Als 61 anys, Canòlich Prats és violinista i fundadora de l’Orquestra Simfònica del Vallès. Fa més d’una dècada que ha portat la música més enllà dels auditoris per endinsar-se en un dels espais més complexos del sistema: les presons. A través del projecte Kanon-desenkadenant, acompanya processos de reinserció a través de la música, on el violí es converteix —segons explica ella mateixa— en una eina de trobada i, sobretot, d’escolta amb interns i professionals penitenciaris.
Una experiència que ajuda a trencar etiquetes i a obrir espais de confiança allà on, sovint, només hi veiem murs.
El violí t’acompanya des de sempre. Quin és el primer record que en tens?
A casa. El meu pare era violinista amateur i tenia els violins guardats en un armari, curiosament com si fossin pernils. Els diumenges els treia i els arreglava. Hi havia música: la meva mare havia estudiat piano i sempre se n’escoltava. De fet, el violí que utilitzo és el de la família. És una cosa que he viscut sempre.
En algun moment vas dubtar que aquest seria el teu camí?
No… ho tenia molt clar. Quan tenia cinc anys em van dir si volia fer piano perquè el meu germà gran tocava piano… per facilitar l’organització familiar. I jo que no, que no, que no, que volia fer violí. Es veu que amb cinc anyets els vaig dir: ‘Faré piano perquè sou molt pesats dient-me que faci piano, però quan acabi vull fer violí’. I al final em van dir: ‘No, fes violí directament’.
Què té el violí que t’ha fet quedar-t’hi tota la vida?
No ho sé… És una cosa tan familiar i tan de casa… He vist violins sempre, he vist el meu pare arreglant-los, tocant cosetes. Sempre ha format part de mi. I jo crec que ja no em plantejo una vida sense violí.
El violí també es paga amb el cos?
I tant. Tinc marques al coll i a les cervicals també, perquè és una posició incòmoda, antinatural, contracturada. I també per qüestió genètica, amb inici de desgast a les articulacions de les mans, perquè no han parat mai… És com les ballarines amb les sabatilles de punta: acabes desenvolupant lesions pel fet de tenir els dits en tensió constant.
Diries que és un amant exigent?
És un bon amant perquè, a més, quan el deixes dos dies et renya perquè no sona bé. Has d’estar-hi a sobre. És molt possessiu en aquest sentit… però molt agraït. Tenim molta complicitat i molta confidencialitat. Si parlés… espero que no.
Quantes hores al dia hi convius?
Ja no sé si són més les hores que el toco o les que el tinc penjat a l’esquena. Hi ha dies d’assaig de dues o tres hores, amb descans, però després hi ha tota la tarda de classes. I quan fas classe també toques. Al final són moltes hores… sobretot els dies que acabes amb un bon assaig nocturn!
Tu ets una de les fundadores de la Simfònica del Vallès. Com va ser aquell inici?
Jo sempre he començat les coses de forma molt rara… Es deia que es formava una orquestra, vaig anar corrents, quasi fora de termini —que no ho estava, però quasi— sense saber ni què s’havia de presentar. Em van dir que vingués a Sabadell, vaig venir… tenia 20 anys quan vaig fer les proves i 21 quan es va fundar l’orquestra. L’aniversari del primer assaig va ser aquest 14 de gener. 39 anys. Tinc la foto. És preciosa, un bonic record!
I on vas fer la prova?
Vam fer les oposicions al bar del Teatre Principal, al primer pis, on fa anys hi havia un espai amb barra. I clar, això de fer-les en un espai distès, amb barra de licors i tauletes on deixàvem les fundes dels instruments… et posaves nerviosa, però no tant com si fos en segons quin lloc. Vaig fer la prova i vaig guanyar la plaça on he estat sempre: assistent de solista de primers violins.
Quan convius amb tantes persones dins d’una orquestra, com s’aguanta la convivència?
Jo crec que l’Orquestra Simfònica del Vallès ha tingut una bona convivència. La gent, quan ve de fora, li agrada això, li agrada aquesta orquestra. Evidentment, com en qualsevol col·lectiu, sempre hi ha amb qui et fas més i amb qui menys… però en general hi ha bon ambient.
