Rosalia Morera, presidenta de Ningú Sense Sostre, havia treballat en banca i feia voluntariat quan podia, però veure persones dormint al carrer mentre ella tornava a casa, amb família i sostre, la va portar a fer-se una pregunta incòmoda: què podia fer ella?
D’aquella inquietud va començar a prendre forma Ningú Sense Sostre, una iniciativa nascuda per donar resposta al sensellarisme i que avui disposa de deu habitatges i acompanya desenes de persones a Sabadell. En aquests anys, segons dades de l’entitat, 231 persones han passat pel projecte i 47 han aconseguit refer la seva vida.
Com neix Ningú Sense Sostre?
Vèiem persones vivint al carrer, gent que no tenia on dormir o que necessitava menjar, i sempre intentàvem ajudar com podíem. Jo ja havia fet voluntariat amb Càritas, les Missioneres de la Caritat i l’Hospital Taulí, però en aquell moment vam pensar que calia anar més enllà: llogar un pis i poder acollir aquestes persones. Ens feia molta cosa tornar a casa i veure aquell contrast. Tu arribes i tens escalfor, una clau, família, una taula i un sostre. I aquella persona no té res d’això. No era una causa pensada des d’un despatx. Era una cosa que se sentia.
En aquell procés també vam anar a parlar amb l’Ajuntament i amb serveis socials. Ens deien que no hi havia gent al carrer, i a mi em sorprenia molt perquè jo ho veia. Amb les Missioneres de la Caritat, al carrer Covadonga, vaig arribar a fer fitxes d’unes 60 persones per demostrar que aquella realitat existia. A partir d’aquí vam veure que calia donar forma al projecte i buscar suport. L’associació es va constituir el 2009, fruit d’aquella inquietud familiar, però el projecte no es va poder fer realitat fins al març del 2013, gràcies també al suport de persones particulars que hi van creure.
Pensava que el projecte arribaria fins aquí?
No. Al principi pensava que seria una cosa més temporal: posar-ho en marxa, demostrar que feia falta i que, amb el temps, l’administració ho assumiria. Però han passat més de deu anys i continuem aquí, sostenint-ho amb moltes hores voluntàries, amb la implicació de la família i buscant recursos allà on podem. Si tenim habitatges és perquè hem anat darrere d’entitats, bancs, la Fundació Hàbitat3 i persones que ens han ajudat. Participem en espais de coordinació, com la Taula de Sensellarisme, però continuem pensant que l’administració hauria d’assumir molta més responsabilitat. No m’imaginava que duraria tant, però la necessitat hi continua sent.
Què és avui Ningú Sense Sostre?
Avui tenim deu habitatges —tres cases i set pisos— i un local, i atenem persones en diferents situacions. A les cases i pisos hi viuen actualment 52 persones: 40 adults i 12 menors. L’objectiu és cobrir necessitats bàsiques —allotjament, alimentació, higiene i acompanyament— i ajudar-les a iniciar un procés de recuperació i reinserció.
A banda, tenim El Refugi, on oferim dutxes, esmorzars, dinars, rentadora, assecadora i suport a persones que viuen al carrer. També hi ha el menjador social i fem rutes amb tres cotxes per repartir àpats calents. Durant el 2025, vam oferir 4.596 àpats calents —1.608 esmorzars, 1.740 dinars i 1.248 sopars— i vam repartir 3.740 menjars en ruta.
Què diferencia el vostre projecte d’una ajuda puntual?
El nostre no és una ajuda puntual. És seguiment. A les persones que estan al carrer no només els donem menjar: també invertim temps a escoltar-les i intentem ajudar-les amb el que necessiten, ja sigui portar mantes o roba, donar suport amb la documentació o derivar-les a altres recursos de la ciutat. La idea és que puguin fer un procés: sortir del carrer, estabilitzar-se en una casa d’acollida, passar després a un pis tutelat o de seguiment i, si és possible, fer vida autònoma. Aquest és l’objectiu, tot i que no sempre és fàcil, sobretot perquè falta habitatge assequible.
Què necessita primer una persona per sortir del carrer?
El primer que necessita una persona per sortir del carrer és un sostre. Poder dutxar-se, vestir-se, dormir, menjar i estar bé per poder buscar feina. Sembla molt bàsic, però és que si una persona no pot descansar, cuidar-se ni presentar-se en condicions, tot és molt més difícil. També necessita acolliment. No trobar-se sola. Que algú li pregunti com està i es preocupi per ella. Jo m’he trobat persones que, quan els preguntes com es troben, es posen a plorar perquè fa molt temps que ningú s’interessa per elles.
