Laia Pineda (43 anys) va canviar el laboratori pel nas vermell l’any 2008. Avui, com a Amina Biodramina —la ‘Bio’, com els iogurts—, recorre els passadissos del Parc Taulí com a pallassa d’hospital de Pallapupas. Fa 18 anys que acompanya infants, famílies i professionals perquè puguin travessar la por i el dolor d’una altra manera.
El nas vermell és la seva eina professional: activa el joc, obre escletxes dins la rutina hospitalària i fa possible una cura que, per sobre de tot, és emocional. De les analítiques a l’hospitalització i fins a l’acompanyament en el final de la vida, la seva presència ajuda a posar el focus allà on no sempre arriba la medicina.
Qui ets quan et treus el nas vermell?
Soc la Laia, sense personatge. La Laia Pineda.
I quan te’l poses?
Llavors soc l’Amina Biodramina. És el meu personatge, la meva pallassa aquí a l’hospital, però tothom em coneix per la Bio, com els iogurts. Amina Biodramina era massa llarg.
‘Biodramina’ sona més a medicament que a pallassa. No és casual, oi?
No. Jo ja era pallassa professional abans d’entrar a Pallapupas, però quan entres aquí tots ens preguntem quin rol tindrem dins l’hospital: quin càrrec, quina professió, a part de ser pallassos. En el meu cas, vaig descobrir que la meva pallassa era portalliteres. I quin nom millor, si em dedicava al transport, que Biodramina, que ens acompanya en molts viatges? Jugant amb els noms, Amina Biodramina va ser l’adequat. Tinc aquesta subcategoria: encarregada de transport de pacients.
Abans d’això, la teva vida era una altra. Qui era la Laia abans de Pallapupas?
Abans era actriu, era pallassa, feia teatre i teatre de carrer. Sempre havia tingut molt contacte amb la infància perquè havia treballat molts anys en el món del lleure. I també vaig estudiar per ser tècnica de laboratori. Vaig estar un temps fent analítiques.
I què et va fer sortir del laboratori?
Allà vaig descobrir que la gent necessitava acompanyament en moments de dolor. Sense adonar-me’n, ja ho feia a la meva manera. Vaig veure de seguida que, com a tècnica de laboratori, no m’hi volia quedar gaire temps, però sí que havia trobat el lloc on podia ajuntar-ho tot: la professió de pallassa d’hospital.
Fa 18 anys que camines pels passadissos de l’hospital. Quan vas entendre que això no era una etapa?
Amb la maternitat. Quan vaig tenir el meu primer fill i després venia a l’hospital, segons quines situacions em van remoure moltíssim, perquè ja no només empatitzes com a humana, sinó com a mare. I això encara va agafar més pes, de dir: “Ostres, si abans ja creia que era necessària, ara que ho veus tot més en primera persona —perquè de vegades també ens ha tocat estar a l’altra banda—, encara més”.
Què és el que genera més curiositat quan dius que treballes a Pallapupas?
Entendre com ho fem. La gent pregunta: “Però què feu? Com ho feu?”. I quan expliques que ets part de l’equip —com la infermera, el portalliteres o la doctora—, que cadascú s’ocupa del seu i nosaltres ens ocupem de la cura emocional, això canvia la mirada.
El nas vermell no és una disfressa. Què s’activa exactament quan te’l poses?
Quan et poses el nas vermell actives una filosofia de vida. És una manera diferent de veure el món i d’entrar dins d’un univers de joc. És com despertar una part de tu que activa l’imaginari, la creativitat i l’emoció. També ens connecta amb el cor. Molta gent connecta amb els pallassos des d’aquí, des de l’emoció. És la porta perfecta per entrar en el món emocional.
El vostre dia comença molt abans d’entrar a cap habitació.
Arribem molt d’hora, cap a les vuit del matí. El primer que fem és saludar-nos amb el company. Ens abracem i ens diem: ‘Hola, com estàs?’. Quan ho expliquem al personal sanitari, sovint diuen: ‘Uau, ningú comença així’. Però és molt important, perquè ens enfrontarem a situacions molt complicades i ens exposarem emocionalment. És una manera de cuidar-nos mútuament i de dir: ‘Avui estem junts en això’.
