Fins ben entrat segle XX, la roba es rentava als rius, les rieres, torrents, basses, entre altres, finalment es varen construir els safarejos o rentadors. Alguns privats i altres públics a cura dels ajuntaments. Com és conegut, un safareig és un receptacle, sovint rectangular, que s’omple d’aigua i serveix generalment per rentar la roba, també per regar. Els safarejos han estat llocs de sociabilitat femenina -encara avui, on principalment les dones es reunien per fer la bugada. Durant el segle XIX i part del XX, cada poble solia tenir un espai públic per rentar la roba, una feina feixuga i laboriosa realitzada per les dones, però que, al mateix temps, permetia la trobada, la reunió i el comentari de diferents afers. Un espai de relació i comunicació on el soroll de picar la roba mullada, el frec del sabó i de l’aigua es barrejava amb la xerrameca. Un cop feta la bugada es tornava a casa on s’estenia. Algunes dones si estaven tot el dia fins que s’eixugava la roba. L’aparició de l’aigua corrent i després la rentadora va anar fent desaparèixer el seu ús. La llista de safarejos públics conservats al Vallès és llarga, molts es van mantenir actius fins a la dècada del anys cinquanta del segle passat i alguns encara continuen fent la seva funció. És el cas del safareig de la Portalera de la vila de Caldes de Montbui, el qual es continua utilitzant per rentar la roba.
La vila de Caldes, al Vallès, durant l’època romana, va ser un enclavament termal establert sobre les seves fonts d’aigua. D’aquí el nom: aigües calentes, que brollen de la terra. Més tard, durant el segle XIX va ser la primera vila balneària de Catalunya. De la cèntrica Font del Lleó -en tenim noticia documentada des de 1581- en brolla contínuament l’aigua que fumeja a una temperatura constant d’uns 70º C. Abans es deia Font dels Escaldadors -pels escaldadors de vímec, els quals el remullaven en la seva aigua per donar-li forma. Els calderins i calderines encara avui utilitzen l’aigua de la font per diferents usos domèstics -com coure llegums o rentar. De la font prové l’aigua que omple el safareig de la Portalera, el qual es buida i neteja cada dia. Aquest safareig es va construir a final de segle XIX, canviant el seu emplaçament des del carrer Santa Susanna, originàriament estava a prop d’un dels portals de la muralla medieval que envoltava el nucli antic de la vila. D’aquí el seu nom.
Com dèiem, l’aigua arriba al safareig procedent de la Font del Lleó a una temperatura més baixa, uns 50º C a la part on es renta i 62º C al safareig més petit. Els dies de cada dia és freqüent veure-hi rentar roba. L’aigua calenta facilita la feina de rentar i esbandir les diferents peces. A Caldes, al segles XIX – XX, si van construir fins 6 safarejos d’aigua termal. Així, el safareig dels Calciners, s’utilitzava per rentar-hi la roba dels malalts i evitar d’aquesta manera les infeccions -s’hi posava calç. El safareig de la Canaleta, construït per l’arquitecte Manuel Raspall al 1929, l’aigua prové de la font de la Canaleta, encara actiu. L’antic safareig de Santa Esperança, de meitat del segle XX, el qual a partir de 2015 va ser recuperat per l’Ajuntament calderí per donar-li un nou ús: Banys Termals el Safareig.
Des de l’any 2007, l’Ajuntament de Caldes de Montbui amb el suport del Departament d’Innovació, Universitat i Empresa de la Generalitat de Catalunya, va crear el Centre d’Interpretació dels safarejos d’aigua termal, amb la finalitat de conservar aquest patrimoni cultural i preservar la seva memòria i identitat. Fins a l’arribada de l’aigua corrent, el safareig públic va ser un avenç important que facilitava la laboriosa i lenta feina de rentar la roba: ja no calia desplaçar-se al riu o altre indret allunyat de casa, suportant el pes de la roba, sobretot mullada. Tanmateix, aquesta feina de rentar la roba complia una doble funció: neteja i sociabilitat. Rentant es parlava i es feien relacions. Expressions vives avui com: fer safareig, tindrien el seu origen en aquests llocs, on les dones s’agrupaven per rentar i alhora «comentar» els afers del poble i altres. Llocs de trobada i comentaris, que continuen vius.
