Gerard Pola i Pastor (Sabadell, 2001) és un jove músic format a l’ESMUC que des de fa uns anys viu a Nova York, on ha completat un màster a la prestigiosa Manhattan School of Music. Baterista especialitzat en jazz contemporani i improvisació, forma part d’una nova generació de músics de jazz catalans amb projecció internacional. Aquesta trajectòria l’ha dut a actuar al Dizzy’s Club at Jazz at Lincoln Center amb la John Benítez Latin Big Band i a ser seleccionat per participar en el reconegut Jazz Aspen Big Band Program, entre d’altres fites.
Aquesta mateixa setmana, aprofitant una curta visita, ha tingut un calendari farcit d’actuacions a Barcelona i al Vallès. Entre aquestes destaca un concert a la Nova Cava Jazz de Terrassa, un indret on ha actuat diverses vegades. Ho ha fet acompanyat per Martí Cabarrocas al saxo i Miquel Casanova al contrabaix, amb els quals conforma el Gerard Pola Trio, una formació que té la particularitat de no comptar amb instrument harmònic – és a dir, sense guitarra ni piano-, la qual cosa “ens permet donar molt més espai a la improvisació col·lectiva i a la interacció entre els tres músics”, explica.
En aquesta entrevista ens parla de la seva història, present i futur. “Òbviament, la influència musical em ve de part del meu pare -Toni Pola, saxofonista, una figura molt coneguda dins l’escena jazzística vallesana i professor al Conservatori de Sabadell-, i per tant el jazz sempre ha estat molt present a la meva vida; tinc el record de petit d’anar amb el cotxe del meu pare escoltant jazz i això em va marcar molt. No obstant això, a diferència d’ell, mai em vaig sentir atret pels instruments de vent i des de petit em vaig decantar per la percussió. La meva tieta em va regalar una bateria i així vaig començar” .
Abans d’arribar a l’ESMUC, Pola va estudiar als conservatoris de Sabadell i Terrassa. Menciona especialment el professor Jordi Gardeñas com un dels que més han influït en la seva carrera. “Curiosament, pel que fa a influències artístiques, et diria noms de la nova escena novaiorquesa que no són bateristes: Jonathan Finlayson, Immanuel Wilkins o Simon Moullier. Vivint allà tinc la sort de poder veure’ls actuar sovint”. “També m’agraden molt, -aquests ja sí, bateristes- Eric Harland i sobretot Roy Haynes i Marcus Gilmore, avi i nét, sobre els quals vaig fer el meu TFG [Treball de Fi de Grau] a l’ESMUC”.
Per què vas triar Nova York per fer el màster?
Bàsicament per consell dels meus professors, sobretot alguns que ja havien estudiat a la Manhattan School of Music. S’ha de tenir en compte que Nova York és la ciutat on es va desenvolupar el bebop, és la ciutat on la barreja de cultures dels immigrants europeus i afroamericans va donar lloc a aquesta música, en un context econòmic i social determinat i per tant no extrapolable a altres indrets. Ara bé, també t’he de dir que avui dia, per a mi, Barcelona està en el top 4 de ciutats europees pel que fa al jazz juntament amb Amsterdam -que era on tenia pensat anar en principi, abans d’optar per Nova York-, París i Berlín”.
Quina diferència hi ha entre tocar a Nova York i a Barcelona?
El públic de Nova York és en general més exigent perquè tenen aquella connexió especial amb les arrels del jazz, i hi ha molts llocs on actuar, sortir improvisadament amb els amics a escoltar un concert de jazz és un pla molt habitual als vespres. Alhora, també acostumen a pagar millor, sobretot per la cultura de la propina, on solen ser més generosos. En canvi aquí tot és més precari, és un peix que es mossega la cua: els joves van poc a concerts perquè a la majoria no els sobren els diners, i de retruc els músics ens trobem amb poques opcions per actuar i generalment mal pagades”.
Durant la seva etapa a Sabadell va col·laborar amb projectes com Atretz, Galgo Lento, Estela Julia Quartet o Ven’nus. “Ara, vivint fora, és difícil fer aquest tipus de col·laboracions. Però és quelcom que trobo a faltar i si puc, m’agradaria reprendre-ho en un futur, perquè a més són coses que s’allunyen del jazz i em permeten tocar coses diferents.” En el seu currículum s’hi compten actuacions a festivals com el Primavera Sound, el Vida Festival, el Festival de Jazz de Terrassa i l’Embassa’t.
Pola confessa que una de les coses que més li agraden de la seva professió és “sortir de la zona de confort, provar coses noves i autoexigir-te per continuar avançant. Comparo la música amb l’atletisme, en aquest sentit. Has d’estar sempre entrenant, tocant, i voler anar un pas més enllà per no quedar-te encallat”.
Et veus vivint exclusivament de la música, doncs?
És el que desitjo, i per això continuo aprenent i treballant. Tampoc m’importaria combinar-ho amb la docència, que per a mi també és viure de la música. De fet durant el màster vaig estudiar mètodes de pedagogia perquè sabem que és molt difícil viure al cent per cent de tocar en concerts. I per cert vull aprofitar per reivindicar l’art en general fugint d’intel·ligències artificials i altres amenaces que, per a mi, són el gran perill amb el qual ens trobem els artistes avui dia. Ara, per exemple, estic aprenent una mica de disseny gràfic per fer-me els meus propis cartells però em nego rotundament a utilitzar la IA per fer-ho”.
El seu gran projecte veurà la llum, previsiblement, a final d’aquest any. Un disc integrat per temes originals de composició pròpia, on s’envoltarà d’alguns dels músics amb els quals toca habitualment a Nova York. “La intenció, un cop publicat, és poder-lo portar a Catalunya i presentar-lo en directe en les sales del circuit jazzístic”.
I a Sabadell? “Reconec que a Sabadell el món de la música en viu és molt complicat. A excepció de l’Estruch, no hi ha pràcticament sales adaptades on fer concerts, com a molt són bars que ofereixen actuacions en directe, i tampoc en queden gaires ja”.