Abans de veure cap nen, rebeu informació? No entrem mai a cegues. Comencem la visita sabent què pot estar passant: si algú té por perquè l’han de punxar, si un altre no vol menjar abans d’una prova, si una família està desbordada. Primer passem per consultes externes i hospital de dia, amb la canalla que ve a fer-se analítiques, proves o tractaments. Després pugem a la planta d’hospitalització i fem exactament el mateix.
El circuit acaba aquí o encara hi ha un espai més?
Sí. El circuit acaba a la Unitat de Cures Intensives Pediàtriques, la UCIP. És un espai amb molt patiment, perquè són criatures que estan en estat crític i hi ha molta angoixa per part dels acompanyants.
I quin és el vostre paper dins la UCIP?
És un dels espais on sovint se’ns demana que hi siguem, tant per acompanyar les famílies com per fer estimulació amb pacients que estan sortint d’una sedació o d’un procés d’intubació. És una part molt delicada del matí, amb molta incertesa, molta por i molt dolor, i on la cura emocional és especialment necessària.
A la planta l’ambient canvia, oi?
A la planta parlem amb el personal sanitari i, sobretot, amb l’equip d’infermeria, que és amb qui el pacient té més contacte. Ens fan el traspàs de totes les habitacions i comencem la visita. També ens avisen si hi ha una cura: ‘a aquest l’hem de tornar a punxar’, ‘a aquest li hem de treure la sonda’… I ens diuen: ‘aquest necessita que avui calmeu l’ambient’ o ‘els pares estan molt angoixats, a veure si treballeu més amb els pares que amb el pacient’. De vegades has de treballar més pels acompanyants que pel pacient mateix.
I després… la porta. Què passa en aquell instant abans d’entrar?
Obres una porta i no saps què hi ha a dins. Alguns els coneixem perquè porten dies ingressats; d’altres, no. A vegades veus algú enfadat i no saps per què. Llavors entrem en parella —treballem sempre com a duo— i busquem com transformar aquella energia.
No sempre sou benvinguts, oi?
No. De vegades la infermeria ens diu: ‘Aquí potser no us volen’ o ‘la mare ha demanat expressament que no entreu’. Ho respectem. Primer preguntem el perquè i, si veiem que hi ha una finestreta, una escletxa oberta, ho intentem. Tenim estratègies molt subtils: deixar la porta una mica oberta i cantar des de fora, fer veure que ens hem equivocat d’habitació, passar pel passadís com si no anéssim cap allà… No entrem mai de manera invasiva. El nostre objectiu no és fer riure sí o sí, sinó veure si l’energia pot canviar. Moltes vegades el ‘no’ ve de la por. Por a sentir-se vulnerable. Por que algú et connecti amb el que realment sents. Però quan passa, quan es converteix en joc i alguna cosa s’allibera, sovint és justament el que necessitaven.
A l’hospital es tracta el cos. Però què passa amb tot el que sent una persona?
Quan vens a l’hospital, vens a curar-te una cosa física. Però què hi ha de la cura emocional? És una cosa etèria, d’ambient, d’estat d’ànim. Si canviem la teva rutina dins l’hospital, o el que tu penses que passarà —’tindré por’, ‘em faran mal’—, i hi ha alguna cosa que et fa somriure, que et sorprèn, que et fa escoltar una cançó bonica… ja està: la situació ha canviat. Hi ha alguna cosa diferent que no esperaves i això et fa viure el que passarà d’una altra manera.
També heu après a llegir silencis…
Totalment. De vegades hem entrat a habitacions i no hem dit ni hem fet res: simplement hem acompanyat. Acompanyem tot el procés: des d’una visita lleu fins als moments finals. I és en aquests moments quan la cura emocional és més necessària que mai.
Com s’acompanya algú que s’acosta al final?
De vegades és només amb la presència. Hem après a fer, a no fer, a esperar, a deixar que passin les coses. Si estàs ingressat durant un mes o dos, potser el primer dia no veus l’oportunitat. Però tornes la setmana següent. Potser ja estàs d’una altra manera. Potser veus el que anem fent i això també et fa canviar. Acompanyem absolutament tot, fins al final de la vida. I és precisament aquí on la cura emocional és més necessària. A vegades no cal dir res, ni fer res. Només ser-hi.
