He trobat al llibre “ No estoy enfermo, no necessito ayuda” del Dr. Xavier Amador una explicació d’un dels fets que passen de vegades entre professionals i familiars. Ell refereix que va voler parlar amb el terapeuta del seu familiar i es va trobar amb que aquest li va dir que :
“Ni tan sols li puc confirmar que aquesta persona sigui pacient meu i encara menys en puc parlar amb vostè”. Això és prou perquè al familiar li entrin ganes de cridar i d’arrencar-se els cabells.
El sistema estableix un mur entre els professionals i les famílies dels pacients
Malgrat tot, això no és inamovible. Si vostè és un membre de la família, pot compartir les seves observacions sense violar la relació metge-pacient.
Si es troba amb una objecció com la explicada, pot respondre : “Se que no pot i no li demano ni tampoc que, em confirmi que és el seu pacient, només li demano que em deixi compartir algunes observacions i preocupacions sobre ell i que m’escolti un minut”.
Recordi al professional que pot escoltar sense trencar les lleis de protecció de dades.
Si ho prova veurà que aquesta acció obre una certa línia de comunicació. Aconseguir que el professional parli amb vostè, demanarà que vostè faci quelcom mes.
Pot ser que el professional pugui parlar amb el mateix pacient dient-li : “M’agradaria escoltar la seva família de tan en tan per fer-me una idea de com pensen que està vostè, i si en algun moment les coses van pitjor, voldré parlar amb ells per obtenir la seva col·laboració.”
Si el pacient sap que entre el professional i la família hi ha un certa comunicació i la confidencialitat no s’està trencant. En casos de trastorn mental greu hauran de ser distintes , perquè el judici i el discerniment estan afectats. Quan les famílies treballen activament amb l’equip professional, augmenta la qualitat de l’assistència i es detecten els empitjoraments millor que quan es treballa aïlladament.
Si hom és un professional pot tenir idees preconcebudes relatives a què els familiars ens destorben en la nostra feina i volen desfogar-se del seu patiment, però si es dona el cas, caldrà explicar les nostres limitacions i adreçar a les persones a llocs on poden trobar ajuda d’altres persones que estan a la seva mateixa situació.
Si vostè és un familiar que pensa que el professional no és sensible a les seves demandes o no li torna les telefonades, no es pot assegurar que estigui errat, però si és concentra en els signes concrets d’evolució del pacient, aconseguirà resposta. Si la seva telefonada és per la càrrega emocional que suporta, millor telefonar al seu propi terapeuta, a un amic o contacti amb un grup d’ajuda mútua.
Ricard Tolosa Pericas, President de Salut Metal Sabadell
Foto: Salut Mental Sabadell
