Fa nou anys que és voluntària de l’entitat, on ajuda persones que busquen feina al Club de Feina i condueix sessions de body balance amb dones en situació de soledat no desitjada. El desembre de 2025, la Creu Roja a Catalunya va reconèixer la seva tasca amb un Premi al Voluntariat, en la categoria Singular.
“Sempre he estat una persona superactiva”, recorda la Sonia. Durant anys va treballar de cara al públic, primer en una fruiteria i després en una botiga de roba a Barcelona. En totes dues va arribar a ser encarregada: organitzava horaris i feia inventaris. Però el que més li agradava era el contacte amb la gent. “Quan entra una persona per la porta, encara que tu estiguis malament: hola, què tal? Bon dia, com estàs?”, explica. I tenia una norma clara: “Has de sortir del teu bucle, estiguis com estiguis, perquè has d’atendre aquella persona”.
Passar d’aquell ritme a quedar-se a casa va ser un cop molt dur. “Hòstia, és horrorós”, recorda, i hi afegeix: “Et costa tot”. Durant tres o quatre anys, pràcticament només anava al gimnàs a fer ioga, que l’ajudava “una mica a tirar endavant”. “Tenia la dignitat per terra. Em sentia superbuida. Molt buida”.
El 2017 va trobar un pis a Sabadell just al costat de la Creu Roja, una entitat que feia temps que li cridava l’atenció. “Sempre que la veia per televisió deia: ostres, m’agradaria ser voluntària”. En descobrir que la tenia al costat de casa, es va dir: “Això és un senyal”. Es va instal·lar a la ciutat a l’agost, es va inscriure al setembre i a l’octubre ja havia començat al Club de Feina.
Els inicis no van ser fàcils. “Jo entrava per la porta i deia: ‘Déu meu!’, perquè em creia que ho feia tot malament”. La Tania i la Miriam, de la Creu Roja, la van anar animant. “Quan veus que confien en tu, et sents molt més còmoda”.
Nou anys després, la inseguretat s’ha convertit en familiaritat: “Ara sembla que és el meu local”. I hi afegeix el que buscava: “Em sento a la meva zona de confort, que és el que jo necessitava”.
Molt més que un currículum
El Club de Feina és, segons la Sonia, “com una biblioteca, però en lloc de llegir llibres, s’hi busca feina”. Hi ha qui s’hi acosta per utilitzar un ordinador, imprimir un currículum o demanar ajuda per preparar-lo. D’altres tenen una llarga trajectòria laboral, però no saben com explicar-la. De vegades, algú amb anys d’experiència només hi escriu “dependenta”. Quan la Sonia comença a fer preguntes, però, descobreix que ha fet moltes més coses. “Malament, no t’estàs venent bé”, els diu. Perquè, com acostuma a repetir, “som productes, ens hem de vendre”.
La seva experiència com a encarregada de botiga, on també participava en la selecció de personal, ara li és molt útil. “Els faig com una entrevista fictícia, però d’allà trec tota la informació”. Amb els joves que encara no han treballat, els pregunta què saben fer fora de l’àmbit laboral. “Quines aficions tens?”, els planteja. Posa l’exemple d’algú que ha cuidat germans petits, els ha acompanyat a l’escola o els ha ajudat a fer els deures: responsabilitats que poden mostrar capacitats sense fer-les passar per una feina remunerada. “Jo faig un equip d’investigació. Investigo aquesta persona”, explica.
Recorda una persona a qui una empresa havia dit que la contractaria si presentava el currículum. El problema és que no havia utilitzat mai un ordinador. “Quan et ve una persona així, hi poses tot el carinyo”, diu la Sonia, i afegeix: “Perquè també soc una mica intensa”. I quan veu currículums carregats de dades personals, no s’ho pot callar: “Només em falta que em diguin l’habitació on dorms i on guardes els diners”.
