Un diagnòstic arriba com arriben les notícies que ho capgiren tot: sense avisar i amb moltes preguntes sense resposta. La sabadellenca Glòria Espunyes no sabia encara que aquell moment marcaria l’inici d’un camí de resiliència, aprenentatge i superació dia a dia. Mare de dos nenes, la colitis ulcerosa, una Malaltia Inflamatòria Intestinal (MII), és part de la seva vida, però no el seu límit: ho demostra marató a marató, cursa a cursa i ara ha decidit emprendre un dels reptes més desafiants: competir en el World Marathon Majors.
El running s’ha convertit en un dels seus projectes de vida. Una manera d’ordenar el cap i, amb el temps, aquell hàbit que practicava a les sis del matí es va convertir en un refugi, i de facto, en una eina de reivindicació. Cada entrenament i cursa són una petita victòria contra la por i la incertesa que la colitis ulcerosa l’acompanya. La Glòria parla de la malaltia amb naturalitat: “és una malaltia crònica i és per a tota la vida, no tenen cura i em fa anar al lavabo sense control”.
Com es digereix una notícia així? Tal com ho relata la Glòria, amb un mar de preguntes i poques certeses. Ni ella ni la seva família sabien exactament de què es tractava, i per això els metges van haver de convertir-se, primer, en guies: explicar, aclarir, posar nom a allò desconegut. Però el repte més gran arriba després, quan cal aprendre a conviure amb una malaltia capaç de capgirar el dia a dia. No hi ha un patró fix, adverteix: és una malaltia que es manifesta en brots, però mai de la mateixa manera en cada persona. A tot això s’hi afegeix el pes psicològic. En catorze anys, la Glòria ha patit set brots, i acceptar-ho és un procés llarg i dur també a nivell emocional.
La colitis ulcerosa: com es viu?
Una de les grans incògnites és com apareix un brot, com es pot controlar i, sobretot, com es pot alleujar. Per fer entenedor el dolor que sent quan els símptomes esclaten, Espunyes el compara amb el d’un part, però amb un afegit implacable: la urgència d’anar al lavabo és immediata, incontrolable. “No hi arribes a temps. Necessito tenir un lavabo a prop”, explica. En els brots més severs, ha arribat a anar-hi fins a 40 vegades al dia. El cos també en paga les conseqüències: el cansament s’acumula, l’energia s’esvaeix i l’apatia s’instal·la com una ombra persistent.
A més, la malaltia és immunosupressora i fa imprescindible la medicació per contenir qualsevol recaiguda. “Estic immunodeprimida, i si em retiren el tractament hi ha el risc que el meu sistema immunològic m’ataqui i entri en un brot constant”, explica. Malgrat tot, s’esforça per mantenir una vida tan normal com sigui possible, també en l’àmbit laboral, on treballa al Departament de Recursos Humans d’una empresa de videojocs. La clau, assegura, és la fortalesa mental: quan aquesta hi és, tot es fa una mica més suportable. Però els brots greus ho aturen tot. En aquests moments, la vida queda en pausa i no es pot reprendre fins que el brot finalment remet.
El running benèfic: World Marathon Majors
El mes d’abril assenyala una fita clau: la seva primera marató, el gran repte que l’espera a Londres. Però abans d’arribar-hi, cal mirar enrere i preguntar-se com ha arribat fins aquí. Va ser durant la pandèmia quan el running va aparèixer gairebé per casualitat, i amb ell, una descoberta inesperada: córrer li portava calma. La maternitat la va allunyar de la pista durant un temps, però el retorn va obrir una nova etapa. Van arribar les curses de mitja i llarga distància, i amb elles un propòsit més profund. “Participar en mitges maratons i pensar en una marató m’assegurava reservar-me temps per a mi mateixa, i això em motivava molt. És un projecte de vida meu”, explica. Avui, el seu dia a dia suma entre setanta i vuitanta quilòmetres setmanals, una dedicació gairebé plena que converteix l’esforç en camí cap als seus somnis.
D’altra banda però, hi ha un rerefons benèfic, donar visibilitat a les MII, que actualment afecten a més de l’1 per cent de la població mundial i “és una desconeguda”. Per un costat, és sòcia i col·laboradora de l’entitat Associació de Crohn i Colitis Ulcerosa (ACCU), que ajuda a visibilitzar el projecte, però també té un compte d’Instagram obert (@glorunning), on fa el seguiment i difusió del seu dia a dia.
