La música és una manera d’expressar el que un sent i, de retruc, apel·lar a la resta de persones que poden compartir aquest sentiment. Això és el que li ha passat a Valèria Saurí, una sabadellenca de 22 anys que es va estrenar en aquest món arran del confinament. Va començar musicalitzant uns poemes que tenia guardats en un calaix i a hores d’ara és una de les cantants emergents més coneguda de la zona. Ven’nus va protagonitzar un dels principals concerts d’aquesta Diada de Catalunya amb un avenç del seu últim single: Nena.
Valèria Saurí és una cantant sabadellenca i fa gairebé dos anys que es mou per damunt dels escenaris amb una aposta decidida: cantar en català i lletres sempre reivindicatives. De fet, el seu nom artístic evoca a una de les grans deesses de la mitologia romana: Venus implica qualitats relacionades amb la sexualitat, l’amor, la bellesa, l’encant, l’atractiu i la seducció femenina. De fet, una de les seves principals lluites és aquesta, la feminista.
S’identifica amb el nom artístic Ven’nus. Quin significat té per a vostè i com se li va ocórrer?
És un joc de paraules amb el meu nom. Tot ve per una ximpleria de quan era petita: el meu primer correu electrònic era Venusa (VA de Valèria, NU de Núñez i SA de Saurí) i molta gent em deia així perquè li feia gràcia. De Venusa a Venus hi ha un pas i hi havia qui em deia Venus, directament.
Primer no m’ho prenia com cap pseudònim ni res artístic, però més endavant vaig estudiar el Batxillerat artístic i em va flipar el simbolisme que tenia la figura de Venus i tota la història que precedeix la figura de la dona.
També és un equivalent de la nuesa. A l’inici tenia la idea de fer un projecte que despullés, un projecte amb el qual poguessis estar amb tu mateixa i tenir aquests moments de reflexió. I per últim, Venus també és l’únic planeta que orbita al revés; i això també m’agrada i m’hi sento identificada.
Les seves lletres tenen traços de la poeta Maria Mercè Marçal i tant les combina amb el rap com amb el folk-indie. A què respon aquesta barreja de contrastos?
Jo sóc una persona plena de contrastos. No acabo de tenir un estil definit perquè per mi cada estat d’ànim té un estil i un ritme diferent. Depèn de l’època en què estigui em tira més fer una cançó més animada tirant cap al pop electrònic, per exemple, i en altres situacions més fosques tendeixo al folk o a un estil més introspectiu. Em deixo fluir molt, no em marco el gènere que seguiré en un disc.
És cert que m’inspiro molt en Maria Mercè Marçal perquè és una persona onírica però costumista alhora. Crec que m’agraden molt els seus relats perquè no són només costumistes ni tampoc són només onírics. A mi la poesia em costa, però si utilitzen metàfores del dia a dia i tot això m’arriba molt més.
No ho sé, vaig connectar-hi molt i vaig trobar que escrivia comparatives similars.
Una de les moltes veus emergents que van sorgir arran del confinament domiciliari de la Covid-19 és la seva. Ja formava part del món de la música o hi va entrar aleshores?
Indirectament, sempre he estat molt vinculada a la música perquè la meva mare sempre n’havia fet. Ja s’hi dedicava quan em portava al ventre i jo em vaig criar així. També vaig començar a treballar amb l’audiovisual portant l’audiovisual de diferents grups urbans i a poc a poc vaig anar-hi aprofundint i creient-me que jo també podia fer el meu projecte. Va ser arran del confinament que vaig començar a plasmar la poesia a la música i va sorgir aquest projecte, Ven’nus.
El Naixement és el seu primer disc i en ell canalitza la frustració de tota una generació. Fa tres mesos va treure la primera cançó del seu segon àlbum. Nena segueix la mateixa línia d’ara o desvia la mirada cap a un altre objecte de crítica?
Nena forma part del següent cicle de la vida: primer hi ha El Naixement i després ja comences a créixer. Estem en aquest punt d’evolució, però sense deixar enrere els nostres orígens. Jo diria que és un híbrid entre El Naixement i el que vindrà ara.
