L’any 2003 el CE Sabadell celebrava el centenari i l’equip femení va donar el millor regal amb el títol de la Copa de la Reina de futbol. Han passat 20 anys. Santi Fernández era l’entrenador d’aquell equip que va fer història. “Va ser el meu primer gran títol i és molt especial”. Més tard ho va guanyar tot amb l’Espanyol femení i en categoria masculina va pujar de categoria amb el Joventut 25 de setembre, Molins de Rei i ara ho intenta amb el Castellar.
Santi Fernández, que treballa des de fa gairebé 30 anys al Club Natació Sabadell ens parla en aquesta entrevista sobre la seva etapa com a jugador, de noms claus com Lino, de la seva carrera com a entrenador i de com veu l’actual CE Sabadell tant en categoria masculina com en la femenina.
Com va la teva vida ara mateix entre el CN Sabadell i la UE Castellar?
Fa uns 28 anys que estic al Club Natació Sabadell fent el que m’agrada en un torn esportiu en una entitat centenària i també ja fa dos anys que estic al Castellar com a director esportiu i fent tàndem amb l’Antonio Roldán al primer equip en una temporada fantàstica a Segona Catalana i ja classificats per jugar directament pel play-off d’ascens a Primera. Jugarem sis equips i m’agradaria que Tibidabo o Can Rull que tenen opcions també juguessin per pujar.
Fem un salt en el temps. 2003. Santi Fernández, campió de la Copa de la Reina amb el Sabadell. Què en penses?
Va ser el primer equip que vaig entrenar i el primer èxit com a tècnic, guanyar la Copa de la Reina i a casa. Per a un sabadellenc com jo que no va tenir oportunitat de jugar amb el Sabadell, va ser molt especial. És un sentiment molt especial.
Tornarem a aquest èxit, però fem un salt més enrere encara. Com van ser els teus inicis com a futbolista?
Vaig començar al col·legi Sant Francesc i durant sis mesos a l’Espronceda amb Juvisa o Jordi Rodríguez. Tota la meva etapa formativa vas ser al Mercantil. D’allà al Terrassa fins a Segona B, mitja temporada al Girona amb Doval, Raúl Agné i Alfons Muñoz d’entrenador, Palau de Plegamans, Ca n’Oriac amb Lino i Bransuela entre altres. Entremig l’etapa a la mili.
Un davanter amb un passat amb Vicente del Bosque.
Em va tocar anar a la mili [servei militar obligatori] i vaig estar dos mesos a Extremadura amb el Plasència. Després vaig anar a Madrid i vaig estar entrenant dues setmanes amb el Castilla amb Vicente del Bosque com a entrenador i jugadors com Alfonso i Esnaider, però finalment vaig acabar fent la mili i jugant amb el Moscardó a Segona B.
I de sobte vas canviar el futbol pel futbol sala.
Va ser un canvi molt gran. Tenia un amic, Mariano Guerrero, que em va oferir l’oportunitat de treballar al Club Natació Sabadell i també jugar a futbol sala. Era una molt bona oportunitat laboral i 28 anys després aquí estic. Em va contractar l’Antonio Ortiz amb Carles Ruiz i la veritat és que estic molt content amb tots els presidents que he tingut. I em trobo molt a gust amb els meus companys.
Com passes de jugador a entrenador?
També pel Mariano Guerrero, i per una trucada de la Merche (Romero), surt la possibilitat d’entrenar al primer equip femení del Sabadell. Recordo que la primera temporada vam ser setens o vuitens a la zona de Catalunya i València, quan el Llevant ho guanyava tot. La temporada següent fitxem Adriana Martin, que venia del Barça, Laura del Río, Maria José Pérez, Carol Miranda -que ara és l’entrenadora de l’Espanyol- més Olguita que ja era amb nosaltres.
Una temporada 2002-03 per emmarcar.
Vam quedar segones a la lliga i vam jugar la final de la Copa de la Reina a la Nova Creu Alta contra l’Estudiantes de Huelva de Sonia Bermúdez. Ho recordaré tota la vida. Va ser el primer títol com a entrenador i a més el sentiment de ser de Sabadell. Recordo el gol de Laura del Río, com van posar l’himne de la Champions. Va ser espectacular.
I del més alt al més baix.
Vaig estar un total de sis temporades, però va arribar un moment en què vaig plegar per discrepàncies amb la directiva. Malauradament aquell any, l’equip va baixar i va desaparèixer.
