Cultura Solidària dona noves vides als llibres de segona mà i en ven la gran majoria a dos euros. Al darrere hi ha una comunitat, una història de segones oportunitats i la dificultat de mantenir viu un projecte que vol posar les persones per davant dels números. Aquest setembre han deixat de fer recollides a domicili perquè mantenir el servei ja no era viable.
Són les nou del matí i Cultura Solidària, al carrer de Sant Pere, 49, encara no ha obert portes. Judit Lahosa aprofita aquesta estona per fer una de les feines que menys es veuen des de fora: incorporar al sistema els llibres que van arribant i deixar registrat on és cadascun.
“El meu objectiu sempre ha sigut crear un sistema informàtic”, explica. I feina no li’n falta: “No paren d’entrar llibres per la porta. Cada dia ve gent i ens va portant llibres”.
De quants llibres estem parlant? Lahosa admet que no ho sap. Només té calculada una de les seccions: més de 30.000 exemplars. I és, precisament, la més petita de la botiga.
Lahosa, de 40 anys, és secretària de l’Associació Cultura Solidària de Sabadell. Tenir els llibres localitzats ajuda a gestionar-los, però, per a ella, la gràcia del lloc és una altra: “venir a veure què em sorprèn”.
Els títols més venuts no són el fort de Cultura Solidària. “Aquí no trobaràs el títol del llibre que tu busques ara mateix perquè és el que s’ha sentit a la ràdio fa dos dies”, explica Lahosa.
A les prestatgeries hi ha llibres que fa temps que van quedar enrere. “Aquí tinc la història de tota la vida”, afegeix. Llibres antics que potser ja ningú busca, però que per a ella continuen tenint valor. “És que és preciosa aquella història”. A l’hora de definir Cultura Solidària, no necessita donar-hi gaires voltes: “Per mi, és la llibreria dels llibres oblidats”.
Alguns d’aquests llibres porten també rastres de les persones que els han tingut abans. “Aquest llibre ha passat per una casa, per una persona”, explica Lahosa. Per a ella, cada exemplar té una història més enllà de la que hi ha escrita a les seves pàgines.
Entre les pàgines hi apareixen cartes, fotografies, dedicatòries, papers o bitllets de tren. Un d’aquests petits rastres li fa pensar en la persona que el va deixar allà: “Vés a saber què anava a fer aquella persona aquell dia amb aquell tren”.
Alguns d’aquests objectes els va guardant en una capseta amb la idea de fer-ne algun dia un mural o una exposició. Una de les troballes més curioses va aparèixer quan la filla d’un amic va entrar buscant un llibre per a l’institut. A dins hi va trobar una carta d’amor, amb nom i cognoms, que un altre amic de Judit havia escrit molts anys abans a una nòvia, quan tenia 15 o 16 anys. “Trobar-te un llibre i veure una carta d’amor és molt xulo”, recorda.
La majoria d’aquests objectes, però, els deixa allà on els ha trobat. Només els retira si sobresurten massa, deformen el llibre o vol guardar-los per a aquella futura exposició.
Prefereix que sigui el lector qui faci la descoberta. “Jo vaig més a que s’ho trobi la persona. Al final no m’ha de dir res a mi; li ha de dir a qui el vingui a buscar”.
Per a Lahosa, haver passat per altres mans no resta valor a un llibre. Al contrari. “Per mi en té més”, assegura. Saber qui l’ha tingut abans i què li ha pogut aportar aquell llibre també forma part del seu valor. “Per mi això és màgic”.
Gairebé tot, a dos euros
Els llibres arriben de particulars que ja els han llegit, que ja no els necessiten o que prefereixen que continuïn circulant. La filosofia del projecte, resumeix Lahosa, és “donar-li segones i cinquenes i vuitenes vides als llibres i que tothom pugui arribar a la cultura a uns preus realment assequibles”.
Durant un temps, els preus oscil·laven entre els dos i els quatre o cinc euros. Abans de l’estiu van decidir simplificar-ho: “Vam dir: s’ha acabat, tot a dos euros. Ja està”. Només alguns exemplars recomanats o de l’aparador es venen a quatre euros. La resta són a dos.
