El Marc Batlle va néixer al carrer Sant Llorenç de Sabadell i durant uns mesos, mentre el pare -que era paleta- feia obres a casa, la família es va traslladar a la Creu Alta. Més endavant, ja de casat, va anar a viure a la ronda de Zamenhof i finalment ha acabat residint al carrer de la Indústria. A Sabadell hi ha viscut sempre i si troba molt bé. Estima la ciutat i la coneix pam a pam, gràcies, podríem dir, a la seva passió per caminar, la qual l’ha portat a recórrer-la pas a pas al llarg del temps. Uns carrers que ha vist transformar-se en el transcurs dels anys. El Marc Batlle és arquitecte, ara jubilat, i ha copsat tant professionalment com personal les transformacions de l’espai públic: un Sabadell que ha millorat la seva infraestructura per arribar a ser una ciutat equipada, però que, a la vegada, en deixar de ser una ciutat industrialitzada ha perdut part de la personalitat i edificis que la caracteritzava.
Fins als set anys, anà a l’escola de la Sagrada Família del carrer de la Indústria, després als escolapis on va fer el batxillerat per poder matricular-se al preuniversitari a Barcelona i fer la carrera d’arquitectura a la seva Universitat. De nen jugava al carrer, recorda les eixides de les cases del carrer Sant Llorenç i els solars encara per edificar, com el voltant de l’actual carrer Narcís Giralt on hi havia illes sense edificar. Eren llocs on jugava amb amics i companys. També les seves anades a la Plaça Vella (actual Passeig de la Plaça Major): una plaça que quedava quasi tancada -amb poca circulació de carros i vehicles- a la part sud pel Pedregar i al nord pel carrer de Manresa, un carrer estret i ple de botigues amb molta personalitat.
Especialment, la llibreria Atenea, un lloc emblemàtic del carrer, on es despatxava -i canviava- cromos, llibres i patufets o tebeos, entre altres. Tot i que a casa seva no es comprava patufets de guerra – Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Guerrero del Antifaz– els llegia dels seus companys. El seu pare el firava amb el TBO i el Pulgarcito de l’editorial Bruguera amb els seus personatges favorits: Carpanta, Carioco, Zipi y Zape, las hermanas Gilda, principalment. Un gran lector de tebeos. Més tard es van tirar a terra els edificis per construir l’actual Passeig de Manresa.
A la conversa amb el Marc anem repassant el Sabadell dels anys 40 i 50 del segle passat, que en part ha descrit a unes memòries que vol continuar fins a l’actualitat. Entre altres, parlem dels col·legis que hi havia al centre: el Cor de Maria, on predominaven els fills de famílies relacionades amb el tèxtil; el Col·legi Mercantil, més conegut com Cal Tatxé o Cal Colillas, amb el senyor Salas A l’actual carrer Migdia, on anaven els que van “fer duros” i sobretot la seva estimada Escola Pia. Can Colapi havia estat al segle XIX a l’edifici de l’actual ajuntament i en fer-se petit es va traslladar al carrer que ara porta el seu nom. És el col·legi on va fer la seva formació, si feia comerç i batxillerat, i en té uns records entranyables que ens va comentant. Amb una especial estima ens parla de l’església dels escolapis: Sant Agustí amb les seves façanes modernistes bastides per Bernard Martorell i que per ell és una de les grans joies arquitectòniques de la ciutat i no massa coneguda.
Records de professors i de companys que estudiaven junts, que després es trobarien i acompanyarien a l’ajuntament democràtic: Josep Maria Plans, regidor de sanitat, i també amb el futur alcalde Antoni Farrés. Temps d’estudi i viatges que varen compartir, que posteriorment els va estimular a l’admiració i respecte mutu. Des de l’any 1979 a 1987, al primer ajuntament de la recuperada democràcia van estar d’acord a fer les coses bàsiques: clavegueram, asfaltat i il·luminació, en una ciutat on hi havia molt a fer; malgrat algunes iniciatives que s’havien dut a terme, com les cases del Garcia, habitatges de la Concòrdia, Can Feu, entre d’altres. Es vivia en una ciutat que des dels anys 40 havia anat creixent d’una forma desordenada per la puixança del tèxtil, el sector metal·lúrgic i la gran immigració. El Marc es mostra content de la seva època de regidor -mai he estat un polític d’ofici, diu- que va deixar per continuar fent d’arquitecte. Uns anys en què es van fixar les bases d’una esperada i desitjada convivència.
