De la gespa de Sabadell al Pacífic. La Ivet Lloansí és una jove sabadellenca que ha convertit la seva passió incombustible pel futbol en un estil de vida. Exjugadora del Mercantil, el Cerdanyola i l’Europa, la Ivet va creuar l’Atlàntic rumb a Missouri amb una beca esportiva sota el braç i un objectiu clar: estudiar Athletic Training. El que havia de ser una etapa acadèmica temporal amb data de retorn, però, s’ha acabat transformant en un projecte de vida vital i professional que l’ha portada a establir-se a Hawaii, on avui compagina el seu doctorat en biomecànica amb la seva essència de futbolista i entrenadora.
Arrelada a Sabadell, la Ivet es va formar a l’Escola Catalunya i l’Institut Vallès, amb la mirada fixada en un somni que semblava escrit en pedra: ser doctora. Tanmateix, la selectivitat va dictar una sentència inesperada i, per només unes dècimes, les portes de Medicina es van tancar. Va ser aleshores quan el destí, en forma de pilota i beca esportiva, li va oferir una ruta alternativa cap a l’Athletic Training. “La meva mare em va dir: ‘Vés-te’n, aprens anglès, estudies una carrera relacionada amb l’esport i al cap d’un any tornes'”, recorda. Però el que havia de ser un parèntesi d’un curs a una petita universitat de Missouri es va convertir en una estada de quatre anys. Allà, entre llibres i botes de futbol, va trobar una llar lluny de casa: “érem molts internacionals i ens vam acabar convertint en una petita família”.
El seu idil·li amb el futbol: “era l’única nena”
La passió de la Ivet pel futbol no és una afició passatgera, sinó un lligam que la uneix a la seva família i a les seves arrels: “el meu pare jugava als veterans del Mercantil i, com que la meva mare feia el màster d’osteopatia els caps de setmana, la meva germana i jo passàvem les hores al camp veient-lo jugar”, recorda. Aquesta devoció era tan absoluta que, amb només cinc anys, la Ivet ja es despertava a les set del matí per esperar el seu pare a la porta amb la pilota sota el braç, tement que marxés sense ella.
Tanmateix, ser pionera en un món que encara no estava preparat per a les nenes no va ser fàcil. Davant la manca d’equips femenins i la rivalitat familiar amb el Sabadell, la Ivet va haver de picar molta pedra: “vaig ser la primera nena a entrar a l’estructura del Mercantil perquè el meu pare era a la junta, però el coordinador no em deixava jugar partits; em vaig passar un any sencer només entrenant amb els nens”.
Aquesta tossuderia, però, és la que l’ha definit sempre. Ni tan sols el patinatge, on la seva mare la va apuntar per provar una alternativa, va poder frenar el seu instint: “m’emportava la pilota als entrenaments i feia que totes les nenes de patinatge juguessin a futbol amb mi”. Finalment, va aconseguir el seu lloc a la gespa, passant pel Mercantil, el Cerdanyola i l’Europa, fins que el futbol li va donar la clau per marxar als Estats Units.
Però el camí no ha estat sempre de roses. Després de patir una ruptura del lligament creuat i haver de passar tres vegades pel quiròfan sempre coincidint amb les festes de Nadal, la Ivet confessa que va arribar a “odiar el futbol”. No va ser fins que va aterrar a Hawaii que va retrobar la màgia del joc de forma amateur: “gràcies a la comunitat del futbol de l’illa, que em va rebre amb els braços oberts, vaig tornar a jugar i vaig conèixer la família que tinc ara”. Avui dia, la Ivet torna a jugar i entrenar cada dia de la setmana, demostrant que aquella nena que no podia jugar partits al Mercantil ha acabat convertint la pilota en el seu motor vital a l’altra punta del món.
“Feia 18 anys i al dia següent ja marxava cap a Missouri”
L’adaptació a un nou país i una nova cultura mai és fàcil, i així ho descriu: “és veritat que al principi estàs sol. És un canvi molt gros. Els primers tres mesos tant a Missouri com a Hawaii ho vaig passar malament”. A Missouri però, l’ambient estudiantil internacional la va ajudar a adaptar-se: “vaig tenir molta sort. Quan vas a un altre lloc has de ser oberta de ment i això em va ajudar a fer moltes amistats”.