Una noia que acabava d’arribar del Perú i era cuinera buscava feina. La Sonia li va proposar utilitzar els ordinadors del Club per localitzar restaurants a prop de casa seva. “Restaurants peruans. Perquè tu ets cuinera, oi? Doncs busquem a prop de casa teva”, li va suggerir. “Entre vosaltres us donareu un cop de mà”, li va dir.
Al Club també hi neixen amistats. “S’han conegut allà i se n’han anat a treballar juntes”, explica la Sonia. De vegades, algú sent que una altra persona busca feina de cambrera i li comenta: “Ostres, doncs jo conec un bar”. Per això anima els qui passen moltes hores a casa a acostar-s’hi: a més de buscar feina, poden conèixer altres persones i donar-se un cop de mà.
No sempre és fàcil trobar feina. La Sonia identifica diverses barreres entre les persones que arriben al Club: la manca d’experiència laboral, les dificultats administratives de qui no disposa de permís de treball i l’edat. “A partir dels 45 anys és com si hi hagués una barrera”, considera. Tot i això, destaca que els cursos vinculats a oportunitats laborals de la Creu Roja també obren portes a persones d’aquesta franja d’edat.
Entre els casos que més l’han sorprès hi ha el d’un home que al Perú havia treballat com a xofer d’artistes com Ricky Martin i Shakira. Li explicava com els acompanyava als aeroports i als concerts durant les gires, i fins i tot algunes anècdotes dels camerinos. “Té un currículum impressionant al seu país”, recorda la Sonia. Però, malgrat tota aquella experiència, aquí feia temps que no trobava feina. “Arribes aquí i res, zero. Zero i molt de temps a zero”, lamenta.
La intel·ligència artificial també ha arribat al Club de Feina. Alguns participants es presenten amb currículums molt ben elaborats que no són seus. “No és el teu argument, és el seu. El que la IA descarrega”, explica la Sonia. Ho nota quan li expliquen què han fet realment: “Jo ho veig molt bé, l’ofici ben desenvolupat. Però quan em desenvolupes el que has fet i jo llegeixo, no em correspon res”. Posa un exemple: una dependenta pot haver treballat només al taulell i, en canvi, la IA li atribueix tasques com fer inventaris. I els adverteix del que pot passar en una entrevista: “Si tu no has fet això, no ho posis, perquè l’entrevista quedarà fatal”. “Ha de ser real, ha de ser que ho hagis fet”, insisteix. Corregir aquests currículums, però, no sempre és més laboriós: “És més fàcil reorganitzar-ne un que crear-ne un de zero”.
Però preparar un currículum també obre la porta a confidències. “Per poder fer un currículum he de fer una entrevista”, explica la Sonia. Per a qui arriba, assegura, és important trobar algú al costat que li digui: “Va, fem el currículum junts!”. I, entre preguntes sobre la trajectòria laboral, apareixen altres preocupacions. “No és que arribin amb el drama directament, sinó que a vegades t’ho aboquen després”. I sovint passa que “al final acabes oblidant-te del currículum i donant suport moral a aquella persona”.
Un dels casos que més l’ha impactat recentment és el d’un home que havia abandonat la comunitat religiosa a la qual pertanyia i s’havia quedat pràcticament sol, després de deixar enrere bona part del seu entorn. “El currículum que té, el té impecable”, explica. Ella ja coneixia part de la seva situació abans que arribés. Malgrat l’aparença de seguretat que transmetia, va procurar animar-lo sense entrar en detalls personals. “De sentir-te protegit per una cúpula de cristall intocable a veure’t fora d’aquella cúpula, sol”, descriu. I afegeix: “A vegades és més difícil recuperar la confiança o l’autoestima que aconseguir una feina”.
Escoltar forma part de la seva tasca, però no sempre sap fins on arribar. “A vegades no sé fins on posar la barrera, no per res, sinó per la seva intimitat”, reconeix. Hi ha qui necessita parlar mentre altres persones esperen ajuda amb el currículum. Quan detecta situacions que van més enllà de l’orientació laboral, les trasllada a les professionals de la Creu Roja.
