igual manera que passa amb l’economia, les llengües no poden ser tractades totes per igual. Creure que tothom neix igual i amb les mateixes oportunitats és una fal·làcia econòmica, com ho és dir que totes les llengües parteixen de la mateixa situació política i social.
Les xarxes socials són un bon aliat?
Ara mateix són un arma de doble tall. Hi ha molts més recursos per aprendre català -a banda de les universitats que l’ofereixen arreu del món-, i de fet hi ha gent d’arreu que l’aprèn per pur plaer, sense tenir cap vinculació amb Catalunya, però alhora també els joves d’aquí tenen molt més accés a material en altres llengües. Avui dia la majoria de joves consumeixen moltes hores de contingut en castellà, cosa que en generacions anteriors no passava.
El llibre, doncs, reivindica que encara estem a temps de revertir la situació?
Si tots posem fil a l’agulla i fem la nostra tasca de mantenir la llengua, sense excuses, sí. De fet és el que dona sentit al llibre i la raó per la qual l’he escrit.
