Durant aquest mes d’agost, publicarem a iSabadell una selecció dels articles inclosos al dossier especial ‘Una ciutat per menjar-se-la’ que vam editar amb motiu de la publicació de l’Anuari 2023, el passat mes de gener. Són mig centenar de pàgines repassant el bo i millor de la restauració a la ciutat. La guia més àmplia dels restaurants de Sabadell feta fins ara. Si voleu comprar la revista en paper, us deixem l’enllaç. També la podeu adquirir fent-vos subscriptors de l’iSabadell. Comencem el repàs gastronòmic amb un article especial sobre els bars perifèrics, elaborat pel periodista Xavi Rosell.
Ja en queden pocs, però els que encara subsisteixen són relíquies d’extrarradi que cal conservar. D’aquells bars de barri tan genuïns que mantenen les tapes de sempre i la mateixa decoració de fa 40 anys encara en trobem uns quants. Aquí en volem recollir quatre. Tenen en comú que van ser inaugurats als anys 70 i principis dels 80, i han revellit de la mà de la mateixa família que els va obrir, amb l’ambient de tota la vida –clientela bramaire i de proximitat que fa del bar el seu fortí-, havent sabut harmonitzar la seva essència rònega i anacrònica amb un encant que els fa autèntics. Ah, i el més important: fan olor a bar.
Los Martínez de Campoamor
A principis dels 70s deixava d’emetre’s a TVE un sainet ibèric anomenat La casa de los Martínez. Per sort, s’estrenava l’any 1972 una altra casa de los Martínez –en aquest cas sense les“chachas” Rafaela Aparicio y Florinda Chico-, al carrer Aribau de Campoamor, amb els germans Antonio i Francisco. Martínez de primer cognom i Martínez de segon. Raons de pes perquè el bar es digui així, Los Martínez, segons mostra el grafisme tipus portada de còmic Bruguera del vetust rètol de la porta. Tot i que s’ha fet alguna reforma, la barra d’estètica setantera, amb un psicodèlic mosaic, i les fotos penjades a la paret d’equips esportius desapareguts a l’anterior segle –alguns dels jugadors avui podrien ser avis-, són elements que atorguen al local la categoria de bar perifèric amb ranci pedigrí.
Però a Los Martínez la fama no li ve per la seva decoració, sino pel tapeo i la gastronomia casolana que allà s´hi dona. Tant és així que, sovint dissimuladament, gent del Centre es fa un forat a la barra, barrejant-se amb els habituals del barri, i gaudeixen d’unes tapes que no troben allà on viuen. Són aquells que després diuen amb suficiència d’explorador: “Als bars dels barris és on millor es menja”.
Val a dir que les tapes de la barra són sense càrrec, sempre i quan el client el client es prengui ni que sigui una canya o un vinet. Fa goig arribar un cap de setmana al migdia i veure la barra, de punta a punta, amb les safates farcides de tapes i montaditos. L’Antonio, un dels fills del fundador i històric cambrer del Viena de l´època que cridaven “¡El fondo está vacío!”, atén pel nom als clients i els acosta un platet amb la tapa que acompanya la beguda. De vegades, en els moments de màxim brogit, les tapes i els “quintos” volen per damunt de la primera filera entre el guirigai general. Hi ha qui es pren quatre canyes i ja ha dinat. Els que demanen racions s´asseuen al menjador, i són atesos per un cambrer. Molts es queden a dinar. Entre setmana hi ha menú del dia, i sovint costa trobar taula si no s´ha reservat. Per això han obert un nou bar al mateix barri: La Parada de Los Martínez. Mig segle després, Los Martínez han parit.
L’Alpujarra d’Els Merinals
És migdia. L’hora és irrellevant, però el rellotge que la marca, no. Porta impresa la publicitat d’aquell brandi que, segons un eslògan dels anys 70s, preguntava: “¿Qué hora es?”: La resposta: ”La hora 103”. Qualsevol moment és bo per visitar La Alpujarra, però no ens referim a l’escarpada zona de Granada de la que són originaris els fundadors i propietaris d’aquest establiment. Parlem del bar del mateix nom, el més antic d’Els Merinals, que va obrir l’any 1976 al carrer de La Palma, quan els vials s’enfangaven dia sí i altre també.
Ara fa goig veure els voltants del bar, ben asfaltats i amb tots els serveis. Però a dins sembla que no hagi passat el temps. Se suposa que aquesta és la gràcia, que aquí canviïn poques coses, o cap. Només entrar, a mà dreta, observem un antic expositor de cassets, però que ha ‘evolucionat’, i ara posa a la venda CDs i DVDs. Tota una modernitat. En el mostrari de discs trobem grans èxits flamencs descatalogats, amb veus de Marifé de Triana, Rafael Farina o Fosforito –trobem a faltar Camela-; i pel que fa a les pel·lícules, el gènere predominant és el pseudo-porno ibèric, amb títols tan refinats com La mujer me la pega con el masajista.
A la llarga barra s’apleguen una dotzena de clients, la majoria amb el ‘quinto’ a la mà; uns fan petar la xerrada i altres es distreuen amb les musaranyes. Parlin o no, tots es coneixen. Darrera la barra l’Antonio Gómez, amb posat indolent, sembla que no mira, però ho controla tot. Forma part de la segona generació del negoci i conserva la tradició andalusa de posar una tapa al client amb la beguda, com ara morros, olivetes i, amb sort, patates braves de debò. Sí, ben guisades, tovetes i amb salsa “secret de la casa” (res de quètxup ni oli refregit). Al migdia fan plats casolans. Les llenties són de vici. I el pernil té obligada denominació d’origen. No ho oblidem: som a l´Alpujarra.