També ha de desmuntar expectatives. Hi ha qui arriba convençut que l’entitat li trobarà feina. “Es pensen que arriben aquí i es troben una feina, amb un sou a la porta”, explica. “Però qui t’ha explicat aquesta milonga?”, els pregunta. “Això és una ajuda. Jo t’ajudo. No ho tinc a la butxaca”.
I després hi ha els retrobaments. Una persona va tornar després de quatre anys treballant per actualitzar el currículum que havien preparat junts. D’altres la saluden sorpresos: “Home, encara ets aquí? Pensava que no hi series”. Alguns la recorden pel nom, li expliquen com els ha anat la vida o li ensenyen el currículum que van fer amb ella. “És una cosa que et fa sentir vàlida i encara et dona més ganes de quedar-te”.
“Drames en tenim totes, però jo soc la primera que ric del meu propi drama”
El ioga ja havia ajudat la Sonia durant els anys que va passar a casa. Després, al gimnàs, va descobrir el body balance, una combinació de taitxí, ioga i pilates. Fa gairebé dos anys que comparteix aquesta activitat amb dones que participen en un projecte de la Creu Roja sobre soledat no desitjada. “M’encanta compartir una cosa que a mi m’ha omplert i m’ha sanat. M’ha ajudat molt”.
La música és essencial a les classes. “Per a mi el ioga és una mica estàtic i avorrit; el body balance porta música”, explica. Tot i que no és instructora, prepara les sessions combinant coreografies que ha vist a YouTube amb d’altres que crea ella mateixa. “A vegades el cap no em dona per a tot”, admet. Algunes semblen passos de ball, però incorporen exercicis de taitxí. Les dones també li poden proposar cançons: “Si hi ha una cançó que us agradi, m’ho dieu, perquè jo l’agafo i la converteixo”.
Com que no sempre hi participen les mateixes dones, adapta cada sessió al grup que hi troba. “Jo sempre tinc un pla A, un pla B i un pla C”, explica. De vegades repeteix exercicis, d’altres canvia una coreografia o improvisa una estona de ball. I hi ha una cosa que deixa clara des del principi: “No ho has de fer igual que jo i no competirem. Aquí ens ho passarem bé, però, de passada, farem exercici i escoltarem música”. Cadascuna pot seguir el seu ritme o seure a descansar.
L’humor també forma part de les sessions. “Drames en tenim totes, però jo soc la primera que ric del meu propi drama”, explica la Sonia. Quan fan exercicis d’equilibri, diu que és ella la primera que cau. “Sempre acabem fent el pallasso, jo la primera”. I té clar què vol aconseguir: “No vull una classe de ioga convencional. Vull una cosa on ho fem tot: et mouràs, riuràs, et retrobaràs i et sentiràs acollida”.
Montserrat Álvarez Asensio, de 47 anys, fa uns mesos que participa en les sessions. Explica que pateix atacs d’ansietat: “Gràcies a aquests exercicis, els acostumo a controlar i vaig molt millor”. També li serveixen per desconnectar del dia a dia. “Aquest matí m’he llevat amb el peu esquerre, no n’encertava ni una, i ara me’n vaig amb molta més energia”, explica. De les classes destaca que ningú no se sent jutjat ni pressionat. “Ningú et dirà: has de fer més, força’t més. T’ajuden a arribar fins al límit que tu pots”.
La Montse també fa zumba i ja tenia una samarreta d’aquesta activitat. En volia una de body balance amb la frase «Jo faig body balance amb la Sonia», però, com que no n’hi havia, va acabar fent-se una bossa amb un logotip que li recordava les sessions. “La Sonia per a mi és una persona molt important”, explica. Volia sorprendre-la i fer-li saber que se’n recordava d’ella.
