Joan Carrancio. Autor: cedida.

Joan Carrancio: el conserge d’arrels palentines que sabia cuidar de tothom

“Ens vam conèixer a Suïssa. Ell treballava de conserge en un hotel i jo estudiava a París però als estius treballava de cambrera a Suïssa. Seria el 1968”, recorda Anna Griera del seu marit, Joan Carrancio, que va néixer el 30 de gener de 1944 a Palència. Arribats als anys 60, Carrancio “no aguantava més el nacional-catolicisme”, diu la seva dona, i va agafar la maleta i se’n va anar primer a Alemanya i després a Suïssa. Allà, un estiu, es van conèixer i ja no es van separar en el següent mig segle, fins que Carrancio va morir al Taulí el passat 24 de març per la Covid-19.

Es van casar l’any 1970 a Sant Llorenç Savall. Un casament mig improvisat durant les vacances d’estiu, amb una cerimònia curta i casolana, diu Griera, que és protestant. Van viure 13 anys a Wengen, un poble dels Alps suïssos prop de Berna. Al cap d’uns anys van venir a viure a Sabadell. No van tenir fills, però ja tenien nebots i trobaven a faltar la família. “En Joan es va fer voluntari d’un casal d’avis i també va entrenar nens de l’Atlètic Sabadell [un club de futbol ja desaparegut]. Tenia bona mà amb els nens. I era futbolero ‘a matar’, del Barça però també soci del Sabadell. Entrenant els nens li van oferir feina, de conserge, al carrer Advocat Cirera. Fins que es va jubilar hi va treballar allà”.

Foto portada: Joan Carrancio, amb una neboda. Autor: cedida.
Joan Carrancio, amb una neboda. Autor: cedida.

“En Joan tenia molt caràcter. Molt geni, un pronto castellà molt fort. Però el trobo a faltar moltíssim, bronques incloses”, diu ara la seva vídua, qui va escriure un obituari (‘Cuida’t, Joan‘) en aquest digital després de la mort del marit: “al fer pública la seva mort m’han trucat moltes persones per telèfon. Algunes fins i tot m’han explicat coses d’ell que no coneixia: les podria resumir dient que el Joan sabia cuidar molt a tothom. Va trucar-me gent de tot arreu i vaig veure que era molt estimat i em va fer sentir sempre molt acompanyada”.

Després de Nadal, Carrancio va passar uns dies al Taulí. Havia agafat una pneumònia. “Va passar 10 dies força malament però s’havia recuperat”, diu Griera. Llavors el coronavirus (no tenia ni el nom de Covid-19 en aquell moment) era poc més que una malaltia sorgida en un mercat xinès.

“Però 10 dies abans de morir va començar a no menjar i a no dormir. Un dia va fer febre. Vam trucar al metge: tres ibuprofens al dia. Vam passar dos o tres dies més fins que vam anar a Sant Fèlix. De seguida li van fer una placa i una analítica. Ens van dir que els pulmons no estaven bé. Que havíem d’anar al Taulí en ambulància. En aquell moment vam veure que estava molt malament. Encara era a l’inici de la pandèmia i vaig poder acompanyar-lo a l’habitació tres o quatre dies. Vaig poder veure’l i estar amb ell. Enraonàvem una miqueta i jo marxava a casa a la nit. Aquells dies l’hospital feia por: estava tot diferent, com desmuntat. Sense cadires. El personal amb tot de guants, mascaretes, aquelles bates… era molt impactant entrar i sortir cada dia. En Joan dormia bastant i sempre em deia ‘Cuida’t’.

Però al cap de pocs dies, el 24 de març, a les 9 del matí Griera rep una trucada a casa. És el metge. “No hem pogut fer més’, em va dir. Jo, que mai he estat sola a la meva vida, m’hi vaig quedar de sobte”. Carrancio va ser incinerat. Les cendres estan al costat de les del seu cunyat, amb qui s’avenia molt bé i passaven els diumenges junts. “El més dolorós va ser veure’l patir. Aquell dia a Sant Fèlix, quan ens van dir que els pulmons no estaven bé i havíem d’anar a l’hospital, es va posar les mans al cap. Ell sabia el que passaria”, acaba Griera.

Foto portada: Joan Carrancio, amb una neboda. Autor: cedida.