Al final, dins d’una orquestra, si el del costat falla…
Tu també pots fallar amb ell. A vegades passa que has d’entrar a fer un acord i el del costat fa el moviment abans, recula perquè se n’adona que no hem d’entrar… però tu hi entres de cap i se t’endú. I llavors et demana perdó sense dir-te res, amb un somriure de complicitat.
Qui mana més: el director, els companys, el públic?
Si haig de ser correcta, el que mana és el director. Però hi ha tota la jerarquia: el concertino, els caps de corda… està molt ben organitzat. És una trama. I la gent queda parada de com ho arribem a quadrar exactament… però això ho treballem cada dia.
Això pot ser una metàfora de com hauria de funcionar una societat?
Jo crec que sí. Està tot molt clar. I jo crec que és més important pensar que ets prescindible que no pas imprescindible. Així l’ego ja marxa.
Quan decideixes que el violí havia de servir per ajudar els altres, no només per tocar en un escenari?
Jo sempre havia tingut ganes d’utilitzar el violí per ajudar els altres. Veus les notícies, passen coses… i penses que voldries fer alguna cosa, però no tens ni idea de com. Va ser arran de l’orquestra que vam començar a fer petites incursions a presons i vaig poder veure de prop com és aquest sector. Després, el 2012, vam fer Converses Sonores a joves, un projecte colze a colze amb els interns… i és quan vaig veure que allà hi havia molt a fer, davant la curiositat que tenien pel violí.
Perquè una idea així tiri endavant cal complicitat. Qui hi va ser des del principi?
El gerent, l’Albert de Sant Pablo. Jo li vaig dir que havia pensat fer classes de violí… no tenia ni projecte ni res. Em va dir: ‘Anem a trucar a portes, a veure qui ens dona violins’. La primera porta que vam trucar va ser la botiga Audènis i vam sortir d’allà amb cinc violins. Cinc violins que porten des del 2012 vivint a la presó de joves. I jo estic agraïdíssima al Josep i la Maria, d’Audènis. Al principi em van dir que millor no explicar-ho, i després d’uns anys vaig decidir que això s’havia de dir: va ser un regal brutal i té molt a veure amb l’èxit del projecte allà.
Què et va impactar més la primera vegada que vas entrar en una presó?
Potser la recordo ja d’una forma poètica… La primera presó on vaig entrar va ser la presó de dones de Wad-Ras. La sensació que em va arribar va ser aquesta: vaig veure les internes molt maquillades, com si volguessin tapar una tristesa profunda. Aquelles expressions… a mi em va fer una esgarrifança. Em va colpir bastant.
Què és exactament el projecte Kanon-Desenkadenant?
És un projecte que he creat i que té tres branques. La primera és fer classes de violí: actualment a la presó de joves i a Quatre Camins. També vaig fer classes a Lledoners, però ara no hi puc anar per manca de temps. Dins d’aquesta branca també he obert un cor inclusiu a Quatre Camins, on hi poden cantar interns, funcionaris i treballadores. És un cor petit, perquè a les presons passa això: no pots tenir un cor com l’Orfeó Català. Potser són sis, vuit… l’altre dia eren quatre… però és un cor absolutament preciós. I com que és a Quatre Camins, és el Cor Quatre Veus. La segona branca consisteix a organitzar sortides d’interns a la seu de l’Orquestra Simfònica del Vallès per viure un assaig amb nosaltres, i també organitzo concerts de cambra dins del centre. Aquest 2026 inicio també visites amb centres educatius de justícia juvenil. La tercera branca està enfocada a la reinserció: els alumnes que han estudiat violí dins dels centres tenen l’oportunitat de continuar les classes un cop recuperen la llibertat, a la seu de l’orquestra.
Què passa quan entres amb el violí a l’àrea de mares i nens?
Canvia l’energia. L’espai és el mateix, però de cop hi ha música. Em vaig comprar un violí al Wallapop, un violí 1/8 que es diu Pepito, i hi vaig amb ell pels “bebitos”, perquè allà els nens poden estar amb la mare fins als tres anys. Estem una estona fent música: tan aviat cantem Mi carro me lo robaron estando en la guardería com toquem amb el Pepito El sol solet. És una estona molt bonica… i, alhora, quan hi penso, molt difícil, perquè quan el nen fa tres anys ja no pot estar allà. Si no hi ha familiars, se’n va a un centre d’acollida. És una realitat molt dura.