Què hi deixes, de tu, dins el personatge?
L’energia. Soc molt nerviosa, molt energètica. Vinc sempre amb les piles supercarregades. De vegades sento que soc com un huracà que entra a la planta, ho remou tot i després… hi ha gent que diu que ja han arribat els pallassos perquè ja han sentit la Bio. És una energia que es nota. Soc una mica vendaval.
I quan tornes a casa després d’un dia difícil? Com ho gestiones?
Molt cansada. L’hospital és un lloc que xucla energia. I quan ens posem el nas vermell, ho deixem tot: tota la carn a la brasa. És una feina preciosa, però molt exigent emocionalment. Surto cansada, buida, però també molt satisfeta. Per això és tan important com comencem el dia. Aquella abraçada amb el company no és un gest tendre: és una manera de cuidar-nos. Sabem que ens exposarem a situacions molt dures i necessitem saber que no hi entrem sols. Pel que generem, pels canvis que de vegades veiem i pels vincles que fem amb el personal sanitari, tot això compensa. Ells també necessiten aquesta cura emocional: és un sector molt pressionat, amb molta feina i molt estrès. Que tinguin aquest aire fresc que arriba… a mi això també em reconforta.
Després de tants anys convivint amb la malaltia, què t’ha ensenyat la fragilitat humana?
Que mai res és com s’espera. Que la vida dona moltes voltes i et porta coses que no esperes: malalties, accidents. I he après a valorar molt més el que visc i el que tinc. Quan veus certes situacions penses: ‘Bé, estem aquí quatre dies i s’ha d’aprofitar al màxim’. I he après molt a empatitzar amb la gent, amb les persones que m’envolten.
Quan obriu una porta, ja aneu “amb el satèl·lit posat”, no?
Sí. A vegades obres la porta d’una habitació i el primer que fas és: ‘A veure, aquí què’.
L’hospital és un lloc gris… o el mirem amb por?
Hi ha molt de com hem percebut històricament els hospitals. Abans eren grisos de debò, físicament. A poc a poc això ha canviat: cada cop són llocs més amables, on es té en compte que l’entorn ens afecta —finestres, llum, dibuixos, que el personal sanitari t’atengui amb alegria. Tot això ho ha transformat molt.
Creus que el cor també necessita atenció dins la sanitat pública?
Amb la Covid hi va haver un abans i un després. Ens vam adonar de la importància de la cura emocional, sobretot per als qui hi treballen. A poc a poc es té més en compte, i és molt important.
Quan un nen ha d’afrontar una situació complicada —una analítica, una prova, una operació—, també hi sou vosaltres.
Hi som per això: perquè cada situació complicada sigui més fàcil. Quan es fan analítiques, per exemple, evitem que el nen plori, que s’angoixi, que la família pateixi. L’ambient és més distès, la feina és més fàcil i més ràpida. I aquell nen tindrà una experiència més positiva. Si ha de tornar a entrar en un quiròfan, no ho viurà com ‘aquella vegada que malament ho vaig passar’, sinó com ‘uau, aquella vegada m’ho vaig passar tan bé…’.
Avui ja no us veuen com una distracció…
No. Som part del sistema sanitari.
Però encara hi ha qui pensa que sou voluntaris que passeu una estona fent riure.
És la reacció típica: ‘Ai, que maco… ah, però cobreu per fer això?’. Costa entendre que som professionals. Jo soc actriu, però com a pallassa d’hospital de Pallapupas tinc formació en tècniques sanitàries i en educació emocional. El concepte de ‘pallasso’ està una mica pervertit, però quan expliques que som una peça de l’engranatge sanitari, la gent canvia la mirada.
Quin lloc haurien de tenir els pallassos d’hospital dins la sanitat?
Hauríem de ser un rol més dins dels hospitals. És una pena que no hi siguem a tots els centres, però treballem perquè es percebi com una professió i com uns professionals que han d’estar dins del sistema. I no només per a nens: l’humor és vàlid a qualsevol edat. La cura emocional és necessària dels 0 als 99 anys i més.
