En una societat governada per l’imperi de la cartera, on qui no pot permetre’s luxes pot córrer el risc de tornar-se invisible, aquesta barrera també s’estén fins a l’esport. El projecte Melé de l’associació Placant Barreres, centrat en el rugbi, neix com una escletxa de llum: una aposta per oferir oportunitats de gaudir de l’esport a totes aquelles famílies que no disposen de recursos. Cada entrenament es converteix en una lliçó viva d’humilitat i sensatesa, il·luminada pel somriure d’un jovent que, setmana rere setmana, arriba al camp amb ganes de créixer, de lluitar i de somiar.
Cal tenir diners per ser feliç? Es pot perseguir la felicitat des de la màxima humilitat? Cada dimecres, una vintena de joves d’entre quinze i vint anys es troben al Municipal de la Creu per entrenar, compartir, riure i teixir amistats al voltant d’una pilota de rugbi. Allà, el joc esdevé refugi i escola de vida. Una de les ànimes del projecte, la integradora social i entrenadora Elisabet Grané, defineix la tasca de l’entitat com un pont de transformació i inclusió social: “oferir-los un espai d’oci alternatiu, on tot és gratuït”. Un lloc on la igualtat no és un discurs, sinó una realitat que es construeix a cada passada, a cada caiguda i a cada aixecada.
“L’esport s’ha convertit en privilegi”
Fent honor al nom de l’organització, la gran barrera que es vol placar és la desigualtat econòmica i la vulnerabilitat que aquesta genera, sovint porta d’entrada al risc d’exclusió social. “L’esport s’ha convertit en un privilegi, i la nostra proposta és que puguin descobrir una disciplina diferent sense cap cost per a les famílies”, explica Grané. A més, el rugbi aporta un valor afegit que va més enllà del joc: ajuda a canalitzar frustracions, a gestionar l’ansietat i l’estrés, i afavoreix la creació de vincles sòlids entre joves que comparteixen realitats semblants. Al camp, no només s’entrena el cos, sinó també confiança, respecte i sentiment de pertinença.
Per què el rugbi? En un món on molts esports exigeixen cooperació, ajuda mútua i treball col·lectiu per assolir l’èxit, l’entitat va optar per una disciplina que eleva aquests valors a la seva màxima expressió. El rugbi no només demana joc en equip: reclama entrega, presència i responsabilitat individual: “per a nosaltres és un orgull que al final tinguem nois que acabin federats en clubs oficials. Que estudiïn, tinguin parella… tots aquells que passen per la nostra entitat ja és motiu d’orgull. Una estona que no estan en conflicte, un espai segur. És una feina formiga del dia a dia”.
“Hi ha un component profundament personal: posar el teu cos al servei del col·lectiu, convertir-lo en una eina útil dins del camp, és una experiència que altres esports no ofereixen”, explica Grané. En cada placatge, en cada esforç compartit, els joves aprenen que formar part d’un equip també significa confiar i deixar-se sostenir.
Una tarda d’entrenaments
La rutina d’entrenaments combina exercicis de resistència, treballs específics i petits partits que posen a prova tant el cos com la constància. El projecte Melé, ja consolidat al barri com una potent eina de cohesió i cooperació social, focalitza la seva tasca en la motivació i en objectius clarament socials: “un dels nostres objectius és apropar les famílies a aquesta feina transversal i han vist un progrés, una actitud positiva i tot el que treballem als entrenaments s’extrapola a casa”.
Un cop els joves assimilen les regles bàsiques, poden començar a introduir el contacte físic de manera progressiva, sempre amb criteri i acompanyament. “Cal tenir present que no són jugadors professionals ni hi ha cap voluntat d’elit”, recorda Grané. L’objectiu no és competir, sinó créixer, respectar i aprendre a confiar en l’altre.
Projecte Melé i metodologia
La columna vertebral de Placant Barreres és el projecte Melé, una iniciativa que ha arrelat amb força al districte 6, al barri de la Creu de Barberà. Els entrenaments no es limiten només a la pràctica esportiva: també es treballen dimensions personals i emocionals que sovint queden fora del marcador: “hem incorporat el tercer temps i, després, oferim berenar als joves: una alimentació sana que reforça els vincles i potencia les relacions socials”, explica Grané.