Com funcionen les cases?
Les cases d’acollida no són només un lloc per anar-hi a dormir. Són un espai d’acollida, però també de responsabilitat. La persona ha de passar el dia fora, buscar feina o fer gestions, i tornar a l’hora acordada. Això també forma part del procés: recuperar hàbits, rutines i autonomia. Intentem acollir sobretot persones que no portin massa temps al carrer, perquè com més temps hi passen, més difícil és la recuperació. El carrer deteriora molt i cada dia que passa costa més tornar a agafar una rutina. També els demanem que no arribin beguts o sota els efectes de l’alcohol. Si una persona està fent un procés i té una recaiguda, mirem d’ajudar-la. Però la convivència només funciona si hi ha uns mínims compartits. Tornar a tenir una casa també vol dir tornar a tenir estructura.
Per què és tan important sopar junts?
Perquè la convivència també forma part de la recuperació. Hi ha persones que arriben amb l’autoestima per terra, decebudes, molt tocades, i de vegades es posen a plorar només d’explicar com estan. Quan una persona entra a la casa, l’endemà ja té una altra mirada: s’ha trobat que no està sola, que algú l’ha escoltat, que està ben atesa i que l’han acollida. No és una casa on entres i ja està. És un espai on t’acompanyen. Sopar junts i compartir una taula també forma part d’aquest procés.
Ha canviat el perfil de les persones que viuen al carrer?
Sí, ha canviat i cada vegada veiem situacions més diverses. Ara no parlem només d’una persona dormint en un banc. Hi ha gent que dorm en cotxes, furgonetes, locals ocupats o abandonats, naus, habitacions molt precàries o allà on pot. També veiem dones, famílies amb criatures, persones que han perdut la feina o que, tot i tenir algun ingrés, no poden pagar un lloguer. El problema de l’habitatge ho agreuja tot.
Els pisos tutelats o de seguiment estan pensats per a persones o famílies que comencen a tenir feina, però que encara no poden accedir a un lloguer. El problema és que l’última fase —arribar a un habitatge propi— és cada vegada més difícil. En el seu moment vam impulsar el Projecte Eva, pensat per a dones i famílies amb criatures, però vam veure que no podíem obrir un recurs específic sense tenir garantida una sortida posterior en habitatge. Actualment continuem atenent dones i famílies dins la xarxa d’habitatges de l’entitat, adaptant cada cas a les necessitats de convivència.
Què és el més difícil d’acompanyar aquests processos?
Costa molt i també hi ha decepcions. De vegades esperes molt d’una persona, li trobes una feina i després no s’hi presenta. O hi ha recaigudes amb l’alcohol o les drogues. Tot això desgasta. També nosaltres necessitem suport per continuar. Som poques persones a la junta, unes vuit o deu, i ho fem de manera voluntària. L’única persona contractada és la Laura Fernàndez, integradora social. Al centre de dia hi ha més voluntariat, però el seguiment de les cases és molt intens.
Què compensa aquest desgast?
Només que una persona hagi pogut sortir del carrer, ja val la pena. En aquests anys hi ha hagut persones que han recuperat feina, que s’han retrobat amb la família o que han pogut tornar a fer vida autònoma. Hi ha dies, com el dinar de Nadal, que em carreguen les piles per tot l’any. Ajuntem persones de les cases, dels pisos i famílies que han passat pel projecte, i es crea un ambient molt bonic. Veus gent que abans estava molt malament i que ara està més bé, més arreglada, i penses que tot aquest esforç té sentit.
Quins prejudicis tenim encara sobre les persones sense llar?
La gent pensa massa sovint que una persona està al carrer perquè vol. I no. És veritat que hi ha persones que tenen addiccions o que en aquell moment no volen sortir-ne, però també n’hi ha moltes que sí que volen i no tenen ningú que les ajudi. També ens passa que passem pel costat sense mirar-les. Només ens molesten quan les tenim a la porta de casa o quan algú dorm massa a prop. Aleshores, en lloc de preguntar-nos què li ha passat o com la podem ajudar, apareixen les queixes perquè marxi. Crec que tothom hauria de fer el seu granet de sorra: en lloc de mirar cap a un altre costat o trucar perquè la facin fora, potser li podem preguntar què necessita.
Què demanaríeu a l’administració?
