Avui al Racó de Vàlua entrevistem la Maria Carme Echeverría, Neuropsicòloga i Directora Executiva de TDAH Vallès. Volem parlar d’un concepte que arrel de la primera fase de la pandèmia es va popularitzar, els falsos positius, aquest cop enfocant-los a l’hora de diagnosticar els trastorns de neurodesenvolupament.

Per què es produeixen els falsos positius a l’hora de diagnosticar trastorns de neurodesenvolupament?
Un procés d’avaluació requereix de molt de temps, cal portar a terme una observació de com actuen els nens i adolescents en els diferents àmbits, social, escolar i social i conèixer en quin punt està el seu desenvolupament tant a nivell cognitiu i emocional com en els processos d’aprenentatge. Per portar a terme aquest procés tan complex tenim a l’abast qüestionaris específics i proves psicomètriques estandarditzades per ajudar-nos en obtenir el màxim d’informació sobre una persona. El problema és que hi ha una elevada part subjectiva. Per exemple en el cas dels qüestionaris elaborats per cercar la presència dels símptomes de TDAH, uns els contesten els pares i altres els professors, evidentment sempre surten resultats diferents, cadascú té les seva pròpia mirada. El que per una persona és hiperactivitat extrema per l’altre pot ser una mica d’inquietud, però a banda d’aquesta subjectivitat hi ha les creences i moltes altres coses més. Els símptomes recollits en aquests qüestionaris, totalment validats científicament, poden donar positiu. Tanmateix el qüestionari no ens diu la causa de la simptomatologia, ha estat així sempre?; l’infant o adolescent està patint bullying?; maltracte?; hi ha alguna altra causa? Tot això és el que cal avaluar.

Què pot suposar per una persona en període de desenvolupament, ser un fals positiu en un diagnòstic?
No és una resposta fàcil, però pot suposar seguir un tractament poc adequat, que no progressi, que perdi un curs escolar…i el que és més greu que es quedi sense autoestima i perdi la confiança en sí mateix i fins i tot, en el cas més extrem, pot acabar patint una depressió. Cal tenir en compte que un diagnòstic acurat permet  explicar als pares com és el funcionament del seu fill, canviar les dinàmiques familiars i sobretot comprensió.

Què feu per prevenir, o minimitzar els riscos que el diagnòstic sigui erroni?
En cas de que les famílies portin una valoració realitzada l’estudiem i si quadra amb el que ens expliquen els pares i l’escola posem fil a l’agulla per dissenyar la intervenció. En cas de no tenir cap valoració el que fem es portar a terme un procés complet en el qual partim del “no saber”, pensa que si busques quelcom pot ser que ho trobis i es tracta d’obtenir el perfil neuro-psicològic que permeti, si s’escau, una intervenció el més acurada possible. Per tant no anem a buscar sinó a descartar, és el que es diu diagnòstic diferencial.

Quines eines feu servir per millorar en aquest sentit? Quin és el proper pas per apropar-se a la xifra de 0 falsos positius?
Per la nostra part intentem estar al dia dels avenços científics i  a l’avantguarda de l’avaluació. De fet tenim una eina força objectiva per l’avaluació en quant al TDAH, es tracta del BGAZE, la qual es basa en la convergència ocular, i per tant la subjectivitat no hi té cabuda.