En una habitació plena de torres obertes, cables i pantalles reciclades, José Membrives passa hores revisant ordinadors que d’altres ja han donat per perduts. Els neteja, els obre, els hi canvia peces i els torna a posar en marxa amb una paciència gairebé artesanal. No ho fa per feina ni per encàrrec, sinó perquè sap que, a l’altra banda, hi ha infants que fan els deures amb el mòbil i famílies que no poden permetre’s un ordinador a casa.
Quan José Membrives va preguntar a Teo Robles, president del Club Marina Pou, si als nens del club “no els aniria bé algun ordinador”, no imaginava que aquella conversa acabaria convertint-se en una xarxa de suport que, al llarg de set anys, ha posat centenars d’ordinadors a mans de famílies amb pocs recursos. Ordinadors recuperats, reparats i reutilitzats per reduir la bretxa digital al barri.
Membrives té 64 anys i s’acaba de jubilar. És enginyer tècnic electrònic i ha dedicat tota la seva vida professional a la tecnologia. “Quan vaig començar a treballar no hi havia ordinadors; l’electrònica era amb vàlvules i transistors”, explica. Amb els anys ha viscut tota l’evolució tecnològica fins avui i ara posa aquest coneixement al servei d’un projecte comunitari impulsat des del Club Marina Pou, una entitat esportiva del barri dels Merinals amb una forta vocació social.
La iniciativa ja funcionava vinculada a l’associació de veïns, però va ser a partir del 2019 quan va prendre forma estable al Club Marina Pou. L’etapa a l’AA.VV es va allargar fins al 2021. “Quan vam sortir de l’associació ens van fer treure els ordinadors, i el Teo va dir: ‘busquem un lloc al club”, recorda Membrives. Des d’aleshores, el Marina Pou ha incorporat també aquesta vessant solidària, i al costat de les samarretes i el material esportiu conviuen torres, portàtils i pantalles en procés de recuperació. Els equips provenen de donacions d’empreses, particulars i contactes que arriben sobretot pel boca-orella. En alguns casos, també s’adquireixen a través d’anuncis en plataformes de compravenda per reaprofitar-los. Algunes d’aquestes donacions arriben a través d’empreses com ACS Recycling, una de les fonts habituals de material reutilitzable del projecte.
“De cada tres ordinadors vells, normalment en puc recuperar dos”, explica Membrives. L’altre serveix per aprofitar peces. Amb paciència i hores de feina, sovint aconsegueix recuperar equips que ja es donaven per perduts. “El que em fa més pena és veure equips funcionals llençats només perquè algú ha decidit que ja són vells”, afirma.
“Ajudar famílies que no poden accedir a la informàtica és molt gratificant”
El projecte es manté gràcies a la confiança que genera i a una xarxa de col·laboracions basada en la reutilització i la lluita contra la bretxa digital. Un dels col·laboradors és José Manuel, coordinador de l’àrea informàtica de la cooperativa d’iniciativa social GEDI SCCL. Treballa habitualment amb donacions d’equipament informàtic. Es van conèixer fa un parell d’anys arran d’un anunci per un iMac antic que va acabar cedint al projecte del Marina Pou, després de conèixer-ne la finalitat social. Des d’aleshores, la col·laboració és constant. Els equips arriben primer a la cooperativa i, quan encara són funcionals, es deriven a iniciatives com la del club sabadellenc.
Avui mateix, José Manuel ha portat quatre mini-PC, una torre i diversos monitors. “Fa molts anys que treballem amb economia circular, perquè equips totalment funcionals no acabin a deixalleries només perquè són una mica obsolets”, explica. L’objectiu, afegeix, és evitar que la pobresa econòmica es tradueixi també en pobresa digital. En aquest sentit, Membrives explica que procura treballar amb sistemes operatius i programes que no quedin obsolets ràpidament. La idea és que els ordinadors tinguin una vida útil més llarga i realment serveixin a les famílies. “No es tracta només d’arreglar-los, sinó que continuïn sent útils”, resumeix.
Dels Merinals a Ucraïna
Durant la pandèmia, la iniciativa va prendre encara més rellevància. “Vam arribar a donar 50 ordinadors perquè els nens poguessin fer els treballs des de casa”, recorda Membrives. També se’n van repartir a l’escola del barri -prop de 100-. Amb el temps, el projecte ha anat més enllà dels Merinals i ha arribat a situacions d’emergència. Primer, a les famílies afectades per la DANA de València. Més tard, a un centre d’Ucraïna, arran de la guerra, a través de contactes solidaris. En total, calcula que “fàcilment han sortit uns 350 ordinadors”.
El president del Club Marina Pou, Teo Robles, defensa que aquesta tasca forma part del paper social de l’entitat. “Un club no és només competir o guanyar partits”, afirma. “És ensenyar a conviure, a integrar-se i a tenir valors”. Explica que molts infants del barri no tenen ordinador a casa. Això condiciona la seva educació. “La utilitat que té un ordinador és molt més gran que el que costa reparar-lo”, diu. Afegeix, mig rient, que Membrives està “enganxat” a arreglar ordinadors: “No posa mai pegues i repara a qualsevol hora”. Ho resumeix amb una metàfora futbolística que al club tothom entén: “Això és un golàs que no es veu al marcador”.
En Fran explica que aquest serà el seu primer ordinador. A l’escola fa informàtica i diu que el que té més ganes de fer quan arribi a casa és simplement engegar-lo. “A l’escola ens demanen feines que s’han de fer amb ordinador”. La seva mare, la Laura, valora molt positivament la iniciativa del club. Explica que en Fran sabia que aquell dia li donarien l’ordinador i estava il·lusionat. “Quan li he dit que li farien fotos i una entrevista, ha dit que semblaria un futbolista de veritat”, diu. A casa de l’Hugo, fins ara feien els deures amb el mòbil. La seva mare, la Pilar, explica que no tenien ordinador. Això li generava neguit. “Avui dia t’obliguen a tenir ordinador i internet, sense saber si t’ho pots costejar”, diu. També destaca que la iniciativa permet reutilitzar material que, d’altra manera, acabaria llençat.
Mirada de futur
Més enllà del repartiment d’equips, Membrives té al cap fer un pas més. Si la salut i la vista li ho permeten —està pendent d’una operació de cataractes—, li agradaria continuar i trobar un espai on oferir formació bàsica i cursos d’informàtica. L’objectiu és que infants i joves aprenguin a fer servir els ordinadors amb autonomia i que aquest coneixement es pugui transmetre.
“Això no pot dependre només d’una persona”, diu, conscient que la iniciativa necessita relleu per tenir continuïtat. Tot i això, admet que li costa desconnectar. Teo Robles explica, mig rient, que Membrives no sap dir que no quan algú li demana ajuda. Ell mateix ho resumeix així: “Hi ha gent que després de sopar mira la televisió. Jo pujo a casa i em poso amb els portàtils”.
Més enllà dels Merinals
La tasca de Membrives va més enllà del seu barri. Després de jubilar-se, va respondre a una crida de voluntariat de l’Ajuntament de Sabadell per fer classes d’informàtica a l’Associació de Veïns de la Concòrdia. Va escriure-hi i, al cap de pocs dies, ja estava implicat en el projecte. Hi fa de professor, però també hi ha trobat una altra manera de contribuir: reparar equips que semblaven condemnats. L’entitat havia adquirit sis ordinadors nous i n’havia arraconat sis de vells que funcionaven lents i donaven problemes. “Eren intractables”, recorda. Se’ls va endur per revisar-los i ja n’ha recuperat la majoria.
Per a ell, la lògica és senzilla: “La solidaritat és infinita. No és només donar diners. Tots podem aportar alguna cosa, encara que sigui petita”. Els equips reparats reforcen les activitats formatives i digitals de l’entitat i amplien els recursos disponibles per al barri. A la Concòrdia també destaca la col·laboració amb la Fundació Pere Tarrés, que utilitza les instal·lacions per desenvolupar activitats educatives i de lleure amb infants i famílies en situació vulnerable. “Fan una gran feina”, assegura.
Membrives admet que no li agrada gaire explicar el que fa. “Normalment no en faig propaganda”, diu. Tot i així, reconeix que visibilitzar-ho ajuda a generar noves donacions i consolidar la xarxa de col·laboracions. L’associació ofereix als voluntaris una compensació simbòlica de 20 euros mensuals per cobrir despeses bàsiques. Ell somriu: “Jo hi vaig caminant”.
Ara el repte és trobar qui en pugui aprendre per garantir continuïtat, mentre ell hi continua anant cada setmana. Una tasca constant i silenciosa, en dos espais diferents, que demostra que, de vegades, reparar un ordinador també és una manera de fer barri.
