T’han donat l’alta.
Després d’un ictus, un traumatisme cranioencefàlic o una altra afectació neurològica, aquestes paraules poden significar moltes coses. Que ja no necessites estar ingressat. Que la situació s’ha estabilitzat. Que pots tornar a casa.
Però no necessàriament que hagis recuperat la teva vida.
Perquè a casa t’esperen unes escales que abans pujaves sense pensar-hi. Un missatge que ara et costa escriure. Una conversa que no pots seguir com abans. Una dutxa que potser ja no pots fer sol. Una feina a la qual no saps si podràs tornar. Uns amics que no saben gaire com tractar-te. Una parella que, gairebé sense adonar-se’n, ha començat també a cuidar-te.
I aleshores apareix una pregunta tan senzilla com enorme: I ara què?
Durant molt de temps hem entès la rehabilitació sobretot des d’allò que una persona és capaç de fer: caminar, parlar, recordar, mantenir l’equilibri, concentrar-se.
Tot això importa. I molt.
Però recuperar una funció no és la finalitat. És el que aquella funció et permet tornar a fer.
Caminar pot significar tornar a sortir sol de casa. Comunicar-se, tornar a explicar què vols, què necessites o què et preocupa. Treballar la memòria pot ajudar-te a guanyar autonomia en el dia a dia. Guanyar confiança, a tornar a quedar amb els amics. I trobar espais de respir pot permetre que una parella torni a ser parella, i no només persona cuidada i persona cuidadora.
La neurorehabilitació té sentit quan allò que es treballa dins d’una sala transforma alguna cosa fora d’ella.
Perquè hi ha avenços que es poden mesurar en metres caminats o paraules recuperades. I n’hi ha d’altres que només es veuen a la vida: tornar a agafar l’autobús o decidir què vols fer dissabte.
Per això rehabilitar no pot consistir només a preguntar-nos què ha perdut una persona. També, i sobretot, què vol recuperar.
A l’AVAN acompanyem persones amb afectacions neurològiques i les seves famílies en aquest camí. I sabem que no hi ha una única resposta a aquell “i ara què?”, perquè tampoc hi ha dues vides iguals. La vida després d’una afectació neurològica potser no serà exactament la d’abans. De vegades caldrà adaptar-la, reaprendre coses, trobar altres maneres de fer-les o construir noves rutines. Però aquesta és precisament la pregunta que hauríem de començar a fer quan algú surt de l’hospital: Què vols recuperar?
Perquè a partir d’aquí podem començar a respondre l’altra: I ara què?
Ara, continuem.
