El jove Quim Belmonte García (Sabadell, 1999) s’estrena com a escriptor amb un llibre de catorze poemes, 83.000 paraules per a tu, editat per Talón de Aquiles, i que s’inspira en el que ell denomina al pròleg “el mal tràngol anomenat primer amor”. Belmonte despulla en aquest volum els seus sentiments i ens fa partícips de les seves vivències. De fet, el títol fa referència a un joc de paraules que tenia amb la seva exparella, i que per tant encaixa perfectament amb el contingut dels textos.

En aquesta entrevista prèvia a Sant Jordi, Belmonte parla dels seus inicis en el món de la literatura i del seu primer llibre, publicat recentment.

D’on ve la teva passió per la poesia?
Primer de tot, he de dir que jo no era una persona particularment afeccionada a la poesia. Vaig descobrir aquest món arrel del meu treball com educador social, gràcies a un grup d’artistes que fan el que s’anomena Arteràpia, és a dir, teràpia a través de l’art. Jo era una persona molt tancada en mi mateix, i després d’una dolorosa ruptura amorosa fa tres anys, la meva psicòloga em va recomanar plasmar aquests sentiments per escrit. Així doncs, vaig començar a escriure poesia amb 22 anys, tot i que ja havia fet incursions en altres gèneres des dels 18. Després, la mort de la meva àvia materna, a qui estava molt unit, m’ha servit d’inspiració per altres poemes que tinc escrits i que espero poder publicar en un altre volum, com a homenatge perquè sempre va confiar molt en mi i em va animar, i pràcticament ho considero com un deute pendent amb ella.

I el pas de publicar aquest primer llibre, com va arribar?
També per casualitat. Feia temps que parlava amb la meva parella actual, l’Adri, que m’hagués encantat poder ser artista. Ella em va encoratjar i m’encoratja a seguir escrivint i un dia, mentre mirava Instagram, em va sortir un anunci d’aquesta editorial, justament especialitzada en poesia, que proposava enviar manuscrits per valorar la seva publicació. Ho vaig fer com un test per saber si el que escrivia tenia prou qualitat com per poder ésser editat, i és una satisfacció que hagi estat així. Però per a mi el més important ha estat descobrir que la poesia em proporciona una gran pau interior, i em fa connectar amb mi mateix.

La teva poesia es caracteritza, com molta de la poesia actual, per una mètrica i una rima lliure.
Sí, perquè no tinc una formació clàssica en aquest terreny. El meu amic, l’actor Jan D. Casablancas, em va dir “endavant, escriu el que sentis”, i a més, junt amb dos amics més (Edgard i Pistu) em van regalar el llibre “Poemes de cos i ànima” de Iehuda Amikhai, i aquesta ha estat sobretot la meva base. També bec molt de les lletres de cançons – al pròleg apareixen al·lusions a temes de Joaquín Sabina o Els amics de les arts-, la música ha estat una gran influència per a mi, per exemple noms com Serrat, Manel, Jorge Drexler o Extremoduro.

Cada poema dels catorze que composen el recull porta al títol la data en què el vas escriure, i que abarquen des del 25 d’octubre del 2022 fins el 10 de gener del 2023…
Sí, he volgut deixar les dates perquè crec que ajuden a entendre l’evolució en aquells dos mesos i mig. Generalment en un sol dia escrivia un poema sencer, encara que després hi hagi retocs en alguns casos. L’exemple més extrem crec que és El tren, que el vaig escriure en un trajecte de vint minuts i que va sortir tal qual, sense retocs posteriors. Molts cops em venien idees al cap mentre estava al cotxe en un embús, i m’enviava notes de veu per desenvolupar-les després. En alguns dels meus poemes també introdueixo fragments de converses perquè ajuden a contextualitzar el que estic explicant.

Per acabar… Què t’agradaria transmetre amb el llibre? Què voldries que s’endugués de tu el lector o lectora dels teus poemes?
A algú jove, adolescent, li diria que l’amor no tot ho pot, però que el món no s’acaba pas per això encara que els hi ho pugui semblar. Per a un adult, m’agradaria que li servís per reconnectar amb la intensitat de l’amor, i que poguessin treballar les emocions des d’un altre punt de vista, de tornar a viure l’amor amb la intensitat de la joventut, però sabent que tot pot acabar. El que sí vull aprofitar és per animar tothom a exposar el seu món interior a través de l’art, ja sigui música, poesia, pintura… penso que tothom té històries a explicar i és una llàstima que molts cops per timidesa no poguem gaudir d’elles.

Foto de portada: Quim Belmonte, en una imatge d’arxiu. Autor: cedida.