Per Ningú Sense Sostre
Cada divendres, quatre equips de voluntaris de Ningú sense sostre porten un sopar calent i altres aliments a més d’un centenar de persones sense llar de Sabadell: homes i dones que pernocten al carrer, al ras, o en cotxes, portals, coberts, tendes de campanya, infrahabitatges… Tots ells comparteixen pobresa, inseguretat, desarrelament i moltes dificultats per accedir als serveis públics i les prestacions socials que depenen d’estar empadronats i residir legalment en un domicili i un municipi. El 65 per cent de les persones visitades són estrangeres, moltes d’elles en situació regular, però sense recursos suficients per llogar un pis o una habitació, mentre que d’altres miren d’obtenir el seu permís de treball i residència.
La situació d’exclusió que pateixen les persones sense llar i la insuficiència dels serveis públics es podrien resoldre amb el compromís prioritari inequívoc dels poders públics i de la ciutadania en general en la millora i el sosteniment de “l’estat del benestar” per a totes les persones sense exclusió. En lloc d’això, la dreta (PP) i l’extrema dreta (Vox i Aliança Catalana), estan apostant darrerament per introduir el criteri de la “prioritat nacional” en l’accés als serveis públics i les prestacions socials: “primer, els d’aquí” i després els de “fora”; assegurar els drets dels nacionals i deixar les escorrialles pels nouvinguts.
Deixem de banda els dubtes legals, les complexitats administratives i les casuístiques que planteja un proposta d’aquest estil i posem en relleu alguns dels seus pressupòsits.
En primer lloc, es transmet el missatge que els problemes actuals dels serveis públics (sanitat, educació, pensions, habitatge, ajudes socials…) no es deuen a la manca de voluntat política, de previsió i d’inversió de molts governs, sinó a l’afluència de nous residents estrangers que, molt majoritàriament, ocupen la condició laboral i social més desafavorida.
En segon lloc, s’estableix que el criteri decisiu per accedir a un servei públic essencial és la identitat nacional o l’arrelament “històric” en un territori i no pas les necessitats reals de les persones, que s’haurien de tenir en compte abans que res.
Finalment, les polítiques basades en la “prioritat nacional” fan una societat escindida entre ciutadans de primera, “els d’aquí”, que gaudeixen de tots els drets, i “els de fora”, que tindran totes les obligacions, però uns drets limitats: persones de primera i de segona. No es vol veure que la marginació i el menyspreu sistemàtics d’una part de la població, a banda de ser immorals, acaben generant un desarrelament i un ressentiment que repercuteix tard o d’hora negativament en el conjunt de la societat.
Això és el que volem? Estem disposats a viure ben satisfets en una societat d’aquest estil? Ningú sense sostre aposta pel reconeixement de la dignitat humana de totes les persones, siguin d’on siguin, i pel compromís col·lectiu amb el benestar comú, sense exclusions. Aquestes són les nostres prioritats.