Amb el boom del futbol femení, s’imagina el que seria haver aconseguit aquell títol ara?
Ha canviat tot. Ara totes les jugadores són professionals, abans es cobrava però sense tenir contracte. Totes les millores actuals del futbol femení són gràcies a l’esforç de la gent que ja hi era abans que jo. Ara ja es veu una lliga com deu mana. Veient el que es va obtenir amb el Sabadell femení fa 20 anys és una pena que no estigui, no diré a Primera Iberdrola, però almenys a Nacional o una categoria intermèdia. Sé que s’està treballant amb la base, però és una llàstima no tenir bones categories.
De la Copa de la Reina amb el Sabadell, a la Lliga amb l’Espanyol.
No tenia intenció d’entrenar després de sortir del Sabadell, però va passar el mateix. Rebo una trucada i accepto. Era l’època del president Sánchez Llibre. La primera temporada quedem terceres a la Superlliga. A la següent em diuen: ‘què necessitem per guanyar la lliga?’ Fitxem l’Adriana, Carol Miranda, Olga Rodríguez, Chola, Noemi. Fem una gran temporada i arribem a l’últim partit a Extremadura davant el Puebla. Necessitàvem que el Sevilla no guanyés a Bilbao i va empatar a 2. Eren campiones de Lliga.
A la Champions amb Jordi Bransuela.
Vaig tenir al meu costat al Jordi Bransuela, que també vaig jugar amb ell amb el Ca n’Oriac. Ara que el Barça ha guanyat la Champions i arriba a finals; l’Espanyol va ser el primer equip de la Lliga en superar una primera fase de la Champions. Va ser a Escòcia. Després a la segona fase jugada a Noruega ens va eliminar l’equip suec on jugava la brasilera Marta, la millor jugadora del món.
Una trajectòria amb l’Espanyol que va acabar de sobte.
Vam guanyar els sis títols possibles i l’any següent van quedar segons a la lliga per davant del Rayo Vallecano de la Ronaldinha que ens va guanyar a l’últim partit a casa i a la Copa de la Reina van perdre a l’últim minut de la pròrroga davant el Llevant en una final jugada a Miranda d’Ebre. Hi havia la possibilitat de passar a dirigir l’Espanyol B, però finalment quan pensava que estava tot fet, el lloc va ser per Emili Monteagut i com a ajudant Pochettino.
Com va ser el pas de futbol femení a masculí?
Vaig estar sis mesos sense entrenar. Va ser una època difícil. Tothom em deia que sortirien ofertes després de tot el que havia guanyat però res. Finalment, apareix un amic, Joan, actual regidor a l’Ajuntament de Rubí i em convenç per entrenar a Tercera Catalana al Joventut 25 de setembre. No era la meva intenció al principi, però va ser una gran etapa amb Gago o Esteban van pujar de 3a a 1ª Catalana. Més tard, gràcies a un gran amic periodista -Alberto Martínez- vaig anar al Molins de Rei i es va repetir la història amb els ascensos. I ara al Castellar intentarem un altre.
Com veus el CE Sabadell?
D’entrada, crec que és una pena que l’equip no sigui a una categoria més alta. És el nostre equip i no entraré a valorar si l’Ajuntament ha de fer més o si ha d’entrar un grup inversor. El que sí que penso, des de sempre es que la gent de casa – Lino, Tanco, Roberto Elvira, Piti, Jaume ‘El Flaco’ Garcia – haurien d’estar a dins i més vinculats al primer equip. M’agradaria que es fessin les coses millor. Parlar de Lino és un orgull. Va ser un regal estar al seu costat quan era jove i tot el que m’ha ensenyat.
Per finalitzar… si li pregunto pel programa de televisió Uno para todas que em pot dir?
[Riu]. Va ser una experiència inoblidable. Jo acabava d’arribar al Club i per mediació del meu cosí – el frare franciscà Carlos Fuentes– em va dir que necessitaven una persona per participar en un programa de Telecinco que es deia Uno para todas amb Elsa Pataki, Juncal Rivero entre altres famosos. Va ser tot un èxit. Recordo que dies després jo jugava un partit de futbol sala amb el Club a Casp. El públic em van reconèixer i es van posar a cantar la sintonia del programa.
Foto portada: Santi Fernández, aquest dimecres al seu treball del CN Sabadell. Autor: J.Sánchez