Tu portes la música a llocs on, a priori, ningú l’esperaria. Com encaixa això amb la idea que la música clàssica és elitista?
La música ha passat de ser un espectacle on la gent entrava i sortia, menjava les crispetes de l’època mentre s’anava tocant… a després passar a ser una cosa absolutament estirada: que no es podia aplaudir, que era ‘culta’. Però la música és música i ja està. El problema és que no tothom ha tingut la sort de viure-la en viu o de tenir instruments a prop. Aquí la música sovint es tracta com un luxe, com una cosa secundària, quan en realitat és absolutament necessària. La portem al cos: el cor sona, és un metrònom incorporat. A partir d’aquí, podem posar-hi la música que vulguem.
Una cosa molt potent del teu projecte és veure com s’hi enganxa gent que ha rebutjat l’escola o el sistema.
Sí. Jo crec que un dels èxits del projecte és precisament aquest: que persones que han rebutjat l’escola o el sistema, en canvi, s’enganxin d’aquesta manera a la música, i a un instrument com el violí. Especialment a joves tinc alumnes que em diuen: ‘La meva mare ha flipat’, perquè clar, té el fill a la presó i quan el veu li diu: ‘Què has fet?’. ‘He fet classe de violí i m’encanta’. I és això. Amb la gent adulta és diferent… però amb els joves és increïble.
Quan no hi ha instruments, com t’ho fas?
Cada centre té les seves normes: en alguns no poden tenir l’instrument a la cel·la i en altres no hi ha cap problema. Quan no poden disposar de l’instrument, amb una cartolina els dibuixo el mànec i les cordes i treballem igualment. I després passa una cosa molt bonica: hi ha interns que s’han comprat el violí o que han demanat a la família que els el regalin. Quan toquen tots junts, encara que es vagin partint els instruments, es crea una complicitat impressionant. Sempre ho dic: el poder sanador de la música és meravellós. En aquell moment desapareixen les reixes. Ressetegen. Només estan fent violí.
Hi va haver un moment amb un grup de nois de cultura àrab que et va fer reinventar-te, oi?
Sí. Era molt difícil, perquè són joves que han vingut aquí i ara es troben sense esperança, sense sortida ni motivació… I també, per la cultura que tenen, els pots preguntar com estan, però tanquen la porta sentimental. I jo m’havia de reinventar a cada classe. Els tocava Star Wars i no sabien què era. Un dia ja no sabia què més provar i vaig tocar El gegant del pi… I els vaig dir: ‘Això és una cançó de quan jo era petita. Ara vull que vosaltres recordeu cançons de quan éreu petits i me les ensenyeu a mi’. I vam començar a cantar amb vergonya. Un recordava una, l’altre una altra… i els va canviar l’expressió. En lloc de tenir cinc o sis interns amb aquella mirada dura, tenia davant meu cinc joves amb la mirada completament diferent. Va ser molt bonic.
Com entres a una presó sent dona i portant un instrument que val diners?
Sense cap problema, entro i treballo amb els alumnes motivats i amb ganes de passar una bona estona de música. El violí és una eina i la finalitat és treure el bon fer que segur que tenim tots.
A la presó, la música també canvia la percepció del temps?
Sí. La música transporta tothom a un món atemporal… a una altra dimensió sense adonar-te’n. I això és una neteja de cap i cor bastant bona.
I el silenci? A les presons també s’aconsegueix?
Hi ha molt agraïment, hi ha molt respecte, i l’escolta amb interès és total quan estan amb mi. Però evidentment no és un auditori: pots estar fent classe —avui estava en una sala petita— i tenia dos nivells. Uns estaven tocant una cosa i amb els altres estàs ensenyant-los i posant els dits. Vull dir, has de deixar-te de moltes manies i ser molt resolutiva, i fer que aquella classe els enganxi perquè tornin.
Una anècdota: la del cadenat de l’hort. Què va passar?
