Quan les joguines es trenquen o els infants se’n cansen, sovint queden oblidades o van a parar a les escombraries. Si fossin les protagonistes de la pel·lícula Toy Story, segurament voldrien acabar al segon pis de la parròquia de la Puríssima de Sabadell. Allà, les vuit voluntàries de la Comissió de Joguines tenen el taller on les recuperen perquè altres nens i nenes hi puguin jugar. “Tota la canalla ha de tenir una mica del que li fa il·lusió”, explica Rosa Puig, de 87 anys, responsable de la comissió des del 2010.
Són una mena d’ajudants del Pare Noel i dels Reis d’Orient, però treballen tot l’any. Recuperen joguines usades i les fan arribar als infants que més ho necessiten, a través d’entitats socials i de la mateixa parròquia. Una part es ven a preus populars a la parada solidària de finals de novembre, i per Nadal i Reis preparen lots de joguines noves. “Ens fa molta il·lusió treballar tot això. I repartir-ho encara més”, diu la Rosa.
Una història que ve de lluny
Els orígens es remunten als anys 70 i 80, quan mossèn Joan Nonell va veure que, després de Nadal i Reis, als carrers de Sabadell s’acumulaven joguines que encara es podien aprofitar. “Abans no hi havia contenidors com hi ha ara”, recorda la Rosa. El mossèn va demanar a un grup de dones de la parròquia que les recuperessin. Les primeres voluntàries s’hi van dedicar “de cor” durant molts anys, fins que va arribar el moment de deixar-ho. “Elles ho netejaven, feien els vestidets… Feien moltes més coses manuals”, explica.

El 2010, la Rosa, ja jubilada, va rebre una proposta inesperada de mossèn Joan Nadal en sortir de missa: “Rosa, mira, he pensat una cosa per tu”. Volia que es fes càrrec de la comissió. “Ah, potser sí”, va respondre. Després d’una reunió, va acceptar el repte. Ella i la Pepi Llonch van començar juntes aquella nova etapa, i totes dues encara hi continuen.
El relleu va ser a poc a poc: “Em van quedar potser tres de les d’abans, i vam seguir el que elles feien”. Quan aquestes voluntàries també es van retirar, van canviar el sistema, “perquè, esclar, el temps canvia”. Van pintar el local, hi van posar prestatgeries i cartells i el van dividir en espais per a les joguines que arriben, les que cal reparar i les que ja estan a punt. “Ho vaig fer a la meva manera”, explica, sense oblidar les seves predecessores: “Elles ho portaven molt bé”.
De Sabadell al llac Atitlán
Avui, la Rosa manté el contacte amb els responsables de Càritas i de centres d’acollida de barris com Campoamor, Can Puiggener o Torre-romeu. A través d’aquests serveis, les joguines arriben a les famílies que les necessiten, juntament amb material escolar com colors, llibretes o motxilles. Algunes es destinen a les dues botigues de segona mà de Càritas. “Quan acaben les joguines, en venen a buscar”, afegeix la Rosa. La comissió també atén directament les persones que s’acosten a la parròquia. “Estem al seu servei”, assegura. I si sorgeix una necessitat urgent, ella mateixa procura donar-hi resposta fora de l’horari habitual.
La xarxa, però, no s’atura a la ciutat. Durant l’any, una religiosa s’emporta bosses de joguines petites i material escolar cap a Moçambic i Guatemala, fins a la zona del llac Atitlán. Altres persones que viatgen al Camerun també se n’emporten. “Nosaltres repartim per tot arreu, no només aquí a Sabadell”, explica la Rosa. La religiosa li fa, a més, encàrrecs molt concrets. Un dia li va demanar una cuineta per a un nen de cinc o sis anys que en volia una per jugar. Un altre, una bicicleta per a un infant que no en tenia, tot i que els seus germans sí. A la Puríssima en tenien: “Tenim de tot”, diu la Rosa. La religiosa fins i tot la compara amb un rei mag.
Més enllà de les joguines
Amb els anys, la Rosa ha vist com creixen les dificultats de moltes famílies. De vegades, el que falta té poc a veure amb jugar. Recorda àvies que van a buscar aliments a la parròquia i expliquen que el net ha d’anar de colònies “i no té ni el sac”. Amb les aportacions que reben, la comissió també les pot ajudar amb un estoig, un llibre, una motxilla “o el que faci falta”. La Rosa escolta les persones que li parlen dels seus problemes i procura donar-los ànims: “No patiu, la vida continua, tingueu esperança”. Però sap que “no hi pots arribar només amb paraules”.
