De compartir vestidor amb grans noms del futbol fins a aixecar títols com a capità de l’Adelaide United. El sabadellenc Isaías Sánchez ha construït una carrera singular al món del futbol. Format a la Damm i el Mercantil, el migcampista ha viscut múltiples etapes al futbol nacional, fins debutar a Primera Divisió de la mà de l’Espanyol. El seu enorme impacte va arribar a Austràlia, on ha deixat una emprempta innegable durant deu anys com a futbolista a l’A-League. Ara viu el futbol com entrenador.
Al llarg d’aquesta entrevista, Sánchez comparteix els seus inicis en el futbol, debut a Primera Divisió i el seu recorregut vital a Austàlia, on és una de les llegendes de l’Adelaide United. A banda, relata com viu ara el futbol sent segon entrenador y quins són els seus objectius.
Explica’ns com van ser els teus inicis en el futbol i el teu pas pel Mercantil.
Vaig començar la meva trajectòria al món del futbol a la Damm. Amb 12 anys vaig incorporar-me al Mercantil, un pas que, en aquell moment, va ser un cop dur. Era jove i deixava enrere l’acadèmia de la Damm, on també havia format part de la selecció catalana compartint experiència amb jugadors com Cesc Fàbregas o Gerard Piqué.
Vaig recalar al Mercantil, una escola amb molt prestigi i una gran estructura formativa. Em van acollir molt bé i l’adaptació va ser ràpida. Hi vaig passar quatre temporades plenes d’aprenentatges i records molt positius. El meu rendiment no va passar desapercebut i el Badalona es va interessar per mi.
Com va ser la teva arribada al Badalona i com valores la teva evolució al club? Després de quatre temporades, què hi vas aprendre i qui va ser el teu referent?
Va ser una evolució progressiva. Vaig arribar al Badalona com a juvenil de segon any i l’adaptació no va ser fàcil, però amb el temps vaig guanyar protagonisme. L’última temporada la vaig disputar a Divisió d’Honor, on vam acabar quarts per davant de filials com el Vila-real, el València o el Llevant. Aquell rendiment em va permetre fer la pretemporada amb el primer equip i, amb només 19 anys, consolidar-m’hi en un vestidor ple de veterans. Referents com Luis Blanco, David Prats o Albert Cámara van ser clau en el meu creixement.
D’allà vas fer el salt al filial de l’Espanyol, on fins i tot vas arribar a treballar a les ordres de Mauricio Pochettino. Com recordes aquella etapa? I què va significar per a tu debutar a Primera Divisió i compartir gespa amb els millors?
Vaig sortir del Badalona amb 22 anys i vaig fitxar per l’Espanyol quan faltaven tres o quatre mesos per acabar la Lliga. Vaig començar al filial i, tot i que va ser un cop dur haver de tornar a arrencar des de baix, ho vaig afrontar amb il·lusió i amb ganes de demostrar el meu nivell. Les baixes al primer equip em van obrir la porta i Mauricio Pochettino va apostar per mi.
Em va donar confiança i vaig poder debutar a Primera Divisió, una experiència inoblidable. Compartir vestidor i gespa amb futbolistes com Iván de la Peña, Luis García, Osvaldo o Verdú va ser un aprenentatge constant. Em van acollir molt bé des del primer dia. Recordo especialment Osvaldo, que em va ajudar molt en l’adaptació; potser perquè venia del filial i va veure en mi aquella humilitat, capacitat de treball i honestedat que també exigeix l’elit.
Tot i que l’etapa a l’Espanyol no va acabar de consolidar-se com esperaves, vas marxar a la Ponferradina, on finalment vas trobar la regularitat i el protagonisme que buscaves.
Clar, va ser tornar a començar des de baix. Pochettino em va dir que li encantaria que continués la temporada següent, i tot i renovar, em van enviar cedit a la Ponferradina sense que jo en tingués cap notícia. Tenia molta il·lusió de poder continuar fent la pretemporada amb l’Espanyol.
Pel que fa a la Ponferradina, al principi va ser un altre cop dur, però a partir de la segona volta vaig començar a jugar tots els partits. L’equip estava imparable amb Claudio Barragán com a entrenador. Érem un grup molt consolidat i vam aconseguir l’ascens a Segona Divisió al camp del Tenerife, una de les experiències més boniques de la meva carrera. La temporada següent també vaig estar a la Ponferradina, on vaig jugar força però no vaig tenir tant protagonisme. Tot i això, vam finalitzar setens, només a un punt de les places de play-off.