Per a qui no conegui encara aquesta cita de referència mundial, el World Marathon Majors és un circuit de maratons que recorre set grans ciutats del planeta. Enguany, el calendari passa per Londres, Berlín, Nova York, Boston, Chicago, Tòquio i Sydney. Però, com s’hi pot participar? La Glòria ho explica amb senzillesa: hi ha dues vies possibles, el sorteig o la classificació per marca. En el seu cas, l’accés va arribar gràcies al temps aconseguit a la Marató de Barcelona. L’abril serà el torn de Londres, una cursa que encaixa perfectament amb el seu moment vital. “És a prop i ens permetrà fer un viatge familiar, tots quatre. Em fa molta il·lusió”, confessa. I el repte no s’acaba aquí: Chicago també ja forma part del seu horitzó.
Resiliència i superació personal
La fortalesa mental és un dels pilars fonamentals per assumir, digerir i aprendre a conviure amb una malaltia, per fer vida normal o, com a mínim, intentar-ho cada dia. Espunyes ho expressa sense embuts: tot passa per la disciplina i la força interior. Aixecar-se i continuar amb el dia a dia esdevé un acte de superació constant. Aquesta mateixa lògica es trasllada a les proves de llarga distància, on la ment torna a tenir un paper determinant. “Quan la ment falla, et diu que no pots… i t’atures”, explica. En el seu cas, la maternitat i la convivència amb la colitis ulcerosa han estat una escola exigent però decisiva, forjant una fortalesa mental que avui l’acompanya tant en la vida com a la cursa.
En aquesta mateixa línia, una de les claus per formar part d’una cita del World Marathon Majors és la preparació, tant física com mental. La seva rutina no admet mitges tintes: és dedicació pura. “Entreno a les sis del matí, quan les nenes encara dormen. Corro, però també treballo la força al gimnàs per prevenir lesions, perquè les maratons són molts quilòmetres”, explica. Però, què significa sostenir aquest ritme en el temps, especialment quan tens dues filles a càrrec? La resposta de la Glòria és clara i sincera: aquest hàbit li dona força i pau mental. L’ajuda a reduir l’estrès, a desconnectar mentalment i a sentir-se amb més energia. Conscient que la malaltia està estretament vinculada a l’estrès, no té cap dubte que córrer té un impacte profundament positiu en la seva gestió. Per a ella, l’esport no és només entrenament: “és terapèutic”.
Més enllà de l’esport, també fa un pas endavant a les xarxes socials, on dona visibilitat i consciència sobre la malaltia i envia un missatge directe a totes aquelles persones que encara estan travessant la fase d’acceptació. La Glòria ho expressa amb empatia i honestedat: “és normal sentir-se malament, sentir por i viure la incertesa d’enfrontar-se a una realitat desconeguda”. Però insisteix en la importància de no viure-ho en solitud: envoltar-se, i, sobretot compartir-ho amb la família.
Campanya solidària
D’altra banda, la Glòria ha posat en marxa una campanya solidària a migranodearena.org en col·laboració amb l’ACCU, amb l’objectiu de donar visibilitat a les Malalties Inflamatòries Intestinals. Ho fa mirant de prop la seva pròpia comunitat a Instagram, que ja supera els 18.000 seguidors. “La majoria són corredors, però també hi ha persones amb MII”, explica. A través d’aquest espai, vol trencar tòpics i fer entendre que la malaltia va molt més enllà d’un simple mal de panxa: “té un impacte real i profund en el dia a dia, en la vida de qui la conviu”.
En aquest sentit, les xarxes socials s’han convertit també en un espai d’ajuda i diàleg, on la Glòria consciencia, acompanya i respon els dubtes (sovint incòmodes) dels seus seguidors. Una de les preguntes que més es repeteixen és si ha arribat a córrer una marató en ple brot, o com pot afrontar grans distàncies sabent que en qualsevol moment podria aparèixer. A les curses, explica, hi ha lavabos portàtils repartits al llarg del recorregut, però això no elimina del tot el condicionant. És un handicap real, una possibilitat sempre present que obliga a conviure amb la incertesa també quan corre.