Una de les coses que més recorda és l’agraïment d’algunes àvies que, abans de marxar, li demanen: “Senyoreta, em permet fer-li una abraçada? Vostè em fa un favor molt gran”. “Em posa la pell de gallina, quan hi penso”, reconeix.

Una ciutat que col·labora
Són els veïns qui omplen el taller. Quan algú no sap on portar les joguines que els fills ja no fan servir, sovint rep el mateix consell: “Porteu-les a la Puríssima, que allà les reciclen”. Algunes famílies hi van amb els fills perquè siguin ells mateixos qui les entreguin. Això sí, han d’estar en condicions de ser recuperades. Ho demanen tant a les famílies com a les escoles que fan recollides: “Han de portar coses dignes per a un nen, com si fos per a ells”, insisteixen les voluntàries.
La Rosa destaca especialment la generositat dels parroquians: “Aquí, a la Puríssima, hi ha una sort molt gran, són molt generosos”. Entre els suports més fidels hi ha el d’una donant particular: “Hi ha una senyora que em dona 1.000 euros cada any”, explica.
Alguns comerços també els fan preus especials: a Casa Vilalta, on compren nines, “si comprem cinc o sis, ens en donen tres o quatre”, i a la papereria Fayos, on adquireixen material escolar, “ens ho fa una miqueta més bé”. Gràcies a aquests suports, la comissió prepara els regals nous de Nadal i Reis i afronta despeses, com la neteja dels peluixos.

La parada solidària i la campanya de Nadal
La parada solidària es farà el dissabte 28 de novembre davant de la Puríssima, de 9.30 a 20 h, amb joguines de segona mà que les voluntàries han recuperat durant l’any. “Fins a les vuit del vespre, perquè a aquella hora hi ha missa i la gent també compra”, explica la Rosa. S’hi podran trobar bicicletes, nines, construccions i altres joguines a preus populars. “A bon preu, ni pagat ni donat”, resumeix. La recaptació es destina a Càritas Parroquial i es lliura a mossèn Joan Nadal, rector de la Puríssima, que s’encarrega de distribuir els diners segons les necessitats. A més de les voluntàries de la comissió, a la parada hi ajuden voluntaris de la parròquia, els joves del grup La Trepa i alumnes de l’escola Ramar, que hi participen a través de Càritas.
Passada la parada, arriba l’altra gran campanya: Nadal i Reis. Aleshores, la comissió només reparteix joguines noves. Les aporten empreses com Hermex i particulars, o es compren amb les aportacions econòmiques que reben. A l’entrada hi col·loquen un cartell que diu ‘Volem joguines noves per Nadal i Reis’, “perquè la gent ho tingui clar”, explica la Rosa. Les usades, en aquestes dates, “ens entretenen i ens ocupen lloc”. Càritas i la parròquia els fan arribar llistes amb les edats dels infants per organitzar el repartiment. Durant aquestes setmanes, alumnes d’instituts també en porten i hi ha qui es presenta directament amb el paquet.
Les voluntàries preparen lots que habitualment inclouen tres joguines per infant. Per als més grans, també poden comprar material escolar o pilotes. Quan les famílies arriben a recollir els regals, s’esperen al jardí o al despatx de la parròquia. La Rosa recorda amb alegria aquests moments, amb les criatures i els cotxets de nadó, mentre es van lliurant les bosses.
En una campanya en què van fer recompte, van arribar a repartir unes 3.000 joguines noves entre Nadal i Reis. Les reciclades, en canvi, ja no les comptabilitzen. Durant un temps anotaven les que preparaven cada dia, però “va arribar un punt que ho vam deixar perquè es desbordava”, recorda una de les voluntàries. Ara, quan els preguntes quantes n’han arreglat, la resposta és senzilla: “Moltíssimes”.
