A Tatiana Rodríguez Parda li va pesar durant un temps la idea d’haver perdut un any. Havia fet un PFI, havia provat un itinerari que pensava que podia ser una sortida i també havia començat a treballar. Però alguna cosa no encaixava. “Vaig començar un grau mitjà d’Impressió Digital que pensava que m’agradava i no em va acabar d’agradar”, recorda. Amb la feina li va passar una cosa semblant: havia començat a treballar, havia provat diferents coses i va veure que aquell tampoc era el camí. “Vaig dir: ‘no vull això. No és el que busco”. A partir d’aquí, va començar a buscar altres sortides, però cada vegada li costava més. En aquella etapa, gairebé no sortia de casa: “Només sortia, potser, per treballar i per anar a classe. No tenia ganes de res. No em sentia amb forces. Pensava: ‘per a què?’. No estava bé”.
A casa, aquella idea també havia aparegut. “El meu germà, a qui estimo moltíssim i adoro amb bogeria, em deia que havia perdut un any”, explica Tatiana. Aquell comentari li va pesar, però també li va obrir una pregunta que en aquell moment li feia mal: “Em sentia una mica jutjada. Pensava: ‘hòstia, he perdut un any, què faré?”. Ara, però, ho mira d’una altra manera: “L’any que vaig deixar el grau mitjà i vaig estar aquí vaig aprendre molt més de la Tatiana d’ara que en tota la meva vida”.
Tatiana va arribar a Fundació MAIN fa aproximadament dos anys, a través d’una orientadora, quan volia deixar el grau mitjà i buscava una sortida. Li van parlar d’un curs de monitora i ho va veure com una manera de provar un camí que aleshores li rondava pel cap: “Jo volia estudiar Educació Infantil i vaig dir: ‘mira, com que és el que vull, així vaig agafant experiència i vaig provant si de veritat vull això o no”.
El primer dia estava molt nerviosa. “No sabia què dir ni què fer”. Però aquella primera entrevista la va tranquil·litzar: li van preguntar què volia fer, què li agradava i què necessitava. Ara parla d’aquella etapa amb distància. “La Tatiana d’abans era totalment diferent de la Tatiana d’ara. Era una persona que no sabia qui era ni què volia. Estava perduda, la veritat”.
Ainoa Soldevila, psicòloga de Fundació MAIN, ho planteja des de l’acompanyament. A vegades, diu, deixar un itinerari acadèmic o laboral no vol dir fracassar, sinó descobrir que aquell camí no és el propi. “Un error és un error perquè se li ha dit la paraula error”, explica. Des del projecte, sovint ho miren com una experiència de vida: “No me’n vaig perquè he fracassat, me’n vaig perquè vull buscar la meva qualitat de vida”.
Quan parla de malestar emocional, Soldevila no es refereix només a diagnòstics de salut mental. També parla de canvis d’etapa, de joves que han deixat un grau, que no saben què fer després o que viuen “un moment de caos” que no saben com gestionar. A vegades, diu, el motiu aparent no és el primer que cal treballar: “Et venen dient: ‘jo vinc a buscar feina’. I un moment: buscarem feina, però abans potser hem de mirar què hi ha realment a sota”.
Ocell de Foc, un pont entre malestar i oportunitats
Ocell de Foc neix, explica la psicòloga, per “donar oportunitats a joves que estan en un moment de vulnerabilitat emocional”. Quan arriben, el primer que fan és una entrevista per parlar dels seus interessos, del seu itinerari vital i del que creuen que necessiten.
A partir d’aquí, l’equip mira què els pot oferir: grups vinculats a l’art, la gestió emocional, l’àmbit laboral, l’àmbit acadèmic, les habilitats socials o el joc. I si el grup encara imposa massa, també hi ha seguiment individual. Els joves poden arribar sols o derivats de la xarxa pública de salut, dels serveis socials o d’altres recursos del territori. En alguns casos, explica Soldevila, són joves que “potser no encaixen” en altres circuits i necessiten un espai més continuat. “Aquí se’ls pot oferir un servei setmanal amb tres psicòlogues”, diu. El projecte no substitueix els recursos sanitaris ni educatius, però pot fer de pont. “Funcionem amb xarxa, no funcionem per separat”, resumeix.
