Arteneu busca una nova casa per continuar creixent. El projecte, que el 8 de novembre complirà cinc anys, deixarà la Casa Taulé, al centre de Sabadell, per decisió dels seus impulsors, Eloi Moya i Anna Fernàndez. El cost de mantenir-hi la seu ha estat determinant. “S’ha trencat l’equilibri”, resumeix l’Eloi. El lloguer, tot i estar dins dels preus de mercat, s’ha anat incrementant i, segons explica, el 2027 encara pujarà més. “Es podria pagar, potser sí, però no volem que els esforços vagin a pagar lloguer, volem que vagin al projecte i als usuaris”, defensa.
Les quotes que paguen les famílies no cobreixen, per si soles, totes les despeses de les activitats. Per sostenir-se, Arteneu també necessita subvencions i donacions. Amb el conjunt d’aquests ingressos, l’entitat va tancar el 2025 amb un superàvit de 9.519 euros. Aconseguir aquest finançament, però, requereix un esforç constant. “Estem tot el dia demanant subvencions”, lamenta l’Eloi. Ara estudien diversos locals amb l’assessorament d’un enginyer i un arquitecte. El nou espai ha de complir la normativa i adaptar-se a les seves necessitats, però encara no tenen una seu concretada. Tot apunta que serà aquest curs: “És molt probable que sigui l’últim any aquí”, reconeix l’Anna. “L’espai ha de ser una eina per fer créixer el projecte, no per limitar-nos”, defensa l’Eloi. Deixar la Casa Taulé, però, no és una decisió fàcil. L’Anna recorda què va dir als propietaris de l’edifici: “Me l’estimo molt, aquesta casa, perquè encaixa molt amb el projecte. Però el projecte me l’estimo més”.
D’una experiència personal a un projecte social
Arteneu va néixer d’una necessitat que l’Anna i l’Eloi coneixien de primera mà. La seva filla petita, l’Arlet, estimava la música, el teatre i la dansa, però no trobaven activitats extraescolars adaptades a les seves necessitats on pogués participar i gaudir de debò.
Durant un temps va assistir a un programa adaptat en un conservatori. Hi rebia un bon tracte, però això no significava que pogués seguir les activitats. Segons explica l’Anna, com que no era una nena que generés conflictes, “es quedava allà a la cadira, però no n’agafava ni una”. Un dia va dir al seu pare: “Papa, no vull fer més música ni la vull escoltar”. “Hòstia, què ha passat aquí? Aquí ha passat alguna cosa”, recorda l’Eloi. “Semblava que l’estiguéssim castigant”.
Un altre moment decisiu va ser el canvi de l’escola ordinària a un centre d’educació especial. L’Anna recorda que la seva filla “s’havia anat tancant i tancant” perquè no encaixava a l’escola. Prendre aquella decisió va ser difícil per a la família. “Això va ser el dol de veritat”, reconeix l’Eloi. Però el canvi va transformar la seva experiència escolar. “De cop va començar a tenir amics, la seva autoestima va pujar una animalada”, explica l’Anna. Amb el temps, també va començar a ajudar altres companys per primera vegada. “Estava entre iguals”, resumeix l’Anna.
Tot i això, continuava faltant una peça: un espai de lleure on pogués tornar a gaudir de la música. Durant la pandèmia, en una excursió pel riu Ripoll, l’Anna va tenir una idea: “Si no hi ha lloc on pugui anar a fer música, farem un lloc on pugui fer música”. Aquella iniciativa va prendre forma el 2021, quan van posar en marxa Arteneu. “De la necessitat individual vam veure que era col·lectiva. I de la col·lectiva, vam fer un projecte social”, resumeix l’Eloi. Avui, la música torna a formar part de la vida de la seva filla. Segons explica l’Anna, cada matí, quan es desperta, el primer que fa és repassar les activitats que té aquell dia a Arteneu: teatre, música o ioga.
