Viatge als orígens del jazz, el que ve de New Orleans i Chicago, el que neix als locals al voltant d’un piano i que continua als carrers amb intermitents i vistoses desfilades. El pati del Casal Pere Quart ha demostrat una vegada més que és perfecte per aquest tipus d’espectable. So excel·lent, nítid i on s’ha entès perfectament la relació musical entre l’Oriol Romaní i l’Artem Zhulyev.
Tarda no gaire xafogosa al pati del Casal Pere Quart amb un públic entregat i disposat a gaudir d’una experiència potser no única, però sí encisadora. El jazz, especialment el més original, el més clàssic, captiva sense res més. Si a to plegat afegim la màgia del clarinet de l’Oriol Romaní i la força del saxo de l’Artem Zhulyev, llavors ens trobem davant un festival d’emocions on és difícil assenyalar la més delicada. De fet, l’entrada d’entre el públic dels dos músics ja presagia una gala especial. La simpatia dels dos músics, amb la connivència dels altres participants de la banda (Federico Mazzanti al piano, Albert Romaní a la guitarra, Queralt Camps al contrabaix i Xavi Hinojosa a la bateria) conformen un conjunt molt ben avingut, musicalment parlant.
Aquest viatge ha passat indiscutiblement per Harlem i per una New Orleans omnipresent. L’Oriol Romaní ha actuat com a mestre de cerimònies, com a gran pedagog iniciant cada tema amb una petita explicació, fins i tot d’alguna anècdota. No han faltat compositors com a Duke Ellington representat amb temes com Take the ‘A’ Train, clarament coneguda i més rítmica i Mood Indigo, més lenta, gairebé melancòlica. Aquest ha servit a Romaní per explicar una de les particularitats d’Ellington, la seva capacitat observadora, capaç de treure el suc a qualsevol nota, a qualsevol partitura, a qualsevol imatge rítmica creada pels músics de la seva orquestra.
Un recorregut que ha recordat la barreja d’estils del jazz, des de l’havanera, fins a cançons tradicionals i el swing. Una unió que fa la força, com s’ha percebut en Bourbon Street Parade d’un altre dels imprescindibles d’aquest estil, composta pel bateria i director d’orquestra Paul Barbarin el 1949; és un dels estàndards i clàssics més reconeguts de l’estil dixieland i les bandes de música de carrer. Aquest tema ha comptat amb la participació del públic picant de mans.
Important també la referència a Joe King Oliver, mestre i mentor de Louis Armstrong que, quan hi havia poca gent al local on es trobava, sortia al carrer amb la seva trompeta i arreplegava a qui hi havia en els altres, aconseguint per mèrits propis l’apel·latiu de “El rei”. Doctor Jazz ha estat el tema triat per la banda. I com una representació del que és la vida, s’ha anat a parar a Just a Closer Walk with Thee, un dels himnes més cèlebres en la tradició del Jazz Funeral de New Orleans. Un clarinet impressionant en una primera part més fúnebre, amb un saxo potent a la segona i un final espectacular mà a mà Romaní-Zhulyev.
Sugar babe, la cançó que el seu compositor li cantava a la seva filla que es trobava en coma a l’hospital i Honeysuckle Rose, de Thomas fats Waller feien avançar el concert. Aquest últim tema, d’una extraordinària bellesa amb la preponderància del clarinet tranquil de l’Oriol Romaní, té una història al darrere, la d’un compositor prolífic, però que preferia menjar (d’aquí el nom fats en anglès) i vendre les seves partitures a altres músics.
El concert ha comptat també amb un tema propi Jazz Galet Blues, inicialment dedicat als seguidors del jazz de Sant Pol de Mar, però que l’Oriol Romaní ha volgut fer extensiu a tots els entusiastes d’aquesta música, animant-los a participar en les trobades en directe. Els solos dels diferents instruments són la característica principal d’aquest tema on en destaca la guitarra, el contrabaix i el piano.
L’Oriol Romaní ha agraït a Joventuts Musicals de Sabadell el haver-los convidat a aquest Festival que compleix vint-i-sis anys enguany, acabant amb Sweet Georgia Brown i Let in Shine, mític tema gòspel cantat també pel públic assistent.
