El problema d’habitatge és, avui, un dels principals factors de desigualtat a la nostra societat. Però quan a aquesta dificultat d’habitatge hi sumem la realitat de moltes persones amb discapacitat intel·lectual que necessiten suports estables, especialitzats i adaptats al llarg de la vida la vulnerabilitat es multiplica i la situació s’agreuja fins a límits que moltes famílies ja no poden sostenir.
Les llistes d’espera per accedir a recursos d’habitatge per a persones amb discapacitat intel·lectual i/o persones amb problemes de salut mental, són avui tan llargues i col·lapsades que converteixen una necessitat bàsica en una espera indefinida; i quan això passa, el dret a rebre suport deixa de ser un dret efectiu. Això obliga moltes llars a continuar assumint suports cada cop més especialitzats quan els fills i filles ja són adults. Aquest fet dificulta la conciliació, les relacions socials, desgasta els vincles naturals i genera un impacte emocional enorme en entorns cuidadors i esdevé molt greu quan envelleixen. Mentrestant, la persona amb discapacitat tampoc disposa de l’entorn d’oportunitats, relacions i desenvolupament de drets que necessita.
Davant d’aquesta realitat, és imprescindible reforçar i flexibilitzar el sistema de suports des de l’arrel: ser proactius i imaginatius en la col·laboració del tercer sector amb l’administració per ampliar l’oferta de recursos d’habitatge per garantir molta més resposta que l’actual i per tal, també, de detectar i visibilitzar necessitats que avui queden fora del radar i assegurar que ningú queda en espera quan el que necessita és una intervenció immediata. Només amb aquesta base podem desplegar itineraris de vida sòlids. Comptar amb itineraris de vida estructurats, que garanteixin que cada persona amb discapacitat intel·lectual rep el suport adequat en cada etapa vital: recursos d’habitatge que vagin des del suport comunitari fins als serveis residencials més especialitzats. Només així es pot assegurar continuïtat, seguretat i acompanyament des de models que fomentin l’autonomia, la inclusió i la prevenció de processos d’institucionalització.
Som en un moment clau de grans reptes socials que requeriran de tornar a situar els models de cura al centre de la nostra societat: les entitats socials del tercer sector, entre elles Atendis, estem decidides a empènyer cap a una nova transformació social: un model de cures que situï les persones i les famílies al centre, que obri les entitats a la societat promovent vincles i projectes que incorporin la innovació social, les tecnologies aplicades a l’atenció a les persones de manera decidida i responsable, així com seguir reivindicant el reconeixement dels professionals que treballen en l’atenció a les persones i que ho fan possible, especialment quan atenen les realitats més complexes. Professionals que aporten coneixement, especialització i un compromís imprescindible.
Perquè garantir drets vol dir garantir suports. I garantir suports vol dir apostar per un model comunitari, flexible i amb els recursos suficients que acompanyi les persones i les seves famílies al llarg de tota la vida.
Text: Fundació Atendis
