Èxit sense pal·liatius al Principal, amb la presència d’un Alberto San Juan impecablement vestit de blanc, disposat des del primer moment a endinsar-se en la personalitat de Federico García Lorca, acaronat amb la música de la seva banda, embolcallat d’un escenari enfosquit a la manera d’un local o d’un garatge. Tot plegat, la reproducció de la trobada que Garcia Lorca va fer després de la seva breu estada a Nova York, a la Residencia de Señoritas de Madrid, per tal de presentar el seu poemari.
El Teatre Principal ple de gom a gom. Entrades exhaurides des de feia setmanes. Expectació per viure en directe l’experiència Alberto San Juan. Curiositat per veure de quina manera s’ha ficat a la pell del poeta universal. I entra; des del darrere, pel passadís central, vestit de carrer, per pujar dalt de l’escenari i explicar al públic assistent de què va tot plegat. Queda clar. Després, l’èxtasi.
Gratacels, multitud, desencís, ritme trepidant, barreja de gent diversa… Tot això, i molt més, troba Federico García Lorca en arribar a Nova York. La veu i el posat d’Alberto San Juan confereixen un ambient entre tètric i lúdic, entre caòtic i sorprenent. Multitud d’imatges s’interposen en un monòleg on la crítica al capitalisme és més que evident, on la manca total d’esperit dels homes i dones de Wall Street es contraposa a la humanitat de Harlem. El poeta andalús va presenciar en directe el dijous negre, conegut com el Crac del 29, una experiència esgarrifosa que el va trasbalsar, romanent hores i hores entre una multitud que cridava i plorava. Aquesta vivència la va traslladar al paper en el seu poemari, la Danza de la muerte.
Federico García Lorca queda enamorat de Harlem, “la ciudad negra más importante del mundo”. Allà visitava de tant en tant Small’s Paradise, l’únic club nocturn que menciona explícitament el poeta. De fet, l’escenari de la Faràndula recorda un d’aquells espais. La música, el jazz, la banda que acompanya Alberto San Juan, dona un aire melancòlic, un personatge més dins l’espectacle. Formada per Claudio de Casas a la guitarra, Pablo Navarro al contrabaix, Gabriel Marijuan a la bateria i Miguel Malla al saxo, impulsen la varietat de colors poètics de l’artista andalús. De tot el que viu allà neix Oda al Rey de Harlem, on vol subratllar “el dolor que tienen los negros de ser negros en un mundo contrario, esclavos de todos los inventos del hombre blanco y de todas sus màquines”.
La poesia de Federico García Lorca no és fàcil. Obliga a estar molt atent als diferents conceptes, a les paraules, però, sobretot, a les imatges. La primera, la dona San Juan a l’inici de l’espectacle, comparant el públic amb un enorme drac disposat a menjar-se’l. I no és difícil imaginar-se al poeta granadí passejant pels barris populosos de Nova York i parar-se a escoltar el gòspel, intentant esdevenir un ciutadà més d’aquella urbs on va descobrir la solitud, el buit, tot molt allunyat de la sensació de comunitat que li produïa el seu país. Malgrat tot, escriu Poeta en Nueva York, un recull de textos amargs que, gairebé cent anys després, tenen una actualitat aclaparadora. Gran part d’aquella Nova York ha desaparegut, però avui en dia, com el 1929, és una ciutat amb enormes desigualtats econòmiques, amb una economia que sembla sòlida, però que és tot el contraria, plena d’una precarietat latent.
Alberto San Juan no només és genial en la seva interpretació. La seva veu no ho és tot. Les mirades, la complicitat amb el poeta homenatjat i recordat, també amb el públic, al qual li demana que se senti lliure, que estossegui i ha de fer-ho. San Juan sap transmetre de manera perfecta la sensibilitat i la passió de Federico García Lorca, la seva interpretació exagerada del món, l’explosió de metàfores incloses en Poeta en Nueva York, els seus passejos, els seus somnis, les desil·lusions d’un jove de trenta-un anys que, malgrat tot, expressa tot el contrari en les cartes que escriu als seus pares. Tot és en gran en Garcia Lorca: divertit, entristit, atrafegat… Una muntanya russa d’emocions tractant d’assumir i d’assimilar l’enormitat d’una ciutat que no l’acull, que en realitat és el que vol entendre-la.
Alberto San Juan retrata tota aquest escenari avantguardista i gairebé apocalíptic que s’expressa en Poeta en Nueva York, amb una barreja d’humor on també queda reflectida una de les característiques més personals de García Lorca, tot allò que és anecdòtic i, sobretot, el detall. Totes dues coses conformen la seva experiència viatgera i creativa.
L’actor madrileny, com Federico, s’acomiada del caos per arribar a una Cuba que li recorda Andalusia. Ell ho fa també del públic sabadellenc, que l’aplaudeix dempeus, molt probablement impressionat per l’energia i l’ímpetu de San Juan. L’espectacle és, també, un aprenentatge, un pròleg de Poeta en Nueva York i una porta oberta a conèixer més a fons al nostre poeta universal.