Les sessions també deixen espai per als dies difícils. La Sonia recorda una participant que un dia li va confessar que tenia ganes de plorar. “Si has de sortir a plorar, no has de demanar permís. Surts tranquil·lament, tornes a entrar i continues quan et vagi bé”, li va dir. Per sort, no va necessitar sortir: “Estava entretinguda”, recorda. La Sonia procura no aprofundir en les circumstàncies personals de les participants si no són elles qui en volen parlar. “Jo no soc psicòloga, però sé escoltar. I sé que la gent, quan se l’escolta, se sent bé”.
Les sessions acaben amb un moment de relaxació: cadascuna tria la postura que prefereix mentre sona música tranquil·la. “Passi el que passi o tinguem el dia que tinguem, intentarem sortir d’aquí de la millor manera possible i ens n’anirem millor del que hem vingut. Aquest és l’objectiu”, diu la Sonia.
Però el que neix en aquestes sessions també continua fora de la Creu Roja. Algunes dones s’hi han conegut i ja organitzen sortides juntes. “Quan una falta, una altra em diu: espera’t, que m’ha enviat un missatge que està de camí”. La Sonia pensa especialment en les dones que arriben de fora sense conèixer ningú i imagina què poden arribar a dir gràcies a aquestes trobades: “Ja conec la Pepi i la Juani, faig ioga amb elles, tinc els seus telèfons i sabem que estem soles per motius diferents, però soles. Per tant, ja no estem tan soles”.
“Deixo la migranya a la porta”
La Sonia també sap què significa veure com la vida social es va reduint sense voler-ho. Fa uns quinze anys la van operar d’un meningioma i conviu amb migranyes que la fan especialment sensible a la llum i als sorolls. “La meva vida social es fa cada vegada més petita. No és que jo vulgui una vida social petita, però és que no puc”, reconeix. “A la nit soc com la Ventafocs: a les dotze, al llit”. De les dones del grup diu: “A vegades et fas un nucli molt petit. Per això les entenc”.
El voluntariat no ha fet desaparèixer les seves limitacions. Hi ha dies que no hi aniria, però manté el compromís. “Soc molt quadrada. Si dic que hi vaig, hi vaig”. De vegades, quan arriba amb migranya, li diu a la Tania, una de les tècniques de la Creu Roja: “Avui vinc malament, però deixo la migranya a la porta”. “Són tres horetes que me l’he tret del mig; he desconnectat i m’ha servit”. “El dolor no se’n va, d’acord que no, però estàs diferent. Ho veus d’una manera diferent”.
El desembre de 2025 va ser una de les 20 persones reconegudes als Premis al Voluntariat de la Creu Roja a Catalunya, que compta amb més de 19.000 voluntàries i voluntaris. “Quan m’ho van dir, em vaig quedar boja”, recorda. Segons explica, el reconeixement en la categoria Singular té a veure amb la tasca del Club de Feina: “No totes tenen una aula on fer aquest tipus de projecte”.
“Necessitava veure’m vinculada a un projecte que valgués la pena. Necessitava sentir-me realitzada. I amb això ho he aconseguit”, explica. Ara veu que la gent continua acudint al Club de Feina i que les dones volen repetir les sessions de body balance. “Ostres, jo en un núvol, sincerament”.
També creu que bona part de la tasca de la Creu Roja és poc coneguda. “I mira que hi ha voluntaris. Però no sé si té gaire visibilitat”, reflexiona. Explica que moltes persones li fan preguntes quan s’assabenten que és voluntària. “Què fan allà? De tot. De tot és de tot”. Algunes fins i tot es pensen que és tècnica de l’entitat i se sorprenen quan descobreixen que no cobra. “Als voluntaris no ens paguen res. Venim perquè volem. A vegades el pagament és aquest: com et sents de bé”. “Hi ha gent que se’t penja al coll i et dona 300 petons”. “Si tu em dones les gràcies, encara estic més agraïda jo”.
La Sonia també recorda com li va costar fer aquell primer pas. “Et creus que no vals per a res i no fas el pas. Jo el vaig fer”. I quan se li pregunta què diria a algú que, per l’edat, la salut o les circumstàncies, sent que ja no és útil, respon: “Que ho provi. Perquè fins que no ho proves, no ho saps”.