Aquí, al Parc Taulí, treballeu amb infants. Però Pallapupas també actua amb adults i gent gran. Canvia molt la manera de fer humor? És diferent. L’humor és diferent, les situacions també, però segueix sent humor. A l’edat adulta se’ns oblida jugar, imaginar. I la gent gran, sobretot quan parlem de demències, torna a connectar amb això amb més facilitat: jugar, cantar, ballar… Tornen a la part emocional, artística, creativa.
També porteu bata. No és casual, oi? No. Cada pallasso crea el seu imaginari a partir del personatge. El meu, com que em dedico al transport de pacients, porta un vestit fúcsia amb coets, perquè el meu somni era ser pilot de naus espacials… però em vaig quedar a l’hospital i ja m’està bé. Cadascú construeix la seva història. I portem bata blanca perquè se’ns identifiqui com a personal sanitari. No som una visita externa: formem part de l’equip.
Si Pallapupas desaparegués del Parc Taulí, qui ho notaria? Jo crec que tothom. Qualsevol persona que hagi viscut una experiència Pallapupas queda convençuda que és necessari. El personal sanitari ho patiria, i sobretot els usuaris i els acompanyants.
Per què és tan necessari el riure?
Perquè el riure genera benestar i fa que, químicament, dins del nostre cos passin coses que afavoreixen la cura. Està demostrat científicament. No ens ho inventem nosaltres. Tenim estudis que ho ratifiquen. És un fet.
Et veus d’aquí a cinc o deu anys fent aquesta feina?
I tant!
Què és el que t’hi fa quedar?
Ser útil. Veure que som útils i necessaris. Això em dona convicció en la feina que fem i en el sentit que té.
I això de transformar dolor, patiment, vulnerabilitat… què és per a tu? Això és molt important. I més en entorns així. Quan hi ha dolor, por, fragilitat… transformar-ho és màgia. És com si féssim màgia. No perquè desaparegui el que passa, sinó perquè ho vius d’una altra manera. I això, en un hospital, ho canvia tot.
Et sents afortunada? Moltíssim.
Potser també hauríem d’aprendre a cuidar millor les nostres emocions… Sí. Confiar més. Deixar que els professionals també se n’ocupin. Igual com confies en el metge que t’ha d’operar i t’adormirà —ell en sap i tu no—, confia també en els Pallapupas: deixa que facin amb tu el que creguin que han de fer. Deixar-se anar també és una forma de cura.
Si algú llegeix aquesta entrevista des del llit d’un hospital, què li diries?
Que, encara que estigui en un hospital, rigui. Que intenti posar-hi un somriure, perquè de debò que enforteix: et fa més fort i t’ajuda a superar el que estigui passant.
La Biodramina et dona energia o te la pren?
Em dona energia i també me’n treu. Però com que em satisfà molt, sempre em quedo amb càrrega positiva.
Pallapupas, al quiròfan en un projecte pioner
Al Parc Taulí, la presència dels Pallapupas no és una anècdota simpàtica, sinó una eina clínica més. “Sabem que funciona, i per això hi creiem”, explica Encarna Gómez Gamboa, cap d’àrea d’Infermeria de Pediatria i doctora en Infermeria. “Els nens arriben amb por, desorientats, fora del seu món. I aquesta angoixa es contagia immediatament a les famílies”. Des de fa anys, l’equip ha constatat que l’humor ajuda a reduir l’impacte emocional de l’ingrés i fa que l’acollida sigui més càlida i més humana. “No és només sanitat. És fer que l’hospital sigui més habitable quan ets vulnerable”, resumeix. En moments clau —una analítica, una medicació, una cura dolorosa— la presència dels pallassos canvia completament l’experiència. “Quan hi ha Pallapupas, el nen està més tranquil, col·labora millor i viu el procés d’una altra manera”.