Després de triomfar a la Ponferradina, vas decidir donar un gir important a la teva vida i buscar noves experiències a Austràlia. Com es va gestar aquell traspàs i què et va motivar a deixar Espanya?
Va arribar un moment en què Claudio seguia com a entrenador, però no em podia garantir el protagonisme que buscava. Llavors, va sorgir l’interès de l’Oviedo i del Racing, i em plantejava que potser havia de provar alguna cosa diferent. De manera inesperada, va aparèixer l’oportunitat d’Austràlia, de l’Adelaide United. El meu representant em va trucar per informar-me que tenien una proposta formal.
Just acabava de casar-me i, aturant el cotxe, vaig comentar a la meva dona què havíem de fer. Vam decidir que aniríem a viure aquesta nova experiència. A més, per aquella època a Espanya hi havia clubs que deixaven de pagar i això obligava a denunciar; teníem aquest risc i vam preferir apostar per provar sort a Austràlia.
Has mencionat que, a través del teu representant, hi havia interès del Racing i de l’Oviedo, clubs amb molta història. No vas plantejar-te seguir aquesta via?
Eren clubs molt grans i que em cridaven molt l’atenció, però només hi havia un interès; jo no tenia cap oferta ferma sobre la taula. Vaig pensar que si arribava alguna proposta concreta, la valoraria, ja que eren equips de Segona amb aspiracions d’ascendir a Primera. Però, com que no tenia res segur, no volia fer cap pas enrere en la meva carrera, i vam decidir apostar per provar sort a Austràlia.
Com va ser la teva vida i adaptació a Austràlia? Com és el futbol allà i què et va fer pensar que tindries més protagonisme?
Va ser un canvi molt radical. Per sort, el meu representant em va posar en contacte amb Josep Gombau, un entrenador espanyol que acabava d’assumir la direcció de l’Adelaide i volia comptar amb mi. Com a assistent hi havia Pau Martí, de l’escola Barça, i també va arribar Sergio Cirio. Va ser un gran xoc, sobretot perquè no tenia gaire domini de l’anglès. Afortunadament, a part de Cirio, hi havia un parell d’argentins al vestidor que parlaven castellà i em van ajudar molt en l’adaptació. Amb el cos tècnic de Gombau vaig tenir un parell de reunions on em van explicar que l’equip giraria al meu voltant i que seria una peça clau al mig del camp.
El primer any va ser bo, tot i que curiosament vaig debutar amb expulsió. Poc a poc vam agafar ritme i el nostre estil Barça va destacar: no vam guanyar res la primera temporada, però l’any següent vam aixecar la Copa i van quedar impressionats amb el nostre joc. A Austràlia el futbol és més directe i de transició, i l’estil de tocar la pilota els sorprenia. Tot i que el rugbi i el cricket són més populars, els aficionats tracten el futbol amb molt de respecte.
Després de sis temporades exitoses, vas decidir canviar de continent i fitxar per l’Al-Wakrah del Qatar. A nivell personal, què va suposar aquest pas i com es viu allà?
Gombau va marxar després de dos anys i el relleu va ser Guillermo Amor. Amb ell vam guanyar-ho tot la primera temporada. Més tard, amb un tècnic alemany, vam continuar triomfant i vaig ser quatre temporades millor jugador de l’equip. La lliga crida l’atenció d’altres competicions asiàtiques. Tintín Márquez, entrenador de l’Al-Wakrah a Qatar, em va oferir fitxar i, tot i la por i el dubte, vam acceptar la nova oportunitat.
L’oferta era molt bona i suposava una nova experiència. Vam arribar a Qatar amb la família i vam veure els estadis en construcció pel Mundial 2022. Teníem dubtes, però parlant amb Márquez ens va assegurar que no hi hauria problemes. Vam viure en villas amb piscina, tot respectant les costums i normes locals, buscant portar una vida normal sense cridar l’atenció. Entrenàvem a la nit per la calor, i molts jugadors treballaven durant el dia per al govern, l’exèrcit o oficials de duanes, i venien a entrenar com si per a ells fos un hobby.
Com a esportista professional, la teva ambició és guanyar trofeus. Amb aquesta mentalitat, com et senties veient que alguns companys venien a entrenar després de treballar i potser no tenien el mateix gen guanyador que tu?
Va ser un xoc fort. Però per sort tenia a Tintín que m’anava explicant com les coses funcionaven. No obstant això, a l’hora de la veritat ells també volien competir ja que tenien en joc incentius per part dels jeques. Però no hi havia estrès: si guanyaven, bé; si perdien, també. Tot i així, vaig tenir la sort de coincidir amb Javi Martínez, Xavi i altres, i hi havia incentius com bons i variables. L’experiència, en conjunt, va ser molt positiva. Jugàvem partits amb 2.000 espectadors al camp, semblava quasibé amistós.