Més enllà de les extraescolars
Quan van obrir Arteneu, l’Anna i l’Eloi esperaven una gran demanda de lleure adaptat. Però la resposta de les famílies no va ser la que imaginaven. “Vam tenir un error de càlcul”, reconeix l’Anna. “No comptàvem amb el dol dels pares”. Explica que algunes famílies necessiten temps per assumir que els seus fills requereixen un recurs especialitzat. “El meu fill és una mica mogut”, recorda que els responien. Havien pensat el projecte per acollir infants a partir dels cinc anys, però “ens ha vingut molta gent adolescent”, quan moltes famílies ja han pogut fer aquest procés.
El 2025, Arteneu va atendre 98 infants i joves i, segons la memòria de l’entitat, el curs 2025-2026 el nombre de participants gairebé es va duplicar respecte de l’anterior. Amb els anys també s’ha ampliat l’oferta. Van començar amb música, teatre, dansa i arts plàstiques, però les famílies van començar a demanar altres activitats. “I robòtica?”, recorda l’Anna que els preguntaven. Avui també ofereixen robòtica adaptada, esplai i altres propostes de lleure.
Les activitats s’organitzen en grups reduïts, tenint en compte l’edat madurativa més que no pas la biològica. A l’hora de decidir quin és el grup més adequat per a cada infant, “hi ha una part tècnica, però també hi ha una part d’estima”, explica l’Eloi. L’art continua sent el fil conductor perquè, com destaca l’Anna, és una disciplina “molt oberta, molt poc encorsetada, amb molt poques normes, molt lliure”.
Aquest model d’atenció té un cost. “Si vols treballar bé amb aquests nens, la ràtio és baixeta”, explica l’Anna. L’esplai dels dissabtes, per exemple, té una quota de 30 euros mensuals, tot i que el cost real és d’uns 120 euros, segons l’entitat. Els monitors són remunerats per garantir referents estables, i la Fundació Manuel Lao ha donat suport a aquesta activitat. “No volíem que fos un sobrecost per les famílies”, subratlla l’Anna.
Algunes famílies arriben derivades de Serveis Socials, que n’estudia la situació econòmica i pot assumir la totalitat o una part de la quota. L’Anna recorda que les famílies amb fills amb discapacitat ja afronten moltes despeses addicionals: “Ja sabem que hem de pagar més per tot”. També lamenta que moltes activitats acabin plantejant-se com a tractaments, en lloc de ser una oportunitat per gaudir del temps lliure. “Tot es converteix en teràpia. No hauria de ser”.
Una casa oberta a la ciutat
Marxar de la Casa Taulé no serà un simple trasllat. Quan l’Anna i l’Eloi van visitar l’edifici, l’amplitud i la llum els van convèncer de seguida. “Aquest edifici sí que és veritat que ens ha donat una projecció que no ens hauria donat un altre edifici”, reconeix l’Anna.
Construïda el 1902 per l’arquitecte Enric Fatjó i Torras i protegida com a Bé Cultural d’Interès Local, la Casa Taulé havia acollit anteriorment l’Escola Miralles-La Salut i l’Aliança Francesa. Per als impulsors d’Arteneu, però, el seu valor anava més enllà de l’arquitectura. Volien un espai obert a Sabadell, integrat en la vida de la ciutat, on els infants i joves amb discapacitat poguessin compartir espais amb la resta de la ciutadania. “Això és tema de drets”, reivindica l’Anna, que afegeix: “Els hem d’empoderar perquè ells són els primers a creure que tenen dret al mateix que tothom”. Aquesta voluntat es viu en el dia a dia. “Un dia vens a fer un cafè i et pots trobar l’aula d’art fent uns bodegons aquí baix”, descriu l’Anna. La cafeteria també s’ha convertit en un punt de trobada on els joves poden quedar amb els amics i guanyar autonomia. “Els adolescents tenen ganes de fer-ho, però no saben fer-ho”, explica. “Els pares estem tranquils perquè sabem que és un entorn controlat, però ells estan fent el que els toca”.
