Laura Bou Saumell (Sabadell, 1990) va aconseguir l’any passat un dels seus somnis al Mundial d’atletisme d’Oregon (EUA). La seva història és un exemple del que significa compaginar l’esport d’alt rendiment amb el treball a jornada completa. Amb 32 anys és quan més gaudeix de l’atletisme amb els millors resultats i marques de la seva vida. Campiona de Catalunya de 400 no es posa límits amb la il·lusió dels Jocs Olímpics de París ‘2024.
En aquesta entrevista amb Laura Bou parlem dels seus inicis entre Cerdanyola i Sabadell. Dues ciutats que recorden la trajectòria inicial de la gran Carme Valero. Xerrem dels vuit anys a la Joventut Atlètica Sabadell, de la seva retirada i del seu retorn que li ha portat a fer el salt de qualitat i debutar amb la selecció catalana, espanyola. Tot en un llarg camí fins al més alt del podi.
Has acabat la temporada de pista coberta i comences la d’aire lliure. Quin balanç fas de l’hivern?
La veritat és que estic molt contenta perquè estic gaudint de l’atletisme més que mai. Més enllà dels resultats -campiona de Catalunya i un campionat d’Espanya que no m’ha sortit com pensava – m’ho passo bé competint i entrenant i això es nota. Tinc 32 anys i des dels 30 he agafat la maduresa per gaudir del meu esport.
Fem un salt en el temps fins als teus orígens. Quan vas començar a córrer?
Vaig néixer a Sabadell, però vaig viure a crèixer a Cerdanyola. Vaig iniciar-me al bàsquet, però ja al col·legi m’agradava córrer cros. Vaig passar de Cerdanyola a Sabadell amb la Joventut Atlètica Sabadell on vaig ser vuit anys. I ara estic al Manresa i entreno a Barcelona. Diria que soc de tot arreu.
Diuen dels 400 que és la prova més completa?
Ben aviat la meva entrenadora, la Natalia Amiel em va dir de córrer els 400. M’encantava aquella prova. Combina moltes coses i té de tot. En aquell moment jo feia 58 segons i no vaig tenir bons resultats comparant amb el que he aconseguit ara. Vaig fer algunes medalles als campionats sub20 i sub23.
Vuit anys a la JA Sabadell i un dia canvies el xip per complert i deixes l’atletisme. Per què?
En aquell moment no estava gaudint de l’esport. Vaig tenir diverses lesions greus, va morir la meva entrenadora i va ser un moment difícil i vaig decidir plegar. Vaig deixar l’atletisme al costat, vaig ser als Castellers i ja estava treballant.
I de sobte un dia…
El que et deia, estava treballant en una empresa de marca de roba esportiva i tothom feia esport. Jo portava tres anys fora de la bombolla de l’atletisme, però va sorgir l’oportunitat de tornar. El que tenia clar és que volia que fos en un lloc diferent i simplement per fer alguna competició i anar algun viatge, fent alguna lliga. Recordo que parlava amb la meva mare i no entenia que tornés després de tot el que havia passat.
I el lloc, va ser CA Manresa i l’entrenador Pau Fradera
Sí la primera conversa amb el Pau em va dir que em veia baixant de 57 segons. La meva visió era superbaixa. Confiava zero i la meva resposta va ser que poder baixaria del minut. El que volia era passar-m’ho bé. Vaig notar que el cos em responia i a poc a poc començava a tenir bons resultats. Soc una persona molt competitiva i la cosa anava bé. Amb 27 anys crec vaig competir amb Catalunya
D’anar bé a molt bé amb un 2022, el millor any de la teva carrera
Quan vaig complir els 30 vaig veure que començava a estar ben posicionada gràcies a la millora de marques. Vaig apostar per mi mateixa i vaig contractar un nutricionista i un ‘físio’ per millorar cada cop més. Va ser increïble baixar 1 segon i mig la meva marca. Vaig passar de ser la 14ª en un Campionat d’Espanya indoor a 5à a l’aire lliure amb només uns mesos de diferència.
Un cinquè lloc que va tenir un premi Mundial
Em va obrir les portes per ser internacional. Era un somni competir amb el meu país i ser seleccionada com a part de les 5-6 atletes que formen part de l’equip de relleus va ser una gran alegria. Quan ho veus tan a prop, espanta, però la motivació és immensa i veus que ets allà amb les millors.
Mundialista l’estiu passat a Oregon (EUA). Què et ve al cap ara mateix?
Em sentia com si estigués a una Vila Olímpica. Entrenàvem al matí i a la tarda veiem tot el Mundial. A més nosaltres competíem al final. Va ser impressionant veure el rècord del món d’Armand Duplantis (perxa) Sydney McLaughlin (400 m tanques). Veure a una llegenda com Allyson Felix, veure entrenar a Karsten Warlhom, a Femke Bol. Va ser increïble.
Amb 32 anys, si et dic Jocs Olímpics de París ‘2024 que penses?
Abans quan començava una temporada no sabia que faria. Ara ja sí em puc plantejar pensar en un repte. Un repte molt gran i perquè no? en uns Jocs. Queda moltíssim. S’ha de somniar i treballar a poc a poc fins a arribar on vols o intentar-ho. Tampoc esperava quedar campiona de Catalunya i ho he estat després de molt temps.
Un títol especial, el primer als 32 anys
És el que et deia. Gaudeixo del que faig. He estat a 21 campionats de Catalunya. La gent em coneixia a l’atletisme, no per les meves marques sinó perquè sempre hi era. I després de 21 campionats i ser medalla diverses vegades per fí ho he aconseguit aquest any. Tenia al costat a atletes de l’any 2000 i les veia molt nervioses i jo les ajudava com si fos la seva mare.
Campiona de Catalunya a casa i en la teva Pista Coberta. Que has sentit durant el que va passar a la pandèmia i ara amb la recuperació?
El primer que penso es que és una alegria el que he viscut tant amb el títol com amb el Míting Internacional amb tanta gent a la grada i sentint el meu nom. Realment espectacular. Sabadell és referent per aquesta pista i va ser dir veure com van desmantellar tan malament la instal·lació. Va ser dur pels atletes, però va passar i ja està bé.
Has trencat els esquemes sobre un esportista d’alt nivell i treballador a jornada completa
És una de les coses que valoro més. No crec que fóssim molts els atletes que vam anar al Mundial i treballem, en el meu cas, 37 hores a la setmana. Em sento molt estimada i amb un gran suport. Soc una altra Laura, Tinc una estabilitat emocional, econòmica que em permet focalitzar-me molt des de la maduresa i la tranquil·litat. No em poso límits
Alguna cosa que vulguis afegir?
Igual el meu exemple pot servir per a alguna cosa. Estic en el millor moment de la meva carrera als 32 anys – quan algunes ja han plegat. M’agrada ajudar a les joves que són a la pista i els demano calma i que no es posin nervioses. Agraeixo al meu club C.A.Manresa, al meu entrenador Pau Fradera, a la meva família i tots els que m’ajuden a ser feliç.
Foto portada: L’atleta Laura Bou durant l’entrevista. Autor: J.Sánchez.
