Hi ha persones amb discapacitat intel·lectual i famílies que avui no troben en els serveis disponibles la resposta que necessiten. Ho veiem en les llistes d’espera, en les dificultats per accedir a suports especialitzats i en situacions que requereixen una atenció que els recursos habituals no sempre poden oferir.
És una realitat que ens obliga a mirar més enllà dels serveis que tenim i a preguntar-nos si estem preparats per respondre a les necessitats de totes les persones. El repte és trobar noves maneres de donar-hi resposta, sense que necessitar més ajuda signifiqui tenir menys oportunitats, menys autonomia o menys possibilitats de formar part de la comunitat.
Una societat que també genera nous marges
Hi ha persones amb discapacitat intel·lectual que, a més, conviuen amb problemes de salut mental, processos d’envelliment, autisme o grans dificultats per gestionar les emocions i la conducta. Quan aquestes realitats se sumen, les necessitats de suport poden ser molt més intenses i difícils d’atendre amb els recursos habituals. I això passa tant en persones adultes com en infants i joves.
Alhora, vivim en una societat accelerada, que exigeix capacitat d’adaptació, autonomia, productivitat i resposta immediata. Una societat que ofereix moltes oportunitats, però que també pot deixar enrere aquelles persones que necessiten altres ritmes, entorns més accessibles o més ajuda per participar-hi.
El progrés social només és progrés si els drets i les oportunitats avancen també per a les persones que necessiten més suport.
Per això, la qüestió no és només com podem atendre millor aquestes persones. És també com evitem que les dificultats per adaptar els serveis a les seves necessitats acabin limitant les seves possibilitats de viure, decidir i participar com qualsevol altra persona.
De prestar serveis a generar oportunitats
Això ens obliga a revisar una idea molt arrelada: tenir un bon servei no és necessàriament tenir una bona vida.
Una persona amb discapacitat intel·lectual pot necessitar molta ajuda en el seu dia a dia i, alhora, voler prendre decisions, treballar o tenir una ocupació amb sentit, aprendre, comunicar-se, fer amistats, participar en el seu barri i sentir que hi pertany.
No són activitats complementàries a l’atenció. Formen part dels drets i de les oportunitats que qualsevol de nosaltres considera naturals quan pensa en la seva pròpia vida.
El repte és combinar totes dues dimensions: oferir els suports més especialitzats quan siguin necessaris i, al mateix temps, crear oportunitats perquè cada persona pugui desenvolupar el seu projecte de vida i participar en la societat.
Perquè formar part de la comunitat no és simplement compartir un espai. És tenir relacions, ser reconegut, poder aportar i sentir que formes part d’alguna cosa.
El tercer sector també ha d’obrir camí
Les entitats socials tenim una responsabilitat important en aquest procés.
No ens correspon substituir l’Administració, que és qui ha de garantir els drets, desenvolupar les polítiques públiques i assegurar els recursos necessaris. Però sí que podem contribuir a trobar respostes allà on els serveis generalistes no són suficients.
La nostra proximitat a les persones i les famílies ens permet detectar necessitats, conèixer realitats molt diverses i adaptar els suports. També ens dona la possibilitat de provar noves maneres de fer i compartir el coneixement que acumulem amb altres organitzacions i serveis públics.
Això exigeix treballar conjuntament amb les famílies, les escoles, les empreses, les universitats, altres entitats, els barris i les administracions. La inclusió no es construeix només des dels serveis. També es construeix quan obrim els equipaments al barri, generem relacions i facilitem que les persones participin en la vida quotidiana de la ciutat.
També hem de saber aprofitar les noves tecnologies i el coneixement disponible per trobar maneres millors de comunicar-nos, afavorir l’autonomia i adaptar els suports a cada persona. Innovar vol dir, sobretot, comprovar si allò que fem millora realment la seva vida.
Can Rull, una oportunitat per mirar endavant
És des d’aquesta mirada que pren sentit el futur Casal de Can Rull.
Hi ha equipaments que expliquen una època. El Casal de Can Rull va néixer l’any 1987 i durant gairebé quaranta anys ha donat resposta a moltes persones amb discapacitat intel·lectual i a les seves famílies. Avui continua sent un espai ple de vida, activitat i bons suports, però les seves instal·lacions ja no permeten respondre prou bé a les necessitats actuals ni a les que vindran.
El nou Casal és una fita molt esperada i permetrà donar resposta al creixement dels serveis. Però seria poc ambiciós limitar-nos a traslladar el que ja fem a un edifici nou.
El veritable repte és construir un equipament preparat per respondre a necessitats diferents: des de persones que necessiten suports molt intensos fins a persones que volen desenvolupar projectes d’ocupació, aprenentatge, treball i participació en la comunitat. Un espai que pugui adaptar-se a les persones, incorporar noves respostes quan calgui i evolucionar amb el temps.
No es tracta de crear espais per apartar la complexitat, sinó d’oferir els suports i els entorns necessaris perquè ningú quedi exclòs per les seves necessitats.
I aquí l’espai també importa. L’arquitectura condiciona com ens relacionem, com ens movem, quina autonomia tenim i com ens sentim. Un entorn ben pensat pot afavorir el benestar, facilitar les relacions i fer possible que cada persona participi d’acord amb les seves capacitats i necessitats.
No sabem exactament quines necessitats tindrem d’aquí a vint anys. Però sí que sabem que algunes de les que tenim avui encara no troben una resposta suficient. Per això hem de construir pensant en el present, però amb la flexibilitat necessària per adaptar-nos al futur.
No deixar ningú als marges
Potser el futur dels serveis socials no consisteix només a crear més places o més equipaments, per necessaris que siguin.
Consisteix també a preguntar-nos qui continua quedant fora de les respostes que tenim i què hem de canviar perquè això no passi.
Les persones que necessiten més suports són, precisament, les que més ens obliguen a revisar com fem les coses. Perquè reconèixer un dret és imprescindible, però no suficient: cal crear les condicions perquè cada persona el pugui exercir.
Aquest és el repte: construir una societat capaç d’adaptar els suports a les persones i no les persones als recursos disponibles. Una societat on necessitar un altre ritme, més ajuda o una atenció més especialitzada no signifiqui tenir menys oportunitats.
Perquè una comunitat inclusiva no és aquella que té un lloc específic per a tothom. És aquella on tothom pot trobar el seu lloc.