És en aquests moments compartits, lluny de la intensitat del joc, on neixen les converses, la confiança i el sentiment de comunitat que dona sentit al projecte: “ens portem una cura d’humilitat i perseverança. Estem en una societat on volem les coses amb immediatesa i a nivell personal com a entrenadora i els demés companys és el saber que els canvis no venen d’un dia per un altre, quan els veus divertir-se i un espai d’esbarjo per un temps. Perseguir objectius i el treballar dia a dia. Des d’abaix es poden construir coses i transformar. Hem de tenir paciència”, relatava l’Elisabet les lliçons diàries d’encapçalar aquest projecte.
La pràctica, adreçada a joves amb dificultats socials, manté una comunicació constant amb els serveis socials, que hi deriven participants com a recurs d’acompanyament i suport. “Ens arriben joves amb necessitats molt diverses: des de mancances econòmiques i socials fins a dificultats alimentàries…”, explica Grané. D’aquesta manera, el projecte esdevé molt més que un espai esportiu: és una xarxa de cura, escolta i oportunitats, un punt de trobada on cada història troba lloc per recomençar.
Una de les funcions principals del projecte és allunyar-los, encara que només sigui per unes hores, del pes dels problemes que arrosseguen a casa i oferir-los l’oportunitat de gaudir plenament de l’activitat. En aquesta línia, Grané explica que el rugbi demana una connexió absoluta entre cos i ment, una immersió tan intensa que obliga a habitar únicament el present. “La presa de decisions és constant i immediata, i això et fa desconnectar de tota la resta”, assegura. Al camp, les preocupacions s’esvaeixen: només existeixen la cursa, la passada, l’alè compartit i la sensació (encara que fugaç) d’estar en pau amb un mateix.
Rugbi a les presons
El projecte Melé no només és el pilar fonamental de l’entitat, sinó que aprofunditza en altres bandes com a vessant social per promoure la inclusió: les presons en són un exemple. Quatre Camins, un dels centres que ja duu a terme activitats esportives alternatives com els escacs, i el Centre de Joves Penitenciari, tenen lloc les sessions de rugbi: “és molt embrionari i pensem que l’esport allà és molt important”.
Però, per què és tan important aquesta tasca i què és exactament el que s’hi ensenya? Elisabet ho explicava amb claredat: tot i que les persones internes viuen una realitat radicalment diferent, la metodologia d’aprenentatge emocional, esportiva i personal és la mateixa. Es tracta de treballar els valors dins la comunitat, com ara la disciplina, el respecte o el compromís. Per a ells, de fet, aquestes sessions esdevenen un espai de desconnexió, una escletxa d’aire fresc dins la rutina. Ara bé, no tot és igual que al camp: una de les diferències més notables és la gran barrera lingüística amb què es troben a les presons.
En aquest marc, ha celebrat el bon feedback que els interns han transmès de cara les activitats: “principalment els aporta satisfacció i felicitat. S’ho passen molt bé i no recorden que hi estan allà”. Inculcar cooperació, treball en equip i l’autoconfiança són els pals de paller dels objectius de l’entitat: “el nostre granet de sorra és que el que aprenen amb nosaltres ho portin fora i facilitem que continui jugant a rugbi si ho desitja”.
Altres iniciatives
Però la història no s’acaba aquí. Emmarcat dins del projecte Ciutat i escola i de la mà del Consell Esportiu de Sabadell, Placant Barreres continua obrint camins: impulsa activitats que apropen l’esport com a molt més que una pràctica física, com un veritable vehicle de valors. La invitació és clara i directa: que el professorat i els més menuts s’hi animin, ho visquin i ho comprovin per ells mateixos.
Tanmateix, la petjada de Placant Barreres també es fa sentir a l’Escola Tarlatana de Sabadell, que des de fa tres anys es beneficia de la tasca constant de l’organització. Cada dimarts a la tarda, el rugbi multiesport pren protagonisme en un context d’“alta complexitat”, tal com assenyalava Grané. Mirant cap al futur, Elisabet ho té clar: el primer repte és donar-se a conèixer, però sense posar límits geogràfics. Més enllà de Sabadell, l’entitat vol consolidar-se com un referent social i una eina real de transformació, obrint-se a nous col·lectius a través de programes i tallers, i permetent que tothom pugui fer un tast del rugbi i dels valors que l’acompanyen.