Tenim més novetats del disc que vindrà ara? Com per exemple el títol?
Estem acabant de tancar coses, encara. Tenim el nom, però no és segur del tot. Va per aquí: té a veure amb el tema del gènere i també del feminisme per la commutació amb el rosa.
Aquest single està fet a partir del primer odi que he tingut a la vida: el color rosa. El rosa significava la feminitat de les coses i jo me’n vaig voler desvincular ja de ben petita. I ara estic en un punt de reconciliació amb el rosa.
L’estic vestint, però d’una manera diferent. Sense tanta feminitat. Sense saber que era odiar o tenir ràbia, el rebutjava.
També serà integralment en català?
Sí. A no ser que se’m giri la flauta a últim moment o m’agradi molt una frase en francès o alemany i vulgui incloure-la.
Crec que és una reivindicació. Quan hi ha una llengua en perill d’extinció (per més que no ens ho sembli), és guai fer coses en català perquè la gent vegi que té futur. No hem de caure en fer coses en castellà perquè “té més públic” o perquè “pot arribar a més gent”.
És un equilibri entre això i cuidar els teus principis.
De fet, en aquest sentit ahir va actuar a la Diada Nacional de Catalunya, un acte molt català. Com va rebre l’encàrrec?
La meva discogràfica em va escriure dient-me que als programadors de l’11-S els hi havia agradat molt la meva música i que els encaixava amb el que estaven preparant per a la Diada. D’això en deu fer un mes, aproximadament. Evidentment, vam acceptar!
Havia actuat mai en un escenari d’aquestes característiques?
No! Sí que havia actuat en directe per TV3, per exemple, però va ser a plató i no tenia aquesta pressió. TV i directe són dos públics diferents, que tots dos tenen el seu què, i tenir-los allà barrejats feia una mica més de respecte. Per tant, sí, era la primera vegada.
Quin record se n’endú?
Em va agradar molt, la veritat. I el que més em va agradar va ser tocar per la Diada. Em vaig voler informar de si hi havia qualsevol tipus de posicionament polític darrere d’acceptar la proposta i em van dir que no, que era un acte pel dia de Catalunya.
Jo m’estimo molt Catalunya i el català i em semblava super bé. En aquest sentit, ho vaig fer per Catalunya i no per beneficiar a ningú en concret. Ho vaig fer perquè estimo la terra d’on sóc.
Tampoc era cap dia per promocionar-se ni res. Era un dia per cantar, i ja està.
Ho va fer acompanyada d’una ballarina. Però el seu equip és més gran, i molt sabadellenc a més!
El concert de presentació d’El Naixement, va venir la Paula a ballar. Ho vam fer amb ella i ens va agradar molt com va quedar el format. Quan TV3 ens va dir de fer aquesta cançó, ens va semblar bona idea portar-la a ella també. La Paula és de Sant Quirze i ara viu a Sabadell, també. Tots els de l’equip menys un, la baixista, som de Sabadell. En total som sis a l’equip.
La seva evolució com a artista avança a bon ritme, però compagina la música amb altres carreres?
Sí. Vaig acabar la carrera de Cinema fa un any i poc, però ara estic treballant al departament de comunicació de projectes relacionats amb la música, a una sala de concerts, també faig de cambrera… no em dedico només a la música. És una utopia.
Amb quines dificultats s’està trobant?
És una inversió constant i ara mateix és impossible viure de la música portant només dos anys. Reculls els fruits, però molt a poc a poc. Fer un videoclip té el seu cost, i més per a mi, que venint del món cinematogràfic sé el que valen les coses i intento pagar bé a la gent que està a l’altra banda de l’escenari. Fer que les coses valguin el seu preu em fa fer treballar d’altres coses que no siguin només la música.
Per acabar: té pròximes dates ja de Nena?
Sí, però no les puc dir perquè les estem acabant de tancar. Això sí: l’àlbum serà de cara a 2023. Abans segur que no sortirà i la presentació serà un cop surti.
Foto portada: Ven’nus, a la Diada de Catalunya. Autor: cedida.