Quan parla de fer accessible la lectura, posa un exemple molt concret. “Jo visualitzo la meva iaia, la jubilada, que està tot el dia a casa i que es llegeix, no sé, cinc llibres a la setmana. A 20 euros no li arriba la pensió”. També hi arriben joves i estudiants que busquen llibres per documentar-se, per a la universitat o per a un cicle formatiu i que no poden assumir comprar-los tots nous. El que més li agrada de la feina, Lahosa ho té clar: “Que tu realment ajudes”.
Quan van constituir l’associació, recorda, imaginaven que l’obra social passaria per destinar diners a alguna causa si algun dia aconseguien un excedent de dos o tres mil euros. “Mentida. No ha passat mai”.
Amb el temps, però, ha entès aquesta funció social d’una altra manera: “Estàs ajudant aquella senyora que se li ha mort el marit o aquell senyor que se li ha mort la dona i que els llibres se’ls estimava amb bogeria i que no vol llençar-los”.
En aquests casos, Lahosa intenta tranquil·litzar-los: “No pateixi, que una altra persona estimarà el llibre igual que l’estimava la seva dona o el seu marit”.
I l’ajuda continua quan aquells llibres tornen a circular. “Al final veus que el que és maco és això, el dia a dia. Cada persona que entra per la porta l’estàs ajudant amb un llibre de dos euros. Per mi això és la gran obra social que nosaltres fem. És el que no volem deixar de fer”.
Quan els números no surten
La situació econòmica és complicada i Lahosa no ho amaga: “No ens enganyarem, no surten. Realment està sent molt difícil”. El principal obstacle, explica, és sostenir tota la infraestructura. “És un lloguer, és llum, és aigua, són impostos, és IVA”, enumera. Cultura Solidària, assegura, no compta amb subvencions. Amb llibres a dos euros, el marge és molt ajustat: “Aquí el marge és per pagar el lloguer, per pagar el manteniment. No és per res més. És molt just”.
Una de les conseqüències ha estat haver de renunciar a les recollides de llibres a domicili. Fins aleshores treballaven amb una furgoneta de rènting i anaven a casa de les persones que volien donar llibres. Abans de l’estiu van començar a cobrar deu euros per recollida per intentar cobrir el cost del vehicle, però ni així el servei sortia a compte. La decisió s’havia pres tot just el dia abans de l’entrevista. “Ja està. Ahir vam decidir que ja no fèiem més recollides”.
La feina, però, tampoc s’acaba quan una donació entra per la porta. Els llibres s’han de revisar, classificar, netejar i endreçar, i no tots poden arribar a les prestatgeries. “Necessites algú allà darrere tot el dia que seleccioni, que triï, que netegi, que endreci per poder-ho exposar aquí, que la gent els pugui trobar”. Ara mateix, Cultura Solidària compta amb tres voluntaris. “Aquí es necessiten moltes mans”, reconeix.
Les enciclopèdies són un bon exemple d’aquesta feina invisible. Durant anys també les van acceptar, tot i que moltes ja no tenien sortida perquè havien quedat desactualitzades. Ho feien perquè hi havia famílies que no sabien què fer-ne. Quan no es podien reaprofitar, les portaven a una planta de reciclatge. Ara ja no poden assumir tota aquesta gestió: recollir les enciclopèdies, traslladar-les i portar-les a reciclar. I fins i tot aquí Lahosa hi troba el costat positiu: el paper es paga a pes. “Pesa molt? Que bé, són dos euros. Depèn de com tu vulguis mirar tot”.
Busquen assessorament per trobar fórmules que permetin sostenir el projecte. Lahosa, però, es resisteix a acceptar que els diners acabin decidint-ho tot: “Els diners no mouen el món, el món el mouen les persones”.
I hi ha una possibilitat que no vol assumir: “Em nego a haver d’arribar al dia de tancar la persiana”.
