El futbol territorial té molts protagonistes anònims. Jugadors, entrenadors, massatgistes, delegats, presidents, àrbitres, periodistes. ‘Uri’ Rodríguez s’ha fet un nom amb majúscules a la història de la UE Sabadellenca en particular i abans al CE Mercantil. ‘Uri’, als 34 anys, es el capità de l’equip taronja de la zona sud de la ciutat. Una carrera de superació amb obstacles i una dedicatòria al seu pare, que va morir va unes setmanes.
Oriol ‘Uri Rodríguez és a la part final d’una carrera de 13 anys a la Sabadellenca. Vol aconseguir l’ascens aquesta temporada. Amb 19 anys va patir un càncer de ronyó i es va recuperar fins a ser un dels referents del futbol territorial a la nostra ciutat. Aquesta és la seva història.
Quan vas començar a jugar a futbol?
Als tres anys i mig ja donava puntades amb el CE Mercantil. El meu pare em va apuntar allà amb el meu germà i fins als 18 anys o així vaig estar a un club que em va marcar. Vaig tenir la sort de coincidir amb Joan Murtró que va ser com un pare esportiu per mi i una gran tristesa la seva mort en un any molt dur.
Uns 15 anys al Mercantil. Amb quins jugadors vas coincidir?
Amb molts i alguns que han arribat a Primera Divisió com Jordi Masip (Valladolid), David López (Girona), Víctor Rodríguez entre altres. Va ser una gran època i després he coincidit amb molts jugadors durant molt temps.
——-PUBLICITAT——-
——-PUBLICITAT——-
Com recordes el final al Mercantil.
Vaig tenir ofertes per jugar a Igualada a Tercera Divisió, però vaig provar al San Cristóbal. Em trobava molt bé i amb 19 anys, de sobte un dia vaig tenir un problema de salut durant un partit. Vaig orinar una mica de sang. Després d’uns dies va tornar a passar i el doctor Prats em va dir que tenia càncer de ronyó. Va ser molt dur però vaig tenir la sort de trobar-me un gran metge al meu camí.
Una notícia molt dura. Un càncer amb només 19 anys.
Va ser un cop molt dur i també una època en què ho vaig passar malament. També vaig tenir grans persones al meu costat i el doctor Prats va ser un d’ells. Em va treure el ronyó i l’operació va anar bé. Mesos després vaig tornar a jugar a futbol al Lliçà d’Amunt on vaig coincidir amb Chico, Maldini, Joaquin o Juanito. Després un intent al Sabadell Nord fins que va començar la meva etapa a la Sabadellenca.
Superació és la paraula que em surt només d’escoltar-te.
He tingut una vida molt difícil, amb el que em va passar i la malaltia del meu pare i la seva mort fa unes setmanes. Vaig provar amb el Sabadell Nord però no estava en forma per jugar a aquella categoria. Als 21 anys vaig veure que no podria arribar a grans categories com a futbolista. Una persona Andreu Nebot em va trucar i vaig començar a jugar a la Sabadellenca. Joan Murtró li havia parlat de mi i li va dir. ‘Et porto a un dels millors mig centres de Catalunya’ i ja són 13 anys pràcticament sempre amb ells.
Com va ser aquella primera temporada al sud?
Doncs complicada. Jugava al filial i en un derbi contra el Can Rull RT em vaig lesionar i vaig estar tres mesos fora de combat. Andreu Nebot va ser canviat per Salva Vílchez i no vam poder evitar el descens
Un descens, però després més bones notícies que dolentes.
Així és. Vaig passar al primer equip i ja amb Jesús ‘Betis’ com a entrenador. Va ser una etapa excel·lent vam pujar de categoria i recordo una temporada amb ple de victòries fins que a la segona volta van perdre un parell de partits. Vam ser notícia per la gran ratxa de resultats. Recordo precisament un dels dos partits que no vam guanyar i no recordo un ambient tan gran al nostre camp.
Jesús Betis és un personatge, no?
Té molt caràcter i ha estat molt important a la Sabadellenca i li estic molt agraït. No es casa amb ningú i és directe. Un dia guanyàvem 0-4 i em va fotre una esbroncada tremenda. Jo li vaig dir ‘però Jesús si guanyem 0-4’ i ell em va dir que no li agradava el que estava veient. És un exemple. Jo també tinc el meu caràcter al camp.
Caràcter el que sempre ha tingut la Sabadellenca. Un equip dífícil de guanyar.
Són molts jugadors que han passat i no vull deixar-me ningú. Sebas, Moisès, Saúl, Bruno, Montero o Víctor Nicolàs que va marcar 44 gols una temporada. L’uruguaià Sebas tenia un caràcter guanyador i ens collava a tots. Un dia perdíem 4-1 i era l’únic que creia en la remuntada i vam acabar guanyant.
Només has deixat la Sabadellenca un any i va ser per seguir a Jesús Betis.
Sí. Betis va deixar l’equip per provar a l’Horta i després al San Lorenzo a Terrassa. La Sabadellenca havia baixat malgrat que només tinc bones paraules per Pino, l’entrenador. Al San Lorenzo érem molts jugadors de la Sabadellenca i també jugadors importants a Terrassa com Lobo entre altres. Betis va ser substituït per Francesc Pinyol amb una manera d’entrenar diferent que em va agradar molt.
La pandèmia també va ser molt dura per la Sabadellenca i la temporada passada es va confirmar amb el descens.
Així va ser. Crec que ens vam equivocar de grup. Tot va sortir malament i es va produir el descens. A mi em van trucar diversos equips per continuar a Segona Catalana fins i tot vaig pensar a plegar, però he continuat per fidelitat i també perquè, encara que no sé si serà el meu últim any, vull ajudar a la Sabadellenca per aconseguir un nou ascens. No podem ser a Tercera Catalana.
Fa unes setmanes va morir el teu pare i en el primer partit que vas tornar a jugar vas fer el gol del triomf.
Abans de tot vull agrair totes les mostres de suport amb cada minut de silenci a totes les categories. Es va suspendre el partit davant el Sant Quirze i una setmana després em va tocar xutar un penal contra el Can Parellada i el vaig marcar. El meu pare Jaime Rodríguez va estar sempre amb mi des dels 3 anys al camp de futbol i tots dos animant sempre al Barça. La meva mare Rosa María, el meu germà Jordi i la meva dona Marta estem vivint moments molt difícils, però estem molt agraïts per tot el suport.
Aquest dimarts, la Sabadellenca juga el partit que es va ajornar contra el Sant Quirze. Uri sempre jugarà ‘en el nom del pare’.
Foto portada: Uri Rodríguez, capità de la Sabadellenca. Autor: cedida.
Pingback: Lluri Granados: una trajectòria de número 1 sota pals