Al taller, una feina compartida
Cada dimecres a la tarda, les voluntàries es troben al taller. “Quan arribem, ja mirem totes les joguines que hem rebut”, explica la Rosa. A partir d’aquí, cadascuna hi aporta el que sap fer: n’hi ha que cusen, d’altres que tenen paciència per revisar peces i d’altres que troben la manera d’arreglar allò que semblava impossible. La Rosa obre un antic armari de fusta ple de vestits, sabatetes i complements de nina. “Aquí és com l’hospital de les nines, que venen totes accidentades”, diu. A les prestatgeries hi ha cotxes, peluixos, construccions i jocs de taula pendents de revisar. També ens ensenya uns vaixells pirata. “Des de les sis que va arribar la Rosa Maria, fins que vam marxar, va preparar aquests vaixells”, assenyala. “Ens hi dediquem l’estona que faci falta, perquè quedi fantàstic”.
La Paquita Camps, de 85 anys, té traça amb les nines: les renta, les pentina i els cus roba nova. Va arribar al taller gairebé per casualitat: “Vaig venir a treure el nas i encara hi soc”. Reconeix que de vegades li fa mandra anar-hi, però un cop és allà, “m’ho passo pipa”.
A l’altra banda de la taula, la Carme Congost, de 75 anys, revisa trencaclosques amb una paciència infinita. “Les comptem dues vegades per assegurar-nos que estiguin bé”, explica. I pensa en les famílies que els rebran: un trencaclosques de mil peces necessita espai i “la gent potser viu en una habitació, una família sencera”. Per a ella, el criteri és clar: “Sobretot penso a donar la dignitat al nen, no donar-li qualsevol cosa”.
La Tere Junyent, de 79 anys, fa una estona que prova d’obrir una caseta de joguina. “Si no la podem obrir, no la podrem donar”, diu. Finalment, la Pepi aconsegueix obrir-la. La Tere pensa en la criatura que la rebrà: “Quan agafo una joguina, sempre penso en un nen. Penso que pugui estar molt content”.
L’Anna Maria Monté, de 82 anys, mestra jubilada, va arribar l’any passat. “Soc noveta, noveta”, diu. Quan una reparació se li resisteix, demana ajuda: “Noies, com ho faríeu, això?”. Com a mestra, defensa la importància d’educar els infants en un consum més responsable: “No cal que visquin pensant només que la gran meravella del món és comprar i tenir i tenir i comprar”.
Quan tanquen el taller, s’emporten feina a casa: nines i roba per rentar, planxar o cosir. Els peluixos, en canvi, fa uns anys que els porten a rentadores de gran capacitat. Ara, amb la parada a tocar i la campanya de Nadal a punt de començar, la feina es multiplica. Continuen recuperant les joguines que arriben i, alhora, han de classificar les noves segons les edats de les llistes i preparar els lots per a cada infant. “Ho fem tot plegat”, resumeix la Pepi.

La il·lusió de continuar
Després de setze anys, la Rosa continua anant al taller cada dimecres. “Som un grup que treballem molt bé”, explica. I el que les uneix no és només la feina: “A part de ser companyes, aquí som amigues i veïnes”. “Aquí no ens cansem”, afegeix. Assegura que continuarà treballant “amb la mateixa alegria i il·lusió” amb què va començar.
Tampoc no li fa por el futur. Quan li preguntem si li preocupa, respon sense dubtar: “No, què va, què va”. La Pepi hi posa el contrapunt: “La Rosa és massa optimista, potser”. I la Montse Majà concreta què caldria: “Falta més gent, falta gent una mica més jove”.
Per això les portes del taller són obertes. Qui vulgui conèixer la feina pot acostar-s’hi qualsevol dimecres a la tarda, per ajudar a la parada, durant les festes o al llarg de tot l’any. “La il·lusió la tenim tota”, diu la Pepi.
Entre les fotografies i els escrits que la Rosa conserva al taller hi ha una nota del gener de 2019. Explica que, una vigília de Reis, un nen petit es va acostar a la caixa de recollida de l’església amb el seu peluix preferit. Volia que arribés a un infant que no tingués cap joguina. Abans de marxar, agafat de la mà de la seva mare, va demanar a la Rosa que transmetés un missatge a l’ambaixador dels Reis. Ella el va guardar per escrit: “És el meu peluix preferit. Amb ell dormo cada nit, però li dono a aquest nen. Digues-li que el meu peluix es diu Pep”.