El Torero de Can Puiggener
La tauromàquia sembla no estar de moda, però aquest bar, El Torero, segueix sent un gran clàssic de les rutes bizarres de Sabadell. No hi ha res igual a la nostra ciutat, i segurament a Catalunya. Per trobar un establiment semblant hauríem d’anar als voltants de La Maestranza. Però no cal, el tenim aquí a Can Puiggener, al carrer de les Navas. El nom té el seu què. Resulta que el gendre de Juan Pérez, la persona que lidia el negoci des de fa 17 anys, no parava de dir-li al seu pare que volia ser torero, com cantava Albert Pla. I un dia, com també diu la cançó, va saltar als ruedos, concretament a la madrilenya plaça de Las Ventas, i com passa en aquests casos se’l va emportar la Guàrdia Civil. Aquí va acabar la seva carrera com a muletilla.
Parlem de Francisco Borrego –encara és viu-, la persona que va obrir aquest bar fa més de 40 anys. I ho va fer farcint-lo d’elements taurins, tal vegada per rescabalar-se de la seva frustrada vocació. Sobta veure penjat de la paret un cap de toro dissecat, amb unes banyes que fan por, presidint el local. I a un costat del brau, un gran pòster de Camarón, ídol de la casa, com ho és el Duquende, veí del barri i flamenc universal (li deien el pequeño Camarón, i de jove va tocar tots els pals flamencs a les “jams” que s´improvisaven al bar), present en diverses fotografies.
Aquí les tapes no són protagonistes –com a molt hi ha entrepans i alguna coseta puntual, com les tortitas con bacalao que es treuen per la famosa processó del barri–, el que captiva és el local i el motiu temàtic que el decora. A totes les parets trobem cartells de curses de braus, tots originals, desdibuixats pel temps. Darrera la barra hi ha un lletrero anunciant tres famosos espases de l’època: Gitanillo de Triana, Manuel Rodríguez ‘Manolete’ i Luis Miguel ‘Dominguín’. Altres rètols evoquen corridas amb Francisco Rivera ‘Paquirri’, Enrique Ponce o José Tomàs. Casi ná. Uns prestatges amb ampolles de Magno dels anys 80 amb l’etiqueta groguenca –no són a la venda- li acaben de donar el punt racial a un bar únic i irrepetible. Qualsevol hora és bona per anar-hi , però a la tarda és quan l’ambient és més genuí perquè els clients –aquí paios i gitanos s’amunionen sense cap problema- juguen a les cartes a unes taules rodones ennegrides pels cops de les fitxes de dominó.
I mirant-ho tot des de la paret, el quadre emmarcat de Francisco Borrego, el torero que mai va ser, però sí el bar.
El Bar Moreno de Poblenou
¿Hi ha vida després de passar el cementiri? A Sabadell, sí. Concretament al barri de Poblenou. Passats els xipresos trobem aquest nucli urbà, poc semblant a l’edèn, més aviat a un poble deixat de la mà de Deu i dels consistoris.
Però fins i tot en els paisatges més apocalíptics hi ha un tros de cel, ni que sigui en forma de bar. Es va fundar el 1982, l’any del Naranjito. Parlem del bar Moreno, el més antic del barri. I es troba una mica més amunt del camp on jugaven els equips de futbol del Pueblo Nuevo i Unión Salud. Fa molts anys que aquests clubs van desaparèixer, però no el camp, que segueix allà, atrotinat i decadent, amb les porteries rovellades i la mala herba creixent de forma natural -ja fa dos pams d´alçada- entre pols i pedres. Tot plegat té un aire postnuclear, i ben bé aquest podria ser l´estadi de Chernobyl.
Per sort, al bar Moreno no trobem xupitos de plutoni, però sí aquelles barrechas de les tavernes d’abans, fetes de moscatell i anís, ideals per començar el dia amb alegria, com diria el gran Luis Escalante, patriarca de Radio Pueblo Nuevo (única emissora del món on el ki-ki-ri-ki real dels galls acompanya les cançons de Los Chichos, El Fary i Los Chunguitos). José Moreno és la segona generació d’aquest bar, que enguany farà 42 anys.
¿Però que té el bar Moreno que el fa peculiar, a banda de la seva ubicació ravalera? Sens dubte, les seves brases. Sí, en plural, perquè n´hi ha dues. La que es veu –l´altra és a l´interior- es troba a tocar de les taules, i l´olor de la careta de porc o de qualsevol carn que allà cremi ja alimenta abans de clavar-li les dents. I és que contemplar des de la barra com les botifarres i les morcilles rebenten a la graella és una visió delitosa pels afamats gormands, adscrits als esmorzars de forquilla i ganivet, que fan parada al bar Moreno. Ah! Aquí també té molt bona fama l’asadura (plat típic andalús fet amb entranyes guisades), així com els callos i els ronyons amb salsa, tot elaborat amb les receptes familiars que guarda sota clau José Moreno, segona generació del bar, i responsable d’haver posat Poblenou en el mapa de la gastronomia perifèrica i underground.
Text: Xavi Rosell
Enllaços:
- Fes-te AQUÍ subscriptor de l’iSabadell.
- Compra AQUÍ L’Anuari 2023.
Foto portada: el responsable del bar El Torero de Can Puiggener. Autor: David Jiménez.
