Qui sap si en uns anys tindrem una sabadellenca lluitant per medalles en campionats internacionals d’escalada, però la Ivet Clusa va de camí. La sabadellenca de 14 anys, qui entrena, estudia i ho compagina amb les competicions d’alt rendiment, és una de les joves promeses de l’escalada catalana. Clusa, des de la humilitat i la disciplina, s’està obrint pas i amb diverses medalles nacionals sota el braç, es prepara per cumplir el seu somni.
La seva aventura va començar a l’extraescolar de la Unió Excurionista de Sabadell, on va donar les seves primeres passes en l’escalada, Més tard, va entrar a formar part de l’equip de Competició de la Panxa del Bou, on aquella activitat es va convertir en una passió competitiva. Als deu anys, va fer el primer tast en una competició catalana. No en va ser fins als onze quan va proclamar-se campiona de Catalunya en la modalitat de corda. A partir d’aquí, ha sumat més medalles a nivell català i ha aconseguit l’or en la general de la Copa d’Espanya: “he complert els objectius i he entrat als selectius per anar a Europa l’any vinent”, explica.
Per aquells lectors poc familiaritzats amb l’escalada, cal destacar que és un esport olímpic que consisteix en pujar i superar un circuit utilitzant les presses. N’hi ha forces modalitats: bloc, corda, velocitat… però també es pot practicar de forma lúdica a la muntanya. El bloc i la corda són les modalitats que practica la Ivet, més particularment es focalitza en la corda, on ha d’escalar superant el circuit fins arribar al Top: “en blocs, si et caus no passa res, hi ha un matalàs a uns pocs metres, i en corda puges més amunt però vas lligat i una persona t’assegura”.
El treball invisible
L’esforç setmana rere setmana l’ha garantit una plaça als selectius, una prova que es disputarà a principis de l’any vinent i que és el bitllet per a la cita europea. No obstant això, la Ivet fa visible allò que no veiem, el sacrifici d’entrenar hores incomptables per assolir objectius. Actualment entrena pràcticament tots els dies al Bloc a Bloc de Roda de Ter, on perfecciona la seva tècnica sota les rutines d’un entrenador en un grup especialitzat, però poc a poc va trobant el seu lloc en la modalitat de corda: “entreno tots els dies menys dimarts i el divendres. Si vols fer-ho bé, fas només una modalitat pel sacrifici i les hores d’entrenament”.
Un altre aspecte molt important en aquesta preparació és la física i les sessions centrades en la força dels dits i braços, a base de suspensions amb pes en barres i mobilitat articular: “a vegades en una competició acabem amb ferides als dits”, diu la Ivet. En les properes setmanes començarà la temporada i el ritme més intens per afrontar els selectius i aconseguir el passi a l’Europeu: “és el meu objectiu”. Tot i que es focalitzarà més en la modalitat de corda, que és la seva especialitat, també treballarà per millorar el bloc. Una de les particularitats de la corda és que quan arribes a una competició, al tenir un intent, no dona per practicar la via, i la Ivet ha confessat que s’ha d’aprendre a practicar amb la visualització: “ens passen un vídeo de com és la via per poder estudiar-la i memoritzar-la. Això a les classificatòries, en canvi a la final no ho fan, llavors a la final tens sis minuts per visualitzar-la només, abans de fer l’intent de pujar-la”.
Un dia a la vida de la Ivet en una competició comença ben d’hora. Es desperta a les cinc del matí i entre tots els preparatius, la jornada arrenca al voltant de les vuit del matí. Un cop la prova ha finalitzat, les esportistes queden lliures per a la resta del dia, tot i que es queden al recinte per animar a les diferents companyes i per continuar aprenent de com ho fan. Una pràctica que, segons sosté la Ivet, també passa a les competicions internacionals: “a les olimpíades, es veia com l’Alberto Ginés, qui va guanyar l’or, visualitzava la via conjuntament amb la resta. És una cosa que la gent no ho coneix i no ho entén”.
Paral·lelament, la Ivet està arrencant tercer de la ESO a l’Escola Industrial de Sabadell, on compagina les seves obligacions amb la faceta competitiva. Pel que fa les assignatures, les ciències són les seves preferides, confessant entre rialles que les lletres no se li donen gaire bé: “també m’agrada l’educació física i me la podria convalidar”. Quan s’ha de preparar pels examens o realitzar deures, les hores d’estudi s’optimitzen al màxim possible: en el cotxe de camí a una competició, els trajecte cap als entrenaments o el poc temps lliure durant un campionat, però això també té un preu: “quan era petita no podia anar als aniversaris de les meves amigues”.
D’altra banda, darrere les medalles i l’alta competició s’amaga una realitat econòmica que recau sobre les famílies. A banda dels desplaçaments, allotjaments, el material també compte i suposa un esforç per a les famílies. El desgast habitual de l’equipament esportiu com els peus de gat, que poden arribar als 150 euros i cada dos mesos s’han de canviar: “per entrenar faig servir els vells i quan competeixo els nous. Es gasten i no duren gaire. És com una goma i o es compren nous o s’han de ressolar, però això també té un cost.
L’escalada, un esport de companyerisme
Els esports són molt més que guanyar medalles, trofeus o premis. Especialment en els més minoritaris, on conèixe’s l’un a l’altre és més senzill, la competició no ho és tot, sinó que també les grans amistats que es fan pel camí. En aquest sentit, els esportistes sovint comparteixen temps junts i analitzen les vies plegats: “ens donen sis minuts per analitzar la via amb els nostres companys abans de començar”.
Davant el nivell d’estrés, competència i competitivitat, la Ivet destaca aquest ambient que es respira i com això ajuda a crear un vincle amb les companyes: “en les seleccions som molt amigues. Quan una escala, la resta l’animem. Quan et pregunten com faries un pas, ho dius, ho mires i acaba sortint. Hi ha rivalitat, però és sana”, comenta. D’aquesta manera és com es viu a les Olimpíades, on una medalla amunt i avall, fa la diferència: “Allà, quan visualitzen el circuit, ho fan junts i comparteixen els mètodes. És un esport on s’ajuden entre ells”.
Aquesta esportivitat, que s’estén més enllà de les fronteres, també ho va poder experimentar a Innsbruck (Àustria), un dels temples mundials de l’escalada, on la Ivet va anar representant la selecció. Aquesta estància era una setmana d’entrenaments amb les seleccions de Suïssa i Àustria on la Ivet va poder gaudir d’un tast de l’escalada internacional: “és el mateix estil però allà és més professional, tenen el millor rocòdrom d’Europa”. A tot això, ha confessat que la seva ídol és la Janja Gambret, escaladora eslovena i doble medallista olímpica.
La Ivet encara un dels reptes més difícils i gratificants de la fins ara curta però intensa trajectòria, classificar-se per a uns europeus. No obstant això, la sabadellenca és una mostra de disciplina, treball incansable, hores de competició, viatges, estudis en temps lliures i amb els peus a terra, buscarà continuant fent-se un nom a l’escalada,
