Josep Vilalta, responsable de Comunicació Fundació Atendis
Existeix un debat actual sobre el model assistencialista o “institucionalment protector” que proposa debatre sobre el model de residències per a les persones amb discapacitat inteŀlectual, presentant-les com un model i una tipologia d’espais a superar. Aquest debat presenta les residències com espais rígids on les persones ateses perden la seva autonomia personal i la seva capacitat de decisió sobre les seves pròpies vides, o bé com a espais que aïllen i dificulten la inclusió social real.
Aquesta anàlisi és limitada i reduccionista, ja que planteja un model bo i un model dolent, a superar. I ho planteja com dues formes antagòniques d’abordar el suport a les necessitats de les persones amb necessitats especials.
El model “dolent” pressuposa que les actuals residències són un model a superar, atenent la multiplicitat i diversitat de necessitats de les persones ateses i que cal anar a un model de vida independent amb suports a la comunitat.
Des de la Fundació Atendis defensem un model on no existeixen dues visions extremistes del mateix problema, un debat entre extrems blanc o negre (model residencial sí o model residencial no), sinó una gran diversitat de persones, famílies i situacions que han de ser abordades amb suficients recursos per atendre i donar resposta a aquesta diversitat.
L’atenció basada el en model de qualitat de vida
La nostra defensa del model actual de residències es basa en posar la qualitat de vida de les persones ateses al centre, sota un model integral d’atenció basat en l’acompanyament individualitzat tenint en compte tots els aspectes de la vida de cadascuna de les persones que viuen en un espai que és casa seva. El lloc on reben una atenció plena i professional adaptada a les seves circumstàncies. Espais amables i còmodes que faciliten mantenir els principals pilars de la qualitat de vida com són el benestar físic, emocional i material, la participació social basada en el foment de les relacions interpersonals, la inclusió social i un model de drets i deures, i finalment el foment de la independència individual com a element per al desenvolupament personal i l’autodeterminació en les decisions individuals de les seves pròpies vides.
Aquest model seria inviable si no es disposés d’una metodologia de treball amb suport i una planificació basada en la persona, i amb el suport que proporcionen no només els professionals qualificats, sinó també tots els recursos que es posen a disposició de les persones ateses, com l’adaptació dels espais, la creació d’ambients personalitzats, i la participació comunitària i coŀlaborativa entre els centres i els seus professionals amb les famílies i referents.
Les persones ateses són l’eix central de totes les accions i decisions en el model residencial, considerant les seves capacitats, les seves necessitats, preferències, desitjos personals i estil de vida, que modelen l’atenció que reben.
La seva qualitat de vida, els seus progressos individuals i la seva satisfacció personal són les mètriques que ens indiquen l’èxit del model d’assistència i les activitats de suport que es desenvolupen a les nostres residències, en els seus propis espais de vida.
Entendre la diversitat
La paraula “diversitat”, provinent del llatí diversĭtas, diversĭtātis, que al seu torn deriva del verb divertere, significa “girar en direcció oposada”. En resum, etimològicament, “diversitat” fa referència a la qualitat de ser divers o diferent, implicant una pluralitat i varietat d’elements.
En molts aspectes de la societat contemporània, la diversitat té una connotació sens dubte positiva i d’aportació de valor: diversitat cultural, diversitat lingüística, biodiversitat, diversitat ètnica…
En el model d’atenció a les persones amb necessitats especials no existeix el blanc i el negre, perquè el respecte a la diversitat i la inclusió conformen una àmplia varietat de tonalitats i colors. I la forma d’atendre la diversitat de les persones amb aquest tipus de necessitats ha de basar-se en un model amb la suficient flexibilitat, professionalitat i recursos com per fer que les seves vides, individuals, siguin tan plenes com les de qualsevol altre membre de la nostra societat, diversa i integradora.
La millora del model no passa només pel debat, a la llarga estèril, sobre “residències sí- residències no”, sinó per aprofundir en el model “bo” de vida independent a la comunitat i de la disponibilitat de recursos professionals capacitats i la seva equiparació de condicions econòmiques que equilibrin la voluntat de desenvolupar-se professionalment en una professió amb un índex elevat de vocació.
El model denominat “bo” . Vida independent a la comunitat amb suport
Per altra banda, just fa uns dies vam tenir ocasió d’anar a conèixer el model d’atenció de Gaŀles basat en vida independent en petites cases i suports de la comunitat.
Aquí vam evidenciar que cal un aposta molt important de l’administració pública tant en recursos econòmics, simplificació en tràmits, integració social i sanitària per caminar cap a aquest model.
Ǫue amb tot hi ha persones que necessiten suports importants en salut, salut mental on aquest no serà el lloc més indicat.
Vam constatar també que persones amb alt nivell de dependència i necessitat de suports, la inclusió probablement es limita al fet de viure en un espai amb ubicació i característiques molt similars a la resta, i probablement acaba sent més excloent que un entorn residencial amb més estructura que dona més oportunitats socials, d’oci i d’activitat a la comunitat.
Conèixer les residències
Finalment, superar aquest debat conceptual sobre el model assistencial de les residències passa pel coneixement sobre el terreny de com és la vida de les persones en aquests espais, com ara a les residències que gestionem des de la Fundació Atendis. Per aquest motiu considerem fonamental trencar les barreres que converteixen els espais residencials en illes separades dels entorns de ciutat, i apostar per una integració social realista i sense prejudicis.
Convidem les institucions i els seus representants a conèixer la nostra realitat en primera persona, coneixent els espais, els suports, els professionals i les persones ateses per entendre que el model residencial que proposem, i que per nosaltres és el nostre dia a dia. Proposem que no sigui un debat sobre una abstracció teòrica, sinó un coneixement real de les persones que tenen determinat un suport per les seves característiques personals, amb els mateixos drets i deures com qualsevol altra persona.
