El Joaquim Sala-Sanahuja va néixer l’any 1953 a Sabadell a la taula del menjador de la casa familiar, a la Rambleta – un sector entre la carretera de Barcelona i l’avinguda de Barberà- del carrer Latorre que també hom anomena Gran Via. Va anar a l’antiga escola dels Germans Maristes que estava davant de la casa dels pares, això si separada per les vies del tren que aleshores no estava soterrat. Va estudiar per enginyer industrial i després va anar a París a formar-se en lletres i filosofia. Ha estat durant molts anys professor de la Universitat Autònoma de Barcelona a la Facultat de Traducció i Interpretació; compaginant la seva tasca de docent amb l’escriptura, la poesia i la traducció.
Els primers anys d’escola, el record de professors d’aquesta, les excursions pel rodal -algunes més lluny, anant en tren i fent nit al lloc- i del veïnatge de la Rambleta, com era conegut aquest tram de carrer d’ençà que a final segle XIX l’ajuntament hi va plantar arbres a banda i banda, els té molt presents. Amb el pont que permetia als veïns travessar a peu la via del tren. Un lloc viu i divers on la gent es coneixia. Comptava diferents botiges, cases emblemàtiques i establiments, entre altres: la torre Menna Claramunt de Josep Renom -ja desapareguda, l’apeadero: el baixador del tren de la Compañía del Ferrocarril de Barcelona a Zaragoza; la Torre Gorina, a cal Pané: bar i lloc de trobada; i, el restaurant Cuscó a la cantonada de la carretera de Barcelona, enfront es trobava el gerrer Massana. També part de les primeres cantonades de l’actual avinguda de Barberà, on, entre altres, hi tenia família el Sánchez –personatge popular i molt estimat- la Gironina, botiga de disfresses, joguines i petards. Sense oblidar les conegudes empreses: Tallers Baciana, Tallers Fontanet i Engranatges Picañol. Temps de bons manyans i fabricants de maquinària, que el Joaquim conegué bé i ens evoca.
Temps de vigilants nocturns i serenos, que vetllaven per la seguretat de les cases, així: si a les onze de la nit es tenia el cancell obert el vigilant picava amb el bastó perquè el tanquessis, ens comenta. I el vol de Rambla, continua, al vespre era costum anar a fer una caminada per la Rambla, en el seu cas el vol arribava fins al passeig Manresa i allà entrava a l’Acadèmia de Belles Arts, a la sala d’exposicions, i tornava a sortir cap avall. I, temps de lectures a la desapareguda biblioteca de la Caixa d’Estalvis de Sabadell quan va ser traslladada a l’edifici de l’Escola Industrial a l’actual carrer d’en Font.
Amb el Joaquim vam fer la primera conversa d’aquesta sèrie sobre els records de la ciutat, el mes de juliol del 2022 i, de llavors ença, s’ha afegit al projecte, formant part de l’equip. Com esmentàvem més amunt, vàrem parlar de totes aquelles primeres vivències del Sabadell que conformen el seu tarannà. Imatges, moments, i altres, que adquireixen un paper important en el simbolisme personal i social i que el Joaquim ens va rememorar. Gairebé fa tres anys que vàrem iniciar aquest projecte –dotze entrevistes fetes– en què diferents persones sabadellenques ens ofereixen una visió del seu record de la vida a Sabadell. D’una manera sensible i molt personal ens van comentant la seva percepció dels fets corrents i de la vida quotidiana. La finalitat del projecte era, doncs, documentar i il·lustrar aquella part del nostre passat que no queda reflectida en la historiografia: la vivència, el batec de la vida en una ciutat que s’ha anat transformant vertiginosament en el decurs dels darrers seixanta anys del segle XX. La vida viscuda: tot allò que fa de mal endreçar quan parlem del passat atès que només n’han quedat testimonis indirectes o derivats, els quals evoquen maneres o situacions que han tingut, tanmateix, un pes incident en la constitució de la nostra personalitat col·lectiva. Parlem de les petites coses, aquells detalls que defugen la visió de l’historiador, les quals ens poden donar la clau per entendre el temps passat. Ras i curt, el pes de la subjectivitat ens pot ajudar a capir i matisar determinades situacions i preservar la memòria de la ciutat.
Aprofitem aquest escrit per agrair al Joaquim i als altres entrevistats l’amabilitat, l’entusiasme i disponibilitat – el fet que alguns d’aquests testimonis ens hagin deixat han convertit les seves entrevistes en un llegat inestimable-, i també l’acollida que hem trobat per part de l’Ajuntament de Sabadell i molt especialment de l’Arxiu Històric de Sabadell (AHS), que ja compta amb uns fons audiovisuals molt rellevants i que es preocupa per divulgar-los.
