Li ha agafat el gust aquesta temporada als tributs la Cava Urpí. Després del tribut a Coldplay de Laura Andrés i amb dels Beatboys properament, aquest dissabte ha estat el torn d’El Último Tributo, presentades com una de les millors bandes de tributs espanyoles. Es dediquen a emular El Último de la Fila, el grup format pels catalans Manolo Garcia i Quimi Portet que va causar furor i va fer les delícies del pop rock espanyol als anys 80 i 90 del segle passat.
El Último de la Fila va ser un grup sorgit de les confluències de dos universos creatius paral·lels com els de Garcia i Portet, que a partir de 1998 van seguir en solitari. En els set discos editats en una dècada, van vendre centenars de milers de còpies, van crear diversos himnes i van generar una legió de seguidors que, dues dècades i mitja després de la seva dissolució encara tenen en l’Último de la Fila un dels seus millors records.
Precisament emular els records de “temps millors” va ser una de les expressions emprades pel vocalista d’El Último Tributo per presentar un concert que “volíem fer fa molt temps però hem hagut d’anar posposant per la pandèmia i ara hem pogut fer. Sembla que torna la normalitat tot i que ara tenim la guerra”. Finalment s’ha fet. Amb sold out i un públic molt entregat.
Té el risc el format de tributs d’acabar convertint l’artista en caricatura i la versió en paròdia. No s’hi ha estat lluny durant l’hora i mitja que ha durat el concert. Però l’entrega del públic, l’estimat repertori i l’honestedat del vocalista, reconeixent els altibaixos vocals, han salvat el resultat de forma satisfactòria. De ben segur que no ha tingut el seu millor dia però ha superat els esculls amb ofici i comunió amb el públic.
No hi han faltat bona part dels himnes de la banda (Mar antiguo, El loco de la calle, Canta por mí, Cuando el mar de tenga…). Tot entre algunes confidències i alguna anècdota, com l’explicació dels orígens del hit Como un burro amarrado en la puerta del baile, en poca estona i en un lavabo de l’estudi de gravació a la recerca desesperada d’un últim tema pel disc Astronomía razonable.
El concert ha acabat com no podia ser d’una altra manera amb els clàssics entre clàssics. Després de Como un burro amarrado a la puerta del baile i Aviones plateados, torn per l’estimadíssima Insurrección, un dels principals temes d’El Último, popularitzat diverses vegades gairebé més per la versió de Miguel Ríos i sintonia del programa ¿Dónde estabas entonces? de La Sexta. I als bisos Vendrán días, ja de l’etapa de Manolo García en solitari, com abans havien sonat els Pájaros de barro i per acabar l’arxiconeguda també de Garcia A San Fernando un ratito a pie y otro caminando com a colofó.