Al finalitzar els estudis es va posar a treballar i va esclatar la covid. Una pausa que la va deixar en una situació complicada: “era molt difícil trobar feina, però tampoc podia tornar a Espanya ja que la meva carrera no existia allà i perquè havia de superar un examen com un MIR, però d’ofici de l’esport. Tot en aquell moment es va cancel·lar”, explicava. Quan va poder reconduir la situació, volia estudiar màster i treballar, i després d’aplicar diferents universitats, Hawai va trucar a la seva porta: “vaig fer els dos anys de màster i ja tornava, però diuen que l’illa t’atrapa o t’expulsa, i em va atrapar”, confessava.
Hawaii, una terra que l’atrapa
A quasi 13 mil quilòmetres de casa, la Ivet va quedar meravellada per l’illa, però com t’estableixes a un territori on no conèixes a ningú?. Segons descriu, la cultura és molt semblant i tot i una adaptació difícil perquè no coneixia a ningú, va destacar com la gent és sociable i l’entorn la va captar: “tothom és molt social i jo també, del no res, en un moment et poden aparèixer plans i a més m’encanta la natura”. Entre rialles, explicava que necessita viure al costat del mar.
Després d’una ruptura de creuat i per moments “odiar el futbol”, va adonar-se que a Hawaii hi ha molta gent que de forma amateur el juga i, de tant en tant, practica el futbol amb amics i coneguts: “gràcies que vaig tornar a jugar a través d’una comunitat de futbol, vaig començar conèixer gent i és la família que tinc ara”. A tot això, la seva feina és entrenar nens petits mentre cursa un doctorat de biomecànica: “a Hawaii hi ha moltíssima gent que juga a futbol. Els entrenaments els fem en parcs, on està fins arrebossar de clubs jugant allà”.
El seu dia a dia és un equilibri constant: matins dedicats a la recerca del doctorat i tardes a la gespa. Quan no entrena els petits, juga ella mateixa en lligues locals on es retroba amb altres internacionals (japonesos, sud-americans i europeus), ja que, segons diu, els americans de la seva edat no tenen tan arrelada la cultura del “soccer”. Tot i que viu al “paradís”, la Ivet no oblida Sabadell. La distància i el preu de la vida a l’illa són l’únic handicap. Però, de moment, la sabadellenca segueix gaudint de la natura, el mar i, sobretot, de la pilota, que és la que realment li ha obert totes les portes del món.
L’esport universitari als Estats Units, una cultura molt arrelada
Amb 18 anys acabats de fer, la Ivet va marxar a Missouri amb una beca. Allà va descobrir que l’esport universitari als Estats Units és una moneda de doble cara. Viure l’esport universitari als Estats Units és, segons descriu la Ivet, endinsar-se en un món del qual obtens un estatus que et fa ser millor considerat als centres universitaris: “em veia al mig del campus amb la pilota sota el braç, les botes a l’altra banda i la motxilla oficial, anant cap al gimnàs de bon matí, i pensava: ‘és veritat, ens tracten diferent'”, recorda amb nostàlgia. Ser un student-athlete no és només una etiqueta, sinó un estatus social que t’atorga privilegis.
Aquest “estatus superior”, però, té un preu implacable: el rendiment com a moneda de canvi. Les universitats inverteixen entre 30.000 i 40.000 dòlars anuals en cada beca, convertint l’estudiant en una inversió que ha de generar resultats i prestigi per a la institució. “Ets un objecte de rendiment; si no rendeixes o et lesiones greument, et poden tallar la beca el segon any i et quedes sense carrera”, confessa la Ivet. Aquesta mercantilització de l’atleta crea un ambient d’exigència professional on els entrenadors, de vegades, prioritzen el negoci per sobre de la humanitat. La Ivet ho va viure en primera persona amb la seva lesió de creuat: mentre alguns centres et descarten quan deixes de ser útil a la gespa, ella va tenir la sort de comptar amb el suport necessari per mantenir la seva formació.
Tot i la distància física (dos dies de viatge i vols de 3.000 dòlars), la Ivet manté el lligam amb la seva ciutat. Cada any, sense falta, torna a Sabadell per retrobar-se amb la família i els amics de tota la vida. De moment, segueix vivint amb intensitat una aventura al Pacífic, demostrant que, per molt lluny que vagis, si portes una pilota i l’orgull de Sabadell, mai estàs realment sola.