Ara, el Taulí vol anar un pas més enllà amb un projecte pioner: portar els Pallapupas al circuit de cirurgia ambulatòria pediàtrica, fins al moment d’entrada a quiròfan. La iniciativa, impulsada amb el suport de la Fundació Barnola-Vallribera, incorporarà un estudi científic per mesurar l’impacte real de l’humor en tres àmbits clau: el dolor, l’ansietat i la satisfacció de nens i famílies.
El projecte entrarà en funcionament el 17 d’abril. “Volem que el moment més crític —quan el nen entra a quiròfan i s’adorm— sigui també un moment cuidat emocionalment”, explica Gómez Gamboa. L’objectiu és que tot el procés, des de l’arribada fins al despertar, sigui més amable, més comprensible i menys traumàtic. I que això tingui efectes també en el postoperatori i en el record que queda de l’hospital.
L’estudi permetrà comparar indicadors objectius abans i després de la intervenció dels Pallapupas mitjançant escales validades que mesuren el dolor i l’ansietat, com la FPS-R (Faces Pain Scale – Revised), una escala visual de cares que permet a l’infant identificar com se sent. El valor d’aquestes eines és que són autoavaluables: és el mateix nen qui identifica i comunica el seu estat. Això permet apoderar l’infant, donant-li un paper actiu en el seu procés de cura i fent que se senti escoltat i protagonista de la seva pròpia recuperació.
No es tracta només de percepcions de l’adult: es recolliran dades clíniques per saber fins a quin punt l’humor redueix el patiment real dels infants. “No volem incorporar-ho només perquè ens sembla bonic: volem demostrar-ho amb dades i sumar evidència científica”, subratlla.
Aquest acompanyament emocional no transforma només l’experiència dels infants, sinó també la de mares i pares. “Quan un nen entra a quiròfan, les famílies viuen el moment de més vulnerabilitat: veuen com s’adorm i perden el control de la situació”, explica. “Si aquest procés és més amable i menys tens, també marxen més tranquils”. Aquesta calma repercuteix després en tot el postoperatori: en com afronten la recuperació, en com entenen les indicacions mèdiques i en el record que queda de l’hospital.
“El sistema té límits, però el compromís amb les famílies és absolut”, recorda Gómez Gamboa. Per això, l’equip busca recursos externs i aliances que permetin consolidar aquest model, convençut que cap infant hauria d’afrontar un moment crític sense una cura emocional que l’acompanyi.Perquè, com ella mateixa resumeix, “no és només sanitat. És fer que l’hospital sigui més habitable quan ets vulnerable”.
L’impacte dels Pallapupas a peu de llit
Quan l’humor entra a l’habitació, alguna cosa canvia. El Lluís sap bé que a l’hospital el temps s’estira. Porta ingressat des de la vigília de Reis per una úlcera. “Aquí dins els dies són molt llargs, però quan venen ells tot canvia: entra alegria”, explica. Per a ell, la visita de la Bio és el millor antídot contra el pes de les parets: “Et distreuen del que tens. Parles amb ells de la vida, de què faràs quan surtis d’aquí. I això ajuda molt”. La seva mare, la Paqui, viu aquest contrast amb emoció: “En un lloc tan trist, els veus venir i se t’obre el dia. Són un raig de llum”.
Agraeix la tasca de tot l’equip, però admet que l’energia dels Pallapupas és transformadora: “No hi ha manera de pagar la feina que fan. Quan arriben, la planta s’omple d’una altra energia”. El Marvin, de 12 anys, s’acaba d’operar d’apendicitis. Abans que entressin, la por l’havia bloquejat: “Estava trist perquè pensava que no podria caminar”. El joc ha estat el seu millor rehabilitador emocional. “M’he aixecat una estona i m’he adonat que sí. M’han animat els peus… i ara estic feliç”. La seva mare, la Maite, posa paraules a aquest canvi: “Ell pensava que no tornaria a caminar mai més. Això l’ha ajudat a estabilitzar-se i a recuperar emocions normals”.
Les veus del Lluís, de la Paqui, del Marvin i de la Maite posen rostre a allò que l’hospital ara vol mesurar amb dades: que l’humor és una eina real per reduir la por, l’angoixa i el patiment. Al Taulí, quan entren els Pallapupas, alguna cosa canvia. I això, per a molts pacients i famílies, ja marca la diferència.