Una segona oportunitat
Abans d’arribar als llibres, Lahosa havia treballat sobretot d’administrativa i comercial. En aquell moment s’havia separat, tenia una filla petita i les absències constants per atendre-la van fer que acabés perdent la feina. “La feina em diu que no m’aguanta”, recorda.
La seva mare era voluntària de Llibre Solidari, una entitat que recollia i venia llibres de segona mà amb finalitats socials i que tenia una botiga a Les Termes. Aquella experiència acabaria sent l’embrió de l’actual Cultura Solidària. Judit va començar a passar-hi estones i poc després també es va fer voluntària. Amb el temps, acabaria assumint la responsabilitat de la botiga de Sabadell.
Hi va haver un Sant Jordi que va marcar un punt d’inflexió. Judit era en una parada a Barberà quan va caure un aiguat i els llibres es van fer malbé. Quan va tornar a l’antic local del passeig del Comerç, es va trobar un segon desastre: també hi havia entrat aigua i els voluntaris llançaven llibres a terra per intentar absorbir-la. Va trucar plorant al senyor Joan, que presidia l’associació en aquell moment, per explicar-li què havia passat. Malgrat aquell Sant Jordi desastrós, ell continuava confiant en ella. “Si tot i allò malament que ha anat aquest senyor segueix confiant en mi, jo aquí m’hi vull quedar”.
Amb els anys, el projecte també va anar canviant. L’antic local estava en males condicions i la ubicació dificultava arribar a més gent, així que van decidir traslladar-se cap al centre, a l’actual establiment del carrer de Sant Pere. D’això fa aproximadament quatre anys, segons recorda Lahosa.
Més endavant, Llibre Solidari va tancar. L’equip de Sabadell va continuar amb el projecte pel seu compte fins que va constituir una nova associació: Cultura Solidària.
Lahosa també es reconeix en aquesta idea de segona oportunitat: “Jo sempre ho dic, que jo soc un exemple de l’ajuda que aquesta botiga o aquests llibres han donat, aquesta segona vida. Jo soc el clar exemple”. Tot i això, ho matisa: “No m’agrada ser exemple de res, però en aquest cas sí”. I afegeix: “Estic molt orgullosa del que hem aconseguit”.
Descobrir altres llibres
La relació amb les escoles va començar amb un professor del Col·legi Claret, client habitual de la llibreria, que un dia va voler portar-hi els seus alumnes. L’experiència va funcionar i les visites es van anar repetint.
Aquest curs, Cultura Solidària forma part del programa Ciutat i Escola, que permet acostar l’activitat de la llibreria a alumnes d’altres centres. “Ells s’ho passen bé i a mi m’encanta”, explica Lahosa, que gaudeix especialment veient “el món amb els seus ulls”. Del programa, en destaca sobretot una idea: “La ciutat pot ser una aula, un lloc d’aprenentatge”.
Les visites no serveixen només per acostar els nens als llibres. També permeten parlar de què passa amb els exemplars que ja no es poden recuperar. Lahosa els ensenya fins i tot les piles de llibres malmesos que hauran d’anar a reciclar. Per a ella, educar en la reutilització forma part de l’aprenentatge. “Se segueixen sorprenent quan els ensenyes aquesta part”, explica.
Quan entren a la llibreria, intenta que no vagin directament al que ja coneixen. “Descobreix”, els repeteix. Fins i tot aparta els típics llibres de futbol perquè busquin alguna cosa diferent.
La mateixa idea l’aplica a qui assegura que no li agrada llegir. “No és que no t’agradi llegir, potser és que no has trobat encara”. N’ha vist alguns passar d’aquesta afirmació a llegir dos o tres llibres per setmana.
Després de dotze anys vinculada a aquest món, Lahosa ha vist créixer els seus clients: nens que entraven amb els pares i que ara van a l’institut o a la universitat. I alguns ja no hi tornen només per comprar. “No venen ja només a buscar el llibre. Venen a veure’t, venen a explicar-te, venen a parlar”.
