“Abans no sabia ni agafar la màquina. Ara, si un vestit és llarg, el puc tallar i me’l poso”.
— Aisha, participant de Meraki
Aisha, una de les participants de Meraki, no sabia cosir quan va arribar al projecte, però ara, a casa seva, la màquina de cosir ja no és un objecte aliè. La va recuperar de casa de la seva mare, que ja no la feia servir, i ara forma part del seu dia a dia: arregla roba, adapta vestits i cus peces per als seus fills. També hi recorre quan necessita desconnectar: “Quan tinc estrès, agafo la màquina per treure-m’ho de sobre. Cosir em calma, m’encanta”. La història d’Aisha resumeix una part del que passa a Meraki, un projecte de Fundació IDEA que utilitza la costura com a punt de trobada, però que va molt més enllà de la tècnica.
“Meraki és una oportunitat per acompanyar trajectòries de vida de dones, principalment migrades, que necessiten suport emocional, individual i grupal”, explica Paola Gabaldà, coordinadora de l’àrea socioeducativa de Fundació IDEA. “No es tracta només de cosir, sinó de desenvolupar habilitats per comunicar-se, trobar feina, identificar necessitats formatives i guanyar autonomia”. “Meraki neix com un projecte comunitari que vol que les dones tinguin un espai que sigui seu”, explica Mireia Fernández, educadora infantil i coordinadora de Pandora. “La costura és l’excusa. És el fet que creïn comunitat, que es coneguin, que creïn vincle i que s’acompanyin entre elles”.
El nom, d’origen grec, remet a la idea de posar amor, passió i creativitat en allò que es fa. En aquest cas, el punt de partida és el taller, però les converses acaben anant molt més enllà: idioma, feina, tràmits, barri, fills i confiança. El projecte va començar fa cinc anys i actualment compta amb quatre grups de vuit dones —32 participants en total— repartits entre tres territoris: les Termes, la zona nord i Torre-romeu. Cada grup es troba un cop per setmana. Les participants hi arriben sovint per la connexió amb altres programes socioeducatius dels seus fills i filles, o pel boca-orella. A partir d’aquí, el taller es converteix també en una porta d’entrada a altres recursos i vincles del barri.
Un espai propi
Fàtima és una altra de les participants del projecte. Va arribar a Sabadell fa gairebé vuit anys des del Marroc i viu a Torre-romeu. Té tres fills i el seu dia a dia passa sobretot per la casa, l’escola i el centre obert del barri. Va començar a venir a Meraki perquè els seus fills ja feien activitats a la tarda a Pandora, però aviat aquell vincle amb el servei educatiu es va convertir també en un espai per a ella. “M’agrada aprendre. Vaig venir per parlar amb les noies i també per aprendre costura”, diu. L’idioma és una de les eines que es treballen dins del projecte, sempre partint de la realitat de cada dona. “Per a moltes, el primer idioma que aprenen quan arriben és el castellà. A través del castellà anem incorporant la llengua catalana, perquè en l’àmbit formatiu i laboral també és una oportunitat”, explica Gabaldà.
A Meraki, Fàtima hi troba aprenentatge, però també grup: “Com que aquí no tens família, m’agrada que les noies t’ajudin. A vegades tens un problema i l’has d’explicar a algú, com a grup”. Aquesta confiança és una de les bases del projecte: abans que un itinerari laboral, Meraki és també un espai on poder preguntar, explicar-se i sentir-se acompanyada.
Zara, de 42 anys, fa set anys que viu a Sabadell i té quatre fills. A Meraki hi ve per cosir, però també per parlar castellà i català i estar amb altres dones. “Totes les mares són amigues, són germanes”, resumeix. El taller també ha arribat a casa seva: primer va aprendre a cosir-hi i després es va comprar una màquina. “Vaig aprendre aquí primer. Fa dos o tres anys em vaig comprar la màquina i ara practico a casa”. Ara arregla peces del dia a dia, com pantalons o samarretes. Quan se li pregunta què li agrada més de tot el procés, no dubta: “Cosir”.
Aisha recorda especialment els divendres, quan al taller coincidien dones marroquines i africanes. “Hi havia també les noies africanes, i ens relacionàvem”, explica. Per a ella, aquest ha estat un dels aprenentatges més importants: “He après a relacionar-me amb altres dones que no coneixia”. Entre màquines, teles i patrons, s’ajuden, es tradueixen i aprenen les unes de les altres. Aquest vincle també surt del taller. “Abans, si no coneixien ningú, anaven del col·le a casa i de casa al col·le”, explica Mireia Fernández. Ara, en canvi, “potser veus que es queden aquí a la plaça, parlen entre elles, els nens es relacionen”.