Sobretot, habitatge social i menys burocràcia. Nosaltres podem oferir un primer sostre, acompanyament i unes condicions bàsiques perquè la persona es pugui estabilitzar. Però després arriba un moment que hi ha un tap: si aquella persona cobra 1.000 euros i un lloguer li costa 600, 700 o 800, no pot marxar. I si no pot marxar, tampoc queda plaça per a una altra persona que està al carrer. La burocràcia se’ns menja. Ens frena moltíssim. I nosaltres fa anys que piquem pedra, però no podem substituir el que hauria de ser una política pública d’habitatge. Calen solucions estables: els dispositius puntuals poden ajudar en un moment concret, però no resolen el problema si després no hi ha habitatge ni continuïtat. Cada municipi hauria de donar resposta a les persones sense llar que té, perquè si no el problema només es desplaça d’un lloc a un altre.
Continuar és demostrar que aquell compromís familiar d’ajudar els altres valia la pena?
Sí. Vam començar tota la família, sobretot el meu marit, el Robert Sans, i jo. Ell va estar molt implicat en el projecte, també com a tresorer, fins que la malaltia li ho va permetre. Va morir l’octubre de l’any passat, després de dos anys molt difícils de càncer. Sempre vam intentar donar tot el que podíem, per la família i també per tothom que necessitava ajuda. Per mi, Ningú Sense Sostre també és això: una manera de demostrar estima cap a l’altre, cap a qui necessita ajuda. Veure una persona al carrer em fa molta pena. Sobretot quan plou o fa fred i tu tens un lloc on estar. Sempre penso: què costa que aquella persona pugui tenir, com a mínim, una teulada i un espai tancat on no mullar-se ni passar fred? Sobretot, el que el cor em demana és que ningú dormi al carrer.
De viure al carrer a cuidar la casa
“Jo, sense Ningú Sense Sostre, estaria mort en una cantonada. N’estic segur”. En Joan sap què vol dir quedar-se sense sostre. Va acabar al carrer després d’encadenar diverses dificultats personals i sense una xarxa prou forta per sostenir-lo. Explica que l’alcoholisme va formar part d’aquell procés i en parla sense amagar-se: “Tot el món es pot equivocar. Ser alcohòlic és una addicció”.
El primer vespre a la casa li va quedar gravat per coses molt bàsiques: una dutxa, un llit, una manta i una taula on tornar a seure amb algú. Quan va arribar a Ningú Sense Sostre, Rosalia Morera el va entrevistar com fa amb totes les persones que entren al projecte. Després d’aquella entrevista, li van dir que aquell mateix vespre podia entrar al carrer Manso, una de les primeres cases de l’entitat. Havia de ser-hi a les vuit del vespre, però ell hi va arribar a les sis de la tarda. “Dues hores i escaig esperant”, recorda. No volia perdre aquella oportunitat.
El que més li va quedar d’aquell primer dia no va ser cap gran discurs, sinó una escena molt concreta: “El millor que em va passar aquell dia va ser dutxar-me, afaitar-me, tenir un llit i tapar-me amb una manta”. L’endemà, en despertar-se, va notar el canvi: “Em miro i dic: ‘uf, quin canvi’. Diferent”. No era només haver dormit sota cobert. Era tornar-se a veure d’una altra manera.
Ara és ell qui ajuda en el funcionament de la casa. “Soc el responsable d’aquí, de la casa. M’ocupo que tots estiguin bé”, resumeix. Fa el sopar, està pendent que no falti res i ajuda els altres a entendre les normes de convivència: “Si els falta una manta o el que sigui, procuro que no tinguin fred, que no els falti de res”.
El sopar és un dels moments importants del dia. En Joan el prepara i procura que sigui també un espai de conversa. “Quan se sopa, no hi ha mòbil”, explica. “Si estàs sopant amb el mòbil, no hi ha conversa. Falta alguna cosa”. Asseguts a taula, parlen de com ha anat el dia, de la feina que busquen o de les dificultats que s’han trobat. Quan algú torna desanimat, ell intenta animar-lo: “Tu no et preocupis, que tard o d’hora trobaràs feina”. “Així hi ha una mica de germandat”, resumeix.
També ajuda els altres a recuperar hàbits que poden semblar petits, però que són importants quan algú torna a viure en una casa compartida. “Els explico com funciona tot”, diu. Si algú fa servir un got, li recorda que el renti i el torni a deixar al lloc; si algú deixa el bany ple d’aigua, li assenyala la fregona. Són gestos senzills, però també són una manera de tornar a tenir cura d’un espai propi i compartit. A la casa hi ha horaris i normes, però Joan té clar que també cal tenir en compte la realitat de cadascú. Si algú treballa i arriba més tard, li guarda el sopar: “No he deixat mai ningú sense sopar. Mai, a ningú”. Els que treballen, diu, tenen preferència: “Els ajudem”. En Joan ho té clar: “Tot el món mereix una oportunitat”.