El grup té un pes especial. Soldevila explica que molts joves arriben amb aïllament, baixa autoestima o poques habilitats socials, i sovint no saben que a la persona del costat li passa alguna cosa semblant. “Com que no es parlen entre ells, no saben que a la persona del costat li està passant el mateix”, diu Soldevila. Per això, el projecte busca que es trobin amb altres joves que viuen malestars similars: “Ens agrada molt ajuntar joves que tenen problemàtiques molt similars perquè, en moltes ocasions, l’acompanyament es fa sol, literalment”.
En alguns grups, hi ha joves que al principi no volien participar perquè havien viscut rebuig o inseguretat social. Però la dinàmica compartida acaba generant un espai segur. “El fet de tenir un espai segur on puguin parlar del que senten sense que ningú els rebutgi, això és el principal”, diu Soldevila.
El projecte també fa sensibilització als instituts i ha impulsat iniciatives creatives i col·laboratives, com la creació d’un llibre o d’un podcast sobre diferents temàtiques vinculades a la salut mental —com la medicació, la soledat o els diagnòstics—. En el podcast, diu la psicòloga, són els mateixos joves qui decideixen els temes: “Ells busquen els temes i graven el que senten i el que pensen”.
Escoltar els joves abans d’etiquetar-los
El procés ha canviat la manera com Tatiana mira la seva pròpia generació. Li molesta l’etiqueta de generació de cristall, perquè sent que simplifica una realitat molt més complexa: “No som la generació de cristall. Crec que som la generació que més sent i que més es mostra tal com és, perquè no tenim tanta por com abans”. La jove reivindica que els problemes dels joves no sempre són escoltats amb la mateixa importància que els dels adults. “A vegades els adults minimitzen els nostres problemes”, diu. “Potser per a tu no és important, però per a mi sí. Jo t’escolto, però tu també m’has d’escoltar i entendre”.
La psicòloga Ainoa Soldevila ho veu en la mateixa línia. La vivència emocional dels joves, diu, és “molt potent”, però hi ha més educació emocional i més recursos per explicar què els passa: “No és que siguin de vidre, és que diuen el que pensen. I si em trenques, t’ho dic i t’ho explico”.
Soldevila situa aquesta mirada dins l’adultocentrisme o l’edatisme juvenil: una manera d’encasellar els joves en tòpics com “avui dia ni volen treballar” o “no saben agafar ni el telèfon”. Però abans de jutjar, defensa, cal mirar què hi ha darrere: “Potser hauríem de mirar una mica per què no volen treballar”. A vegades, el que des de fora es llegeix com a desinterès pot amagar un bloqueig més profund. “Si no treballes, no vals per res”, resumeix Soldevila. “Si no vals per res, on m’amago? A les coses que m’agraden”. Aquest refugi, diu, pot acabar convertint-se en un bucle: “Potser no surto de la meva habitació”.
Per a la psicòloga, el repte és escoltar abans d’encaixar els joves en una etiqueta. “Els joves d’avui en dia parlen directament, sense tabús. El tabú potser és la persona que els està acompanyant”. Aquesta mirada forma part també d’una línia de treball més àmplia de Fundació MAIN. L’entitat lidera, amb la col·laboració de la UAB i d’una entitat del Sud global, un projecte sobre edatisme per visibilitzar i combatre la discriminació per edat. L’objectiu és oferir eines que ajudin a deconstruir els estereotips associats a l’edat que afecten directament el jovent, des d’una perspectiva de drets humans.
