La Maria Badia i Cutxet ens ha deixat. Amb ella se’n va una presència discreta però essencial en la vida de moltes persones. Per a mi, la Maria ha estat una amiga bella i constant, d’aquelles que t’acompanyen al llarg dels anys i amb qui comparteixes amics i moments cabdals. És cert que, per diverses circumstàncies, els últims temps la nostra relació no ha tingut la intensitat d’altres èpoques, sobretot —encara que no pas únicament— a causa de la distància física que ens separava. Però això no ha estat mai suficient per esborrar ni l’afecte ni la gratitud que li dec.
La seva biografia pública ens recordarà que, entre moltes altres responsabilitats, la Maria va ser eurodiputada socialista i Directora d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya en el Govern de Carles Puigdemont. I és just que així sigui, perquè ella, des de cada responsabilitat que va assumir, va servir el país amb rigor, convicció i una dedicació plena. Però allò que els currículums no expliquen —i que per a molts de nosaltres és el que realment perdurarà— és que era una dona amable, treballadora, amiga dels seus amics, sempre disposada a donar un cop de mà quan calia. Una persona amb qui sempre podies comptar.
La manera de ser de les persones, més que no pas els càrrecs que han ostentat, és el que acaba deixant empremta. I la Maria va ser una d’aquelles persones lluitadores que, des de la discreció i la constància, treballen per bastir un món més habitable, més humà.
Descansa en pau, Maria. I gràcies per tot el que ens has donