Els castells són construccions humanes de diversos pisos d’alçada de les quals tenim notícia documentada des de finals segle XVIII. Les diferents colles de castellers omplen un atapeït calendari festiu i contribueixen a mantenir viva aquesta festa i tradició: el 2010 va ser declarada Patrimoni Immaterial de la UNESCO. Actualment, hi ha poques viles que no incloguin els castells a les seves festes i fires.
Els estudis més recents situen l’origen de la tradició castellera en els balls valencians, que agafaven com a referència les diferents muixerangues existents al País Valencià. Bàsicament, a totes elles es realitzava una petita dansa, acompanyada de distints elements, la qual acabava amb l’aixecament d’una petita torreta humana que anirà agafant importància fins a independitzar-se del ball. A les places la gent es quedava per veure qui feia la torre més alta. Al segle XVII trobem aquests balls valencians al Camp de Tarragona i al Penedès. A partir del segle XVIII, en aquests indrets la dansa es va anar escampant territorialment i a cada localitat va agafar característiques pròpies segons els balladors, fins que finalment es prescindeix de la dansa i se centra solament en les construccions humanes del final: les torres. Les colles començaran a competir per construir-les cada cop més altes.
Així doncs, a partir dels balls valencians de Valls i Tarragona, segons els estudiosos, s’evolucionaria cap als castells. Ens situaríem a principis del segle XIX. Fins als anys trenta del segle XX, Valls, Tarragona, el Vendrell i Vilafranca del Penedès serien els principals focus castellers. A partir dels anys vuitanta, i principalment noranta, del segle passat el món casteller va viure una forta expansió quantitativa: augment de colles; i qualitativa: assoliment de construccions amb gran dificultat d’execució -gamma extra. L’esperit renovador de les noves colles va ser cabdal perquè persones de totes les edats i condicions socials s’incorporessin al món casteller. Tanmateix, tot i que les dones havien participat en el fet casteller, no serà fins a la dècada de 1980 quan s’incorporin habitualment a les colles: en aquesta dècada, a la colla dels Minyons de Terrassa participaran plenament, generalitzant-se a la resta de colles. D’aquesta manera canviaven les relacions interpersonals del grup, cosa que permetria, entre altres, la participació de tota la família i l’augment de practicants. Es prioritzava la tècnica a la força.
Els castellers es reuneixen en colles, avui en podem comptar més d’un centenar a Catalunya, la majoria agrupades en la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. Aquestes agrupacions es diferencien unes de les altres pel color de la camisa -i l’escut, generalment s’identifiquen en una població -en un municipi n’hi pot haver més d’una. Així a la nostra comarca, dins la Coordinadora, trobem colles a: Castellar del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Terrassa, Montcada i Reixac, Ripollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Sabadell, Caldes de Montbui, Mollet del Vallès, Granollers i Parets del Vallès, a més a més d’altres en procés de formació com la de Vacarisses. Pantaló blanc, faixa negra i mocador vermell amb punts blancs és el vestit comú entre els castellers. Sense oblidar l’imprescindible acompanyament musical: gralles i timbal, i altres. En l’estructura d’un castell tenim: a la base la pinya, formada per diverses persones. Després el tronc -amb els diferents pisos. Els dosos comencen el pom de dalt, completat per l’acotxador o aixecador, i finalment, l’enxaneta, l’infant que corona la construcció.
Al Vallès, tot i tenir històricament presència castellera convidada, no vàrem tenir colla pròpia fins a l’any 1974: els ja desapareguts Castellers de la Roca, de la Roca del Vallès, pioners a la comarca, seguits pels Castellers de Montmeló el 1978, de vida breu. El 1979 es fundava els Minyons de Terrassa, colla que es va consolidar, de la qual sorgí posteriorment els Castellers de Terrassa. Els Minyons, com apuntàvem més amunt, varen encapçalar la modernització de les colles i la seva extensió: el 1993 van coronar el primer 2de9 amb folre i manilles de la història, un castell de gamma extra de 9 pisos. Els Minyons de Terrassa, una de les millors colles del país, van propiciar l’augment casteller a la comarca, ajudant a la seva posterior consolidació. Pel nombre de colles en actiu -com assenyalava Anna Marín, periodista especialitzada en el món casteller- el Vallès seria un exemple de l’expansió del fet casteller.