També els infants viuen aquest canvi: “Saber que les seves mares al matí estan aquí també els fa il·lusió”. Per a Paola Gabaldà, aquesta xarxa és una part central del projecte. “Com més connectades estan al territori i al veïnat, més possibilitats tenen d’aconseguir els seus objectius”, defensa. “A vegades aquesta xarxa es tradueix en coses molt concretes: una mare que et recomana un curs, una altra que et diu ‘deixa’m el nen i ves a l’entrevista’ o algú que t’ajuda a fer una gestió”. “Gràcies a aquesta xarxa, les dones s’empoderen i agafen confiança. Es donen suport les unes a les altres”, resumeix Gabaldà.
Aquesta connexió amb el barri també es treballa a través de recursos i activitats comunitàries. “Les vinculem a recursos del barri com l’associació de veïns, el centre cultural o el projecte Àgora, i a iniciatives comunitàries com festes o dies commemoratius”, explica Gabaldà. L’equip recorda especialment l’Iftar, el trencament del dejuni durant el Ramadà, en què van participar entre 200 i 250 persones. Algunes mares van portar menjar i van anar a cuinar al matí.
Aquest vincle fa que el barri també es visqui d’una altra manera. Fàtima no idealitza Torre-romeu: “Hi falten cosetes”, diu. Però també el descriu com un barri tranquil, amb “bones persones” i vincles amb el centre obert i l’escola. Quan se li pregunta si és un lloc segur, respon sense dubtar: “És el meu país, és el meu poble”.
La costura com a experiència d’aprenentatge
A Meraki, la costura serveix per entendre tot el que hi ha darrere d’una peça: pensar-la, triar el material, confeccionar-la, calcular-ne el valor i sortir després a vendre-la en una parada. “No es tracta que surtin d’aquí amb un negoci en marxa, sinó que puguin viure una experiència vinculada al món laboral”, explica Gabaldà. La costura, afegeix, és una manera de materialitzar què implica una feina: crear un producte, pensar en proveïdors, estudiar-ne el valor, vendre’l i distribuir els beneficis. Amb els anys han fet roses de Sant Jordi de tela, fundes de llibre i de portàtil, coixins, bosses i estoigs, que després les mateixes participants venen en paradetes i activitats comunitàries del barri. Algunes peces es confeccionen amb teles que arriben d’un altre projecte de Fundació IDEA a Moçambic.
“Les teles africanes de veritat han de ser iguals per davant i per darrere”, explica Fernández. Per a les participants, treballar amb aquests teixits també és una manera de connectar amb referents culturals propis. “Les dones són les que decideixen quin producte fer, amb quin material fer-ho i quin preu posar quan fan vendes”, afegeix Fernández. Posar preu, però, no sempre és fàcil. “Algunes diuen: ‘Jo això no ho compraria per 20 euros’. I d’altres responen: ‘Però és que jo hi he estat molt de temps fent-ho’”, explica. Per a Gabaldà, aquest debat també forma part del camí. “Un dels aspectes més complexos és arribar a materialitzar el valor de la feina”, explica. “És un procés d’aprenentatge que també els pot servir per no precaritzar la seva feina en altres àmbits”. No sempre és fàcil. Aisha ho diu amb naturalitat: “Tenim aquesta vergonya per vendre”. A les paradetes, expliquen des de l’equip, hi van la tallerista i les educadores, però també les dones que s’apunten per franges horàries. “De vegades les has d’acompanyar una mica, perquè tenen vergonya”, expliquen. Tot i això, han vist canvis: “En aquest Sant Jordi s’ha vist que han participat moltíssim, més que l’any passat”. Aquest aprenentatge també passa pels detalls. “Abans planxava i ja està. Ara ho has de fer bé, que no cremis la tela, que surti perfecte”, explica Aisha. Aprendre a cosir, aquí, també vol dir pensar una peça, fer-la, calcular-ne el preu, sortir a vendre-la i donar valor a la feina feta.