Per a moltes famílies, aquest espai també representa un petit respir mentre els fills participen en les activitats. “És el meu moment de la setmana”, diuen alguns pares i mares, segons explica l’Anna. “Venen amb el llibre i saben que tenen tres quarts d’hora”. Al principi s’hi quedaven per si passava alguna cosa, però ara, tot i saber que no els hauran de cridar, continuen aprofitant aquell temps per llegir o prendre un cafè. La Casa Taulé també acull cicles poètics, concerts, exposicions i contes sensorials i inclusius durant la Festa Major. Activitats que permeten a Arteneu participar en la vida cultural de Sabadell i obrir-se a la comunitat. “Tot això és fer ciutat”, reivindica l’Eloi.
Un dret encara pendent
Una de les mancances que l’Anna i l’Eloi volen combatre és la falta de continuïtat en l’atenció als infants amb discapacitat i les seves famílies. A Catalunya, els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) ofereixen un servei gratuït fins als sis anys. En el cas de la filla de l’Anna i l’Eloi, l’acompanyament es va acabar als cinc anys. “No només ens acompanyaven a l’Arlet i l’ajudaven en el seu desenvolupament, sinó que ens acompanyaven a nosaltres també”, recorda l’Anna.
Aquell suport també facilitava la coordinació entre els professionals sanitaris i l’escola. Quan es va acabar, la família va perdre un acompanyament que considerava essencial. En aquell moment, encara no tenien un diagnòstic que expliqués les dificultats de la seva filla. “Quan s’acaba el CDIAP, on anem? Què fem?”, es preguntava l’Anna. Ella, enginyera, i l’Eloi, sociòleg, es van trobar havent de decidir com donar continuïtat als recursos que necessitava.
“Jo sempre dic que un nen és com un tamboret amb quatre potes”, explica l’Anna. Són la salut, l’educació, la família i el lleure, quatre àmbits que considera que haurien de treballar coordinadament. Arteneu ja col·labora amb el Parc Taulí, que li deriva infants, però la relació amb les escoles encara depèn de contactes puntuals. Els responsables voldrien establir una coordinació més sistemàtica. Aquesta continuïtat és especialment important durant l’adolescència. L’Eloi parla dels canvis d’escola, la sexualitat, les relacions afectives i la gestió emocional: “Tot això és una bomba que et construeix la vida adulta”. L’Anna hi afegeix la manca d’alternatives de lleure que, segons la seva experiència, afronten molts joves quan s’acaba la jornada escolar. “Estan a casa. És que no hi ha res”.
L’Eloi reivindica la importància del temps fora de l’aula. Segons els seus càlculs, els infants i joves disposen d’unes 1.600 hores anuals no lectives que haurien d’estar connectades amb l’educació i la salut. Els fundadors aspiren que Arteneu esdevingui un recurs públic que doni continuïtat a l’acompanyament dels infants i adolescents després de l’atenció precoç. “Han de veure que això és una necessitat claríssima d’un col·lectiu”, reclama. Obrir camí en un àmbit que consideren poc visible també els ha passat factura. Mirant enrere, l’Eloi té clar què faria diferent: “Començar amb un assessorament i buscar socis capitalistes”. “Tenim les esquenes marcades del que costa tirar el carro”, reconeix. I, malgrat tot, l’Eloi no té cap dubte: “Arteneu no s’acaba. La Casa Taulé, potser sí”.
Al teatre d’Arteneu, equivocar-se forma part del joc
Són les sis de la tarda. A l’aula de teatre d’Arteneu, vuit adolescents d’entre 12 i 16 anys participen en un joc d’imaginació. Han de transformar l’espai en un lloc diferent i construir una escena congelada, com si fos una fotografia. Una noia proposa una escola. “Qui hi ha en aquesta escola?”, pregunta l’Ariadna, la professora de teatre. “Alumnes, professors…”, responen. A poc a poc, els personatges van prenent forma. Una de les alumnes fa de mestra, amb la mà a la cara i expressió de preocupació. Davant seu, uns companys seuen en fila, mentre d’altres aixequen el dit per intervenir. Per uns instants, l’aula de teatre és una classe.
