Inconfusible pel bigoti, i per la seva afabilitat en el tracte, el popular Andrés Ortega, que tots coneixien com l’Andreu, ha mort aquest diumenge 23 de març als 72 anys com a conseqüència d’un ictus, agreujat per la malaltia del Parkinson que patia des de fa dues dècades.

Natural de Larva (Jaén), va emigrar molt jove a Sabadell, on va desenvolupar diverses feines fins a consolidar-se laboralment, a mitjans dels 70 al món de les discoteques. Primer va ser a la modesta sala Mirage, ubicada a l’extraradi de la capital vallesana, de la mà del seu paisà Gabriel Castro, fet i fet un dels empresaris de la nit més importants que hi ha hagut a Catalunya.

Castro va inaugurar l’estiu del 1978 la discoteca Concor al centre de Sabadell, una sala d’enormes dimensions —una cosa inusual en aquella època de boîtes—, amb tres pistes de ball, sis barres i un gran escenari. Andrés Ortega va tenir la difícil missió, però solucionada amb bona nota, de ser el porter d’una sala tan selecta, on es reunia el millor de la comarca vallesana i fins i tot de Barcelona.

La imatge de l’Andreu a la porta de la mítica discoteca del carrer Sant Cugat, amb el seu esmòquing negre i corbata de llacet, saludant amb un somriure a la clientela, va quedar gravada per sempre al memorial noctàmbul de la ciutat. La seva cordialitat va fer que s’hi fixessin dos empresaris sabadellencs, Vicenç Puig i Joan Durán, artífexs de la qual seria una altra discoteca trencadora pel seu disseny i espectacularitat, amb dues plantes i piscina interior: Chic Sant Cugat.

Andrés Ortega va ser fitxat per a aquest macroprojecte, que va veure la llum el febrer del 1986, per fer-se càrrec del control d’accés. A poc a poc va anar escalant llocs a l’escalafó fins a convertir-se en el cap de recursos humans, encara que el seu treball anava més enllà, i s’ocupava de qualsevol eventualitat.

Va formar un gran equip amb Frederic Alfonso i Manel Ferrer, les persones que dirigien la nau, i fins a l’entrada del nou mil·lenni Chic Sant Cugat va ser una sala molt reputada, per la qual van passar grans noms i artistes, des de Xavier Cugat fins a Bertín Osborne, passant per Hombres G, o els famosos televisius de moment, com ara Àngel Casas, ‘Mikimoto’ o Jesús Vázquez.

A l’època de màxim glamour de la sala santcugatenca hi va haver un interès del famós Up&Down de Barcelona per endur-se a aquest tot terreny anomenat Andrés Ortega, però aquest va declinar l’oferta i es va quedar a Chic fins pràcticament el tancament definitiu de la sala el 2004. Per aquella època va ser quan a l’Andreu se li va detectar la malaltia del parkinson, un cop dur per a ell i la seva família, però que no va evitar que seguís en el mon de la nit amb nous projectes.

Així, el 2006 va formar part de l’equip d’accionistes que va obrir Les Carpes del Cim, a Santa Perpètua, un macroespai a l’aire lliure que no va acabar de funcionar, i va tancar prematurament. Però això no el va desanimar, ja que el 2013 es va aventurar a obrir una sessió de diumenge tarda, a la qual va anomenar Xava, Xive, Xuve, a una sala de la Zona Hermètica de Sabadell. El que avui es coneix com a tardeo, i que està tan de moda ara.

L’avanç inexorable de la malaltia va fer apartar, ja definitivament, l’Andreu d’aquest món. Encara que no li va faltar mai un somriure a la cara, ni les ganes de compartir un dinar amb els seus amics, el seu deteriorament físic es va fer palpable, i no va tenir més remei que ingressar en una residència. Els darrers anys, ja en una cadira de rodes, han estat especialment durs, encara que sempre ha estat acompanyat per les seves veritables amistats, les que subjauen en els pitjors moments, i per les dues filles: Andrea i Jessica.

Amb l’òbit de l’Andreu desapareix un concepte d’entendre el món de l’oci nocturn, basat en el tracte proper i la correcció, elements que ja no pertanyen a aquest món, com ell mateix. Ara l’espera la Maria, la seva dona, morta el 2008, l’amor de la seva vida, i potser una copa de rom cubà, que amb tant de plaer degustava per acompanyar una partida de dòmino al seu entorn més proper. Descanseu en pau.

Text: Xavier Rosell. Publicat originalment a Noticies Clave.