Ricard Tolosa Pericas
Vicepresident de Salut Mental Sabadell
Una afirmació que molts professionals poden subscriure és que amb les pastilles no n’hi ha prou, cal que els afectats, a més de suportar els efectes de les medicacions, canviïn els seus estils de vida i millorin les condicions que els dut a una crisi. I això no es fa per generació espontània, cal algú que els mostri el camí.
L’acceptació del trastorn o el reconeixement, és la premissa bàsica per iniciar la via de la recuperació ja que un cop la persona admet que té un problema, que disposarem d’unes possibilitats d’actuació. Això no vol dir que s’accepti el diagnòstic de bon començament. A més, un diagnòstic en salut mental no és immediat ni ràpid i pot variar amb el pas del temps.
Donar una medicació en pastilles és un fet molt comú que en la pràctica és fa imprescindible, sobretot quan els professionals es troben amb quadres d’agitació. Al cap d’uns dies, quan la medicació faci efecte es quan es podrà intervenir. I la persona afectada podrà escoltar el que se li digui i podrem raonar amb ella.
¿Qui pot iniciar un diàleg amb la persona que es troba immersa en una situació que no controla i en un espai que per ell és desconegut i potser hostil?. Probablement seran els professionals, psiquiatres o infermeres, que tinguin habilitat per establir un vincle de confiança amb la persona.
Qui no podrà establir un diàleg fàcil amb la persona seran els familiars o les persones properes, per culpa de la implicació emocional, que condicionarà la comunicació.
Les paraules poden curar i també poden ser com ganivetades. Si reflexionem sabrem que massa sovint les persones parlen sense pensar en l’efecte que causen. Podem dir-li a una criatura que és ximple i això que s’ha dit en un rampell, potser deixa una ferida per sempre en la seva autoestima.
“La ment humana és com una terra fèrtil i les paraules dites són llavors”.
La tasca dels professionals, sobretot psiquiatres i psicòlegs, requereix que el professional faci vincle i guanyi la confiança del diguem-ne “client”. Com hem dit abans cal que reconegui que passa alguna cosa i que no es pot deixar córrer i, ha d’haver-hi una voluntarietat. La relació entre pacient i terapeuta requereix confidencialitat extrema.
El més important és que l’usuari mantingui interès a anar a la consulta, i el lligam pot ser molt dèbil. Si es trenca és gairebé impossible reconstruir-ho. I serà difícil que accepti un nou professional.
Escoltar i preguntar és un art que requereix molta pràctica. Els professionals en poden traure moltes idees preguntant i repreguntant amb frases com: “i això com et va fer sentir?” “si canviessis com seria tot?”, “i perquè fas això?”.
En general, les persones amb problemes necessiten ser escoltats pels professionals, però les plantilles són curtes en comparació amb altres països propers i és molt difícil poder donar als usuaris més d’una entrevista al mensual.
El canvi de professionals d’un centre a uns altres, també és una disfunció. Un cop et canvien el psiquiatre o psicòleg, costa, haver d’explicar-ho tot de nou…
El nostre sistema sanitari té un gran repte, i és poder contractar els professionals necessaris. En aquest moment les universitats no estan oferint més places, malgrat l’augment de la població.
Des de Salut Mental Sabadell, estem facilitant l’atenció psicològica de manera que les persones amb patiment puguin accedir al servei sense haver de ser derivats pel sistema, i amb la periodicitat que els usuaris prefereixin perquè quan les persones tenen un problema, esperar és patir..