Un acompanyament més enllà del taller
Meraki també és un espai d’acompanyament individualitzat. La inserció laboral és un dels eixos del projecte, però l’equip evita simplificar-la: no es tracta de dir que totes les participants sortiran d’allà amb una feina de costura, sinó d’oferir eines, confiança i suport per avançar en processos personals, formatius i laborals. Aquest acompanyament combina el dia a dia amb accions puntuals. Aquest mes, per exemple, professionals de Vapor Llonch participen en una sessió d’orientació laboral amb el grup: com preparar un currículum, com buscar cursos i com afrontar una entrevista. “Sobretot és per aprendre a fer el currículum, com molt introductori”, explica Idoia González, integradora social. Però la feina de Meraki no s’acaba en una xerrada puntual. Gabaldà explica que el projecte treballa també “una possible trajectòria formativa vinculada a cada persona” i l’apropament a recursos específics d’inserció laboral. Idoia González concreta aquest seguiment: “Fem entrevistes a principi, a meitat i al final de curs”. Si alguna dona necessita fer un currículum, l’atén individualment: “No faig un taller per a totes: l’agafo i ho faig amb ella”. També hi ha suport amb beques, preinscripcions, cites i tràmits. “És un acompanyament molt més individualitzat amb cada família, segons la necessitat que tingui cadascuna”.
Sovint, les demandes són administratives: beques, preinscripcions per als infants o tràmits del dia a dia. Però també hi ha una part emocional. “Ens expliquen les seves històries, la vida que tenien allà o la família que tenen al Marroc”, diu González. Aquesta confiança, que sovint neix mentre cusen, permet detectar què necessita cada dona i com acompanyar-la. Gabaldà també destaca aquesta dimensió més quotidiana. “Meraki és una oportunitat d’acompanyament individualitzat molt important”, explica. “Podem ajudar en tràmits més burocràtics, com la regularització de la situació administrativa o la sol·licitud d’una beca, perquè és un vocabulari complex i aquest acompanyament facilita aquests tràmits”.
El projecte també aborda de manera transversal qüestions com la discriminació, la maternitat, els drets o el fet de ser dona migrada. “Treballem què significa ser una dona migrada i mare en aquesta cultura i en el seu país”, explica Gabaldà. Són temes que es treballen a poc a poc, a partir del vincle i de la confiança que es genera dins del grup. Quan elles parlen de feina, apareix la realitat concreta.
Aisha explica que li agradaria treballar cosint si pogués continuar formant-se, però també es troba límits: “He preguntat a Sabadell si hi ha algun lloc per aprendre’n més i no trobo. Et demanen papers, et demanen moltes coses”. Fàtima també s’ho planteja: “Sí, si trobo alguna cosa. Per què no?”. Però de seguida apareix la conciliació: “El problema és l’horari dels nens. He de treballar al matí, quan són a l’escola, o a la tarda unes hores”.
El mocador també apareix a la conversa com una possible barrera laboral, tot i que no totes ho han viscut de la mateixa manera. Zara explica que ella no s’ha trobat directament amb aquest problema: “Jo no ho he sentit així”. Aisha, en canvi, coneix casos propers de dones a qui sí que els ha passat: “Hi ha noies que treballen i els diuen que, si no es treuen el mocador, no poden treballar”.
Xarxa, autonomia i oportunitats
El taller ha crescut i això també ha fet visibles algunes necessitats materials. Aisha explica que sovint han de compartir màquines i esperar torn. “A vegades venen més dones i hem d’esperar que una acabi perquè en pugui agafar una altra”, diu. “Si cadascuna pogués tenir una màquina, tindríem més temps”. Tot i això, l’equip insisteix que el valor del projecte va molt més enllà dels recursos materials. Gabaldà ho resumeix amb una imatge: “Meraki és una gota més, però és una gota que ajuda que aquesta dona pugui prendre decisions”.
La costura no resol tots els elements estructurals que travessen moltes famílies, però sí que pot obrir portes. “Som molt conscients que hi ha elements estructurals molt difícils de resoldre en un projecte d’aquestes dimensions”, admet Gabaldà. “Però tot el que podem arribar a incidir en el dia a dia d’una família no és poc”. Quan se’ls pregunta què han après d’aquestes dones, l’equip no parla de costura. “Són resilients totals”, diu Idoia González. Fàtima ho resumeix d’una manera més senzilla. Ve perquè li agrada aprendre, parlar i estar amb les altres. I perquè, com diu ella mateixa, “a vegades riem. Així se’n van les penes”.