Aquest vincle marca també com imagina la futura web de Cultura Solidària. Lahosa no vol convertir-la en una botiga en línia convencional, on la compra sigui automàtica. “No vull que tu marquis quins llibres vols i t’arribin a casa o te’ls guardi aquí perquè tu vinguis a buscar-los”. Vol mantenir el tracte de tu a tu de la llibreria: que el lector expliqui què busca, poder dir-li si ho tenen i, si no, avisar-lo quan aquell llibre aparegui. “Digue’m quins llibres t’agraden, que jo et trucaré i et diré: els tinc o no els tinc”. Després, el llibre es podrà enviar o recollir a la botiga. “Però no volem perdre aquest tracte”.
El contacte amb la gent també li ha canviat la manera de mirar els altres. Lahosa explica que li agrada observar qui passa i imaginar-ne les històries, però que els anys a la llibreria li han ensenyat que les aparences sovint enganyen. “Al final és mirar més endins i llegir les persones”.
“Llegirem sempre”
Davant la idea, tan repetida, que els joves ja no llegeixen, Lahosa respon de seguida: “No és veritat”. El que sí que observa és una altra manera de llegir: amb notificacions al costat, sovint en diagonal i amb pressa. “No és que no llegeixin. És que s’han oblidat de parar a mirar”. Per a Lahosa, el problema és sobretot aquesta falta de pausa. Parla de recuperar l’atenció, el focus i els moments de respir en un dia a dia accelerat. “Anem massa ràpid”.
Tot i això, confia que aquesta pressa no duri sempre. “Jo tinc molta paciència en aquest sentit”, diu. “Però arriba un moment a la teva vida que el que vols és calma. I la calma és amb un llibre a la mà”. Per això, quan parla del futur de la lectura, no té gaires dubtes: “A la gent li agrada llegir. I llegirem sempre”. Quan parla del que aporta llegir, Lahosa no dubta: “És que et transporta total i absolutament. Estiguis llegint una novel·la o un assaig, el que estiguis llegint et transporta”.
A la zona infantil de la llibreria, entre unes cadiretes i una tauleta baixa, destaca una edició antiga d’El Petit Príncep. Lahosa no dubta quan en parla: “Per mi és un llibre que sempre que algú ve una mica perdut, és el llibre que recomano. És el millor llibre del món mundial”. El que més li agrada és que no ofereix una única lectura. “Diu molt sense dir res”, explica. “Tu el mateix llibre te’l pots llegir avui i et pot dir una cosa, però te’l llegeixes d’aquí dos anys, que estàs en una altra situació de la teva vida, i tu la sents diferent”.
A ella mateixa li va passar amb El Petit Príncep. Quan el va tornar a llegir, el va redescobrir: “El vaig llegir totalment diferent”.
Si pogués parlar amb aquella Judit que començava, sap què li diria: “Tu pots. Sempre és la frase que jo em dic a mi mateixa tot el dia”. Hi afegeix una altra: “Val la pena”.
Quan mira enrere, Lahosa veu que hi ha coses que venen de lluny. De petita, als Maristes, associava les monges amb ajudar els altres i per això “de gran volia ser monja”, recorda. Era la manera que tenia d’imaginar-se fent alguna cosa pels altres. Els llibres també formaven part d’aquella Judit: un aniversari li van regalar un llibre de Disney d’El Rei Lleó i va deixar la festa per llegir-se’l aquella mateixa tarda. Amb Cultura Solidària, aquelles dues parts de la seva vida han acabat encaixant. “Sempre ha sigut molt jo i els llibres”. I ho resumeix amb humor: “Soc una monja? No, estic ajudant i estic vinculada amb els llibres. Al final he trobat el meu lloc”.
A qui passa pel carrer de Sant Pere i es queda davant l’aparador de Cultura Solidària sense acabar d’entrar, Lahosa li fa una invitació: “No miris les lletres, si vols; mira els lloms. Segur que hi ha algun llibre per tu. Segur, segur. T’agradi o no t’agradi llegir. I si no, compartim una estona”.