Jo tenia un hort i gallines. I el cadenat no s’obria. Vaig pensar: quin millor lloc que la presó per preguntar com rebentar-lo? Els vaig dir: ‘Em podeu ajudar? Com s’obre això a la força?’. Es van posar tots a parlar, fins que un va fer callar tothom: ‘Calleu’. I em va dir: ‘On és això?’. I jo: ‘En un hort’. ‘Has de portar una radial’. I jo: ‘Home, jo porto un cabàs amb les eines de l’hort… la radial, la veritat, no la duc’. I em va dir: ‘La segona opció és agafar una barra… i rebentar la maquinària per dins’. I al final em va deixar la frase: ‘Sobretot, Canòlich, que has de trigar menys de deu segons’. Jo, evidentment, no tinc pressa… però dedueixo que ell devia trigar més de deu segons obrint algun cadenat, perquè si no no estaria allà tocant el violí.
Quant temps portes fent això? I ha estat voluntariat?
Des del 2012. He estat molts anys fent-ho absolutament de manera altruista, perquè al principi no era ni projecte: jo vaig començar fent classes i, arran d’això, l’he anat construint. Ara hi ha una petita subvenció a través de Justícia per a l’orquestra com a entitat col·laboradora… però la feina que s’hi arriba a fer és impressionant. I encara que hi hagi ajudes, acabes mantenint relació amb els interns violinistes i també amb la gent de fora, a qui faig el seguiment musical: em demanen vídeos, partitures de peces que volen tocar… No acabo de desconnectar mai, perquè al final hi dedico moltes hores.
T’ha canviat la manera de veure la vida i la professió, fer aquestes coses?
Sí. Sempre dic que aquesta és la pregunta del milió, perquè m’encanta, però no sé respondre-la del tot. M’ha canviat, però no sé ben bé en què. Jo desconeixia completament aquest col·lectiu, com passa a la majoria de la gent: sovint es mira la presó amb superficialitat i judici, com si fossin allà ‘per alguna cosa’ i ja està. I gires el cap. I fins i tot he arribat a sentir: ‘A més de tenir piscina, a més els toques el violí’. I penso: ‘home, no és això’. Va molt més enllà. De fet, en el meu llibre El violí de la llibertat (L’Albí editorial) queda molt palès, a través de les històries i les cartes dels mateixos interns, que hi ha molta casuística darrere, molta història personal. Tothom porta la seva motxilla i hi ha circumstàncies molt diferents. Potser el que m’ha canviat és això: m’ha obert la manera d’entendre’ls. A no jutjar.
Creus que projectes com aquest poden ajudar a canviar aquesta mirada?
Sí. És que la presó no és un punt i final; és un lloc de pas. És un espai on han d’estar, on es treballa amb programes específics segons la condemna. La intenció no és que la gent hi quedi, sinó que en surti reinsertada a la societat i pugui continuar amb la seva vida, amb tot allò al darrere.
Com ho gestiones emocionalment?
Jo empatitzo molt. Alguna vegada he plorat, i tant. He sortit d’allà pensant que era la persona més curtida del món i he acabat pensant que soc una bleda per haver plorat… però són coses que t’afecten. El tema de les mares… com a mare, veus més enllà. Ahir mateix vaig agafar un bebè de pocs dies i només pensava: “Tant de bo que els vagi bé”.
No desconnectes mai…
M’agradaria poder dir que sí, però no ho acabo d’aconseguir. Perquè no és només la feina que faig allà: sempre vull arribar a tothom i amb tot. El projecte no s’atura quan surto per la porta.
I el dia que no puguis sostenir l’arc, qui seràs?
Seré la Canòlich plena de records, jo què sé. M’agrada la música, m’agrada viure la música i m’agrada usar-la. El que més m’ha donat la música potser ja no és tant tocar-la —que també— sinó usar-la. Això és el que he descobert a les presons, i el que realment m’ha donat sentit al fet de ser violinista.
Creus en la reinserció?
Sí, perquè en conec molts que avui són a fora i que han refet la seva vida. Potser el que faig no arriba a una gran quantitat de persones; és una tasca d’anar fent, d’un en un. Jo soc absolutament defensora del gra de sorra. Una platja la fan molts grans de sorra. Cadascú és un gra de sorra, i si hi posem el nostre granet, aconseguirem tones de sorra transformadora.
Et veus d’aquí cinc anys fent això?
Sí. Més aviat és que no em veig no fent-ho. Tinc un problema!
