- Excel·lent interpretació de la Patètica de Txaikovski
- El concert fa un viatge sensorial entre la vida i la mort
Gran concert en l’inici dels Simfònics a la Faràndula. A l’estrena de l’Andrés Salado com a nou director titular de l’Orquestra Simfònica del Vallès, s’unia una peça de la compositora mexicana Gabriela Ortiz, les Quatre últimes cançons de Richard Strauss i la Patètica de Txaikovski. Un programa d’alt voltatge emocional, segons paraules del mateix Salado que, malgrat l’alt nivell, no ha aconseguit omplir el teatre.
Un Andrés Salado content, gairebé eufòric, apareixia dalt de l’escenari del Teatre La Faràndula. No era la primera vegada que ho feia. El públic sabadellenc el coneix bé. No obstant això, ara era diferent. Es presentava com a nou director titular de l’OSV i ho ha fet fidel al seu estil, prudent, amable, directe i empàtic. Ha parlat en un català que ell mateix ha confessat que cal millorar, per agrair a tots els responsables de la Fundació aquest nou repte que agafa amb il·lusió. Ja en castellà ha explicat el recorregut emocional i musical del concert, una mena de viatge entre la vida i la mort, aquesta mort que és sempre present en la vida de les persones i que rebutgem o ignorem, quan sabem que és inevitable. Salado ha destacat els tres moments vitals dels tres compositors i de les seves tres obres. De l’alegria i el carpe diem de la de Gabriela Ortiz, Antrópolis, passant per les Quatre últimes cançons d’un Richard Strauss que sabia que deixava aquest món i s’acomiadava feliçment, fins a la Patètica de Txaikovski, l’última obra del compositor rus que va morir nou dies després de la seva estrena.
Molt probablement, per als espectadors sabadellencs, la compositora mexicana Gabriela Ortiz no els deia res. Encara menys, la seva obra Antrópolis. Andrés Salado s’havia encarregat al principi de presentar-la com una de les més destacades dins el panorama musical sud-americà. El 2019 va escriure la música d’aquesta peça que destaca per la percussió, un reflex sonor dels antros que Ortiz havia visitat i on es barreja la música amb el soroll ambiental, la vida més potent dels treballadors que volen desempallegar-se de la feina diària. Admiradora del mambo i de Pérez Prado, Antrópolis conté elements rítmics gairebé caòtics que recorden en algun moment a l’Obertura Cubana de George Gershwin. En definitiva, un homenatge lúdic a les sales de ball dels anys 50 i 60 del segle passat.
Les Quatre últimes cançons de Richard Strauss han comptat amb la col·laboració de la soprano canària Raquel Lojendio que, amb una veu excepcional, ha anat endinsant-se en aquestes composicions que eren com un acomiadament de la vida del compositor alemany. Primavera, Setembre, A l’hora d’anar a dormir i Al capvespre, tenen en comú la seva bellesa, la lírica com a pal de paller indiscutible i un intent de reconciliació amb l’ànima humana. És important destacar que aquestes quatre peces són escrites poc després de la finalització de la Segona Guerra Mundial, fet que afecta molt Richard Strauss en adonar-se de la destrucció de les millors sales de concert a Alemanya i a Àustria. Impregnades d’un alè d’esperança i d’un sentiment reflexiu, tres dels quatre poemes són del seu amic Hermann Hesse (1877-1962), Nobel de literatura el 1946 i parlen de l’acceptació de la mort, del destí, d’una manera calmosa, sense por. Girs expressius, simbiosi perfecta amb la soprano Raquel Lojendio, discurs musical canviant, barreja també perfecta entre la corda, gairebé una juguesca que evoca els ocells en un jardí, lentitud, consol, i un solo de violí a càrrec de la Marta Cardona que, en acabar, han aixecat els aplaudiments del públic.
Per acabar, la gran obra de Txaikovski, la Patètica, nom posat pel seu germà Modest i que és, sense cap mena de dubte, una simfonia exemplar, tant, que reflecteix la vida del compositor rus, els seus turments, també, perquè no, els seus moments feliços. Ell mateix va deixar escrit el que volia transmetre. Un primer moviment ple de vida, d’acció, impetuós; un segon ple d’amor; un tercer on guanya la desil·lusió; i un quart, l’últim, curt, la destrucció, la mort, amb un final tan tranquil que no deixa indiferent.
La passió i l’emoció de la Patètica, s’ha transmès al públic assistent mitjançant uns músics plenament units al director, un Andrés Salado que també ha sucumbit a la màgia i al magnetisme d’aquesta simfonia. En acabar el tercer moviment, els presents al teatre no han pogut esperar el final de l’obra i han aplaudit amb ganes, la qual cosa s’ha repetit en acabar. Fins a cinc vegades ha hagut de sortir el director a l’escenari perquè els aplaudiments no paraven, fins i tot amb els llums de la sala ja encesos. Per cert, cal destacar també els efectes d’il·luminació durant tot el concert, amb uns blaus i uns vermells metàl·lics i enfosquits que han aconseguit donar un toc molt adient a les obres que s’han interpretat.
El pròxim concert de la Simfònica, el 21 de novembre, amb la Missa Solemnis de Beethoven sota la direcció de Xavier Puig. Abans, però, el 15 d’octubre, els amants de l’òpera podran gaudir de l’estrena de Les Noces de Fígaro de Mozart.
Foto de portada: un moment del concert. Autor: David Jiménez.