Finalment vas tornar a l’Adelaide United després de dos anys a Qatar, un retorn que segurament va ser un alleujament per a tu i la família, tornant al teu espai de confort. A més, vas tornar com a líder del vestidor i capità de l’equip.
Vaig acabar molt content de Qatar, tot i que una lesió d’isquiotibial al segon any va ser difícil. Hi havia interès de clubs d’Aràbia Saudí i Bahrain, però l’Adelaide em va trucar i, amb 33 anys, vam decidir tornar. Tot i que a Qatar podria guanyar més, no hi havia res concret i vam pensar: “Tornem a casa”. Inicialment havia pensat quedar-me dos o tres anys, però vaig acabar jugant cinc temporades fins a retirar-me als 38. Des del primer dia, em van acollir amb els braços oberts i sempre m’han valorat per la meva humilitat i ganes de treballar, prioritzant sempre l’equip per davant meu.
Vas penjar les botes al final de la passada temporada. Què et va fer prendre la decisió que era el moment? I com vius ara el futbol des d’una altra perspectiva?
Vas notant que el cos cada cop costa més de recuperar-se i que arribar als entrenaments era més difícil. Als 37 ja volia retirar-me, però el club em va demanar un any més pel paper de líder i mentor dels jugadors joves. Vaig fer l’esforç, vaig jugar gairebé 30 partits, i em van demanar un altre any, però el cos em feia mal i sabia que continuar podia tenir repercussions a llarg termini.
Li vaig comentar a l’entrenador que el club m’oferia continuar al cos tècnic i li vaig explicar com em sentia. Em va dir que, tot i voler-me com a jugador, li encantaria que formés part de l’equip tècnic i em va acollir. No trobo a faltar els entrenaments; estava preparat pel següent pas. Estic gaudint molt fent vídeo-anàlisis individuals, ensenyant als jugadors com millorar i posicionar-se. Aquesta faceta m’omple d’orgull, ja que puc ajudar l’entrenador i el club. He après de tècnics com Pochettino, Barragán, Miguel Álvarez o Amor, agafant conceptes de tots. No tinc una formació definida: aprens dels jugadors i de com són, però sempre m’agrada tenir protagonisme amb la pilota, ser amo del joc i practicar pressió alta.
Actualment estàs fent el curs d’entrenador. Tens algun objectiu concret en ment?
Ara mateix no tinc un objectiu clar. Vull anar amb calma, aprendre molt i equivocar-me per créixer. Per arribar a ser entrenador principal cal tenir experiència i les idees clares. No tinc pressa, però potser en el futur m’agradaria provar.
Aryton, l’entrenador de l’Adelaide, m’ensenya molt i tenim una relació molt bona. Al final dels entrenaments parlem molt: ell comparteix la seva visió i jo aporto les meves idees de futbol. Li agrada el mateix estil de joc que a mi. L’important és saber transmetre-ho al grup i fer arribar el missatge correctament.
Després d’una carrera tan exitosa, quina ha estat la lliçó més important que n’has tret?
Hi ha moltes lliçons, però una de les més importants és que es juga com s’entrena. Sempre cal donar el 100 %, cada dia, per rendir al nivell desitjat. Al club ho repetim setmanalment: començar el dilluns preparant el partit del diumenge. La professionalitat i la dedicació constant són claus per assolir els objectius.
Quin ha estat el teu millor record, partit o moment destacat de la teva carrera?
He tingut una carrera brutal; mai hauria somiat amb una trajectòria així. Des dels 18 anys, debutar a Primera, ascensos, lligues, copes… Hi ha molts records, però a Adelaide destacaria la gran final de play-offs: vam guanyar 3-1 i vaig marcar un gol espectacular de falta, rebent la medalla de millor jugador del partit. També és inoblidable aixecar la copa com a capità a casa, i jugar el derbi català al Camp Nou contra Messi, Villa, Xavi o Iniesta.
Si l’agenda t’ho permet, vens a Sabadell durant l’any?
Sí, sempre intento venir algun cop l’any, quan acabem la temporada. Soc una persona molt familiar y a Sabadell tinc família y en vacances estic sempre per allà. Si puc intento anar a veure algun partit del CE Sabadell o del FC Barcelona, encara que no segueixo gaire el Sabadell actualment.