“Això és el que tu vols”
Quan Tatiana va arribar a Fundació MAIN, li costava parlar. “Era una persona molt tímida”, recorda. “Tenia un món sencer al cap”. Al principi no s’hi acabava de sentir còmoda, però les dinàmiques, les xerrades, els jocs i l’acompanyament la van ajudar a obrir-se. “Em vaig començar a obrir i a estar més tranquil·la”. Va aprendre a posar ordre a tot allò que li passava per dins. “El meu cap era caòtic, perquè tenia moltes emocions a sobre”, explica. “Sobrepensava moltíssim i deia: ‘vale, Tatiana, tens moltes coses a sobre, però aquí la solució quina és?”. Aquell treball li va servir per començar a buscar una sortida a allò que no sabia com gestionar.
Una de les eines més concretes va ser trencar el bloqueig amb els estudis. “Jo m’asseia davant d’un llibre i pensava: ‘què faig amb això?’”. A classe, recorda, sovint li deien que s’havia d’aprendre el temari, però no li explicaven com fer-ho. A Fundació MAIN va trobar estratègies més ajustades a ella: repassar, escriure amb les seves paraules allò que havia entès i ordenar les idees. “Això ara m’ajuda bastant. I a treure bones notes també”. El procés li ha servit per aprendre a posar límits. “M’ha costat molt”, reconeix. Límits amb persones que li feien mal, però també amb coses que es feia a ella mateixa. “Em van ajudar a gestionar això que sentia i a posar límits i distància”. I ho resumeix amb una idea que ara té clara: “Una persona no t’ha de dir com has de ser ni com has d’actuar. Tu ets tu i ningú canviarà qui ets”.
Per a Soldevila, oferir oportunitats no vol dir accelerar processos ni exigir resultats immediats. “Les oportunitats les podem oferir, però si el jove no està preparat per adquirir-les, és molt complicat”, explica. Per això defensa respectar els temps de cada persona: “Cada persona té el seu tempo”.
Ara, la Tatiana estudia entre setmana el segon curs del grau mitjà d’Atenció a Persones en Situació de Dependència i treballa els caps de setmana en un establiment de restauració ràpida. Durant uns mesos, a més, va haver de compaginar classes, pràctiques, hores d’estudi, feina i exàmens. “He estat com sis o set mesos sense tenir descans ni temps ni per respirar”, explica. “Era molt caòtic, però vaig aprendre a gestionar-ho”. Hi ha moments, reconeix, en què sent que no pot amb tot. Però ara ha après a aturar-se i recordar-se per què ho fa: “Dic: no puc, no puc. Paro, respiro i em dic: vinga, Tatiana, això és el que tu vols”. A la feina, amb les comandes, les presses i la gent que la crida pel nom, també s’ho repeteix: “Tothom crida: ‘Tatiana, Tatiana, Tatiana!’. I jo: ‘a veure, respira’”.
Ara mira el futur amb una seguretat que abans no tenia. “Vull acabar aquest grau, vull fer Integració Social i vull seguir estudiant”, explica. Es veu acompanyant altres joves en situacions semblants a la seva: “M’agradaria ajudar persones que estan com jo estava abans”. I no descarta anar més enllà: “M’agradaria tenir la meva pròpia fundació”.
A la Tatiana del passat li diria que serà un procés difícil, però que “de tot se surt” i que “cal tenir paciència”. Del seu cas, i del de molts joves, voldria que s’entengués sobretot una cosa: “La vida és molt curta, s’acaba de seguida. Has de ser tu mateix, sense por i sense prejudicis”. Als joves que estiguin passant per una situació semblant, els deixaria un consell: “Serà dur i s’ha de tenir molta paciència. No t’has de tractar amb ràbia: t’has de tractar bé, t’has de cuidar, t’has de protegir. Cal buscar ajuda, buscar informació i, si una cosa no t’agrada, provar-ne una altra. Al final trobaràs el teu camí. Sobretot, no tinguis por”.
