Joan Albert Vicens
Ningú sense sostre
Durant la Segona Guerra Mundial, el filòsof d’origen lituà i nacionalitzat francès, Emmanuel Levinas, de família jueva, va caure presoner com a soldat en mans dels alemanys i fou enviat a un camp de concentració prop de Hannover. Era l’any 1941. És sabut que els nazis consideraven els jueus menys que persones, membres d’una espècie inferior. Els comparaven amb les rates: uns animals infecciosos que calia exterminar com més aviat millor.
Durant el seu captiveri, Levinas fou sotmès a treball esclau i unes condicions de vida infrahumanes. Cada dia, amb una colla de companys, havia de sortir a treballar fora del camp de concentració. Caminaven en formació, fatigats i famolencs, custodiats per guàrdies, ignorats per la gent que es trobaven. El mateix Levinas explica que un dia un gos sense amo se’ls va acostar remenant la cua, saltant al seu voltant, bordant alegre. Des d’aleshores, cada cop que sortien, el gos, al qual van anomenar Boby, els rebia i acompanyava igual de juganer. Només aquest gos els reconeixia evidentment com a homes i s’alegrava de trobar-los.
Avui, quan veiem algú que viu al carrer, sense llar, amb un gos estirat al seu costat, és habitual sentir el comentari que li faria més profit viure sol, sense haver d’alimentar un animal. D’aquesta manera, qui opina pren distància de la persona que viu al carrer, i aquesta és jutjada com a irresponsable i poc curosa de si mateixa. Ja sabem que per a una part de la societat regeix el principi que el pobre és, per un motiu o altre, culpable de la seva pobresa. Tanmateix, la realitat és que la persona sense llar ha trobat en el gos un company fidel, que mai no l’abandona, l’escalfa durant les nits més fredes, el segueix amb la mirada… El reconeix com l’ésser humà que l’acompanya en la seva vida de gos.
He sentit dir a una persona sense llar: “Si estimes una persona deu anys, és possible que ho oblidi en un sol dia. Però si estimes un gos un dia, no ho oblidarà mai”. I una altra, que també viu al carrer amb el seu gos, em confessava: “Si no em suïcido, és per no deixar sol el meu gos”. Per a tots dos, com en el cas de Levinas, l’animal era l’amic que reconeixia i salvaguardava la seva humanitat més que moltes persones.
Avui, quan molts polítics de l’extrema dreta manifesten menys sensibilitat que un gos en relació a les persones marginades, excloses, estrangeres, immigrants, estem convençuts que la gran majoria dels ciutadans de Sabadell no es confonen pel que fa les persones i en reconeixen la humanitat amb independència del seu origen, condició social i situació personal. També quan les troben vivint als carrers del seu barri. Confiem que així sigui també en endavant, malgrat els discursos d’odi contra l’emigrant i contra el pobre que no deixem d’escoltar als mitjans de comunicació, les xarxes socials i, malauradament, als nostres parlaments i ajuntaments.