Una de les participants reconeix que és vergonyosa, “una miqueta”, però li agrada fer teatre. “Aprenc a fer activitats amb tots els companys”, explica.
“El teatre és un joc d’equip”, explica Ariadna Ventura, formada a l’Institut del Teatre i professora d’Arteneu des dels inicis. “Un equip vol dir que tots hem d’aprendre a treballar amb tothom”. Proposar, escoltar i adaptar-se als altres forma part de l’exercici. L’Ariadna no sempre necessita conèixer el diagnòstic dels alumnes. “Si no és important saber-ho, no em fa falta saber res”, afirma. “L’important és que ens anem coneixent”. Quan treballen amb textos, si algú no sap llegir, un company el pot ajudar o bé pot memoritzar-se el text. “De vegades no sé ni qui sap llegir ni qui no”, reconeix.
La professora defensa que cadascú necessita el seu temps i que observar també és una manera d’aprendre. “Hi ha qui no proposa, no proposa, no proposa i de cop proposa”. Per això insisteix a “poder separar l’esforç del forçar”. Si a algú no se li acut què proposar, pot dir “patata” o “pip”. “Treballem molt des que l’equivocació és divertida”, explica. Fins i tot quan un alumne es bloqueja perquè no sap quina postura adoptar, aprofita aquell gest de dubte per convertir-lo en part de l’exercici: “És la posició d’estar preocupat pensant que no sé què fer. Mira quina posició més xula, la copiem”.
L’Anna Fernàndez, cofundadora d’Arteneu, explica que el teatre també permet treballar les habilitats socials de manera espontània. Mentre que en una sessió terapèutica es poden recrear situacions perquè els infants aprenguin a gestionar-les, a la classe de l’Ariadna aquestes situacions sorgeixen mentre juguen. “Només per decidir què fan primer o quina música escolten, ja s’han de posar d’acord, ja hi ha frustracions”, assenyala.
Les barreres fora de l’aula
Per a Raquel, mare de l’Abril, una nena de 8 anys, les dificultats més importants no són físiques. “Les barreres, per mi, no són físiques, sinó socials”. Encara troba mirades de desaprovació quan la seva filla, que no parla, té dificultats per gestionar alguna situació. “No, no és mala educació. La meva filla té una discapacitat i li està costant gestionar això”, ha hagut d’aclarir. Tot i això, també reconeix que cada vegada troba més respecte, especialment entre les persones que treballen de cara al públic.
Aquestes actituds també afecten els germans. Per al germà de l’Abril, conviure amb ella és una cosa natural, però els comentaris d’altres infants poden fer mal. La mare valora la possibilitat d’“estar amb iguals, no sentir-se diferent” i trobar un espai de respecte. I vol deixar clar un matís important: l’Abril “és una nena superfeliç” que “sempre està rient”.
Magali, mare del Biel, un noi de 12 anys que va en cadira de rodes i estudia en una escola ordinària, descriu altres obstacles. “Has d’anar preguntant tot el dia si està adaptat als llocs”. També considera que els centres educatius “no tenen les eines suficients” per atendre determinades necessitats, malgrat la voluntat dels professionals. A això s’hi afegeixen les dificultats per relacionar-se amb altres infants.
La família havia buscat activitats en altres llocs, però sovint s’havia trobat amb negatives i problemes d’adaptació. “Realment no accepten aquests nens”, denuncia la mare. I afegeix: “Parlen d’igualtat, que no existeix, de veritat”. Buscaven un espai on el Biel pogués participar en activitats que no fossin sempre terapèutiques, “i que pogués fer el que volgués”. La mare recorda que el seu fill li va explicar que “es trobava a gust en l’entorn on estava”. I assegura que, quan participa en les activitats lúdiques d’Arteneu, “està encantat”.
Per a l’Ariadna, la inclusió també passa per poder escollir: tenir oportunitats per provar activitats i llibertat per continuar-hi o deixar-les. “La qüestió és que dins d’aquell grup trobis el teu espai”, explica.
Una altra alumna, quan li pregunten per què li agrada venir a Arteneu, respon: “Perquè m’encanta el teatre”
