- El guitarrista cordovès presenta “Vistas al mar”.
- Exquisit concert amb obres de compositors nascuts vora la mar.
Petit gran concert dimecres al saló del Teatre Principal. Petit, per l’espai i per la seva durada; gran, per la categoria del guitarrista Álvaro Toscano que, amb només vint-i-quatre anys va aconseguir captivar el públic assistent. Guanyador del 96è Concurs Permanent de Joventuts Musicals d’Espanya el 2020, ha ofert obres variades amb el mar de rerefons.
El saló del Teatre Principal fa temps que va esdevenir un espai concertístic de categoria. Malgrat la seva petita cabuda, és precisament això el que li confereix una particularitat digna de ser tinguda en compte. La sala conté elements decoratius, però també acústics, que són ideals per a l’escolta d’artistes, de músics i cantants amb una intimitat perfecta. Dimecres va ser el torn d’Álvaro Toscano, tota una sorpresa, tot un bàlsam de sensibilitat a la guitarra i que va quedar també encantat del lloc on va actuar. Potser la característica que més sobta d’aquest intèrpret és la seva edat: només vint-i-quatre anys. Si, a més, afegim una extensa llista de premis del públic, així com nombroses actuacions per tota Europa, i, especialment el seu primer premi en el 96è Concurs Permanent de Joventuts Musicals d’Espanya, llavors podem concloure que estem davant un artista amb una gran projecció. La seva delicadesa amb la guitarra, però també amb les seves explicacions han deixat una molt bona empremta entre els assistents.
Álvaro Toscano ha triat peces d’autors nascuts al costat del mar. Sota el títol genèric de “Vistas al mar”, ha començat amb dues del compositor català Ferran Sor, Variacions sobre un tema de la flauta màgica i la seva Fantasia op. 30. Sor va ser un nen prodigi, ja que amb només cinc anys ja tocava la guitarra. La seva extensa obra la componen especialment ballets, música religiosa, cançons per a veu i piano o guitarra i obres per a piano, quartet de corda i conjunt instrumental. El 1810 va acceptar la monarquia de Josep I Bonaparte, la qual cosa el va obligar a exiliar-se a França el 1813. Allà va rebre els reconeixements més importants, tot i que, finalment va acabar els seus últims dies en la més absoluta misèria. Álvaro Toscano ha rescatat aquests dos petits temes de Sor que han mostrat ja des del primer moment aquesta delicadesa especial dels seus dits, on, segurament, els fragments més suaus han estat els més apreciats.
El jove intèrpret cordovès s’ha ficat al públic a la butxaca no només amb la seva simpatia i la seva integració a l’espai, sinó amb la tria de tres cançons catalanes fora de programa: El testament d’Amèlia, La Cançó del lladre i El Noi de la mare. Amb una finesa i pulcritud interpretativa impressionant, ha anat desgranant les notes d’aquests temes tan coneguts, posant un punt genial d’improvisació que no ha deixat indiferent.
Álvaro Toscano ha volgut destacar la contemporaneïtat del compositor brasiler Sergio Assad, així com aquest viatge de la Mediterrània a l’Atlàntic, i del qual ha triat l’obra Fantasia carioca, una barreja de sons una mica sorprenent, amb un començament dubitatiu, on els acords de la guitarra flueixen d’una manera podríem dir desordenada. Poc després, tot plegat esdevé un conjunt de sons més estilísticament brasilers. Una peça realment interessant que Álvaro Toscano ha interpretat magistralment.
I el mar, sempre present, ens ha portat a conèixer el compositor argentí Astor Piazzolla. Considerat un dels músics i compositors de tango més importants del segle XX, Piazzolla destaca per la seva virtuositat, pels seus arranjaments, per la vistositat de les seves melodies, el ritme impetuós i les orquestracions. De fet, l’obra triada per Álvaro Toscano, Invierno Porteño, no va estar feta per a guitarra. Ell mateix ha explicat que, sortosament, va trobar una versió per a guitarra i per aquest motiu l’ha incorporat al seu repertori. Els convido a escoltar la versió orquestral per poder entendre la dificultat que suposa traslladar la composició a la guitarra. Álvaro Toscana ha tornat a sorprendre el públic amb una sensibilitat particular.
El viatge ha acabat on va començar, a la Mediterrània. De la mà del compositor valencià Francisco Tárrega, Álvaro Toscana ha interpretat Rosita, una petita peça alegre i divertida amb un aire de divertiment, que ha estat el preludi del conegudíssim Recuerdos de la Alhambra, que va escriure després d’una visita efectuada al conjunt arquitectònic granadí, on va quedar completament captivat. De la mateixa manera, captivats, han quedat els assistents en sentir la interpretació feta per un altre andalús, l’Álvaro Toscana. De fet, en acabar el concert, alguns dels presents confessaven que no calia ser andalús per emocionar-se amb la composició de Francisco Tárrega.
En definitiva, un concert per a no oblidar, un petit tast que necessita ser assaborit en un gran format. La sensibilitat d’Álvaro Toscano ha calat tant que ha tingut gust de poc. No tinc cap dubte que estem davant un gran intèrpret. El seu efímer pas per Sabadell no ha deixat indiferent i ja tenim ganes de tornar-lo a veure per aquí. L’auguri de grans èxits no és en va. La seva màgia és la garantia d’un gran futur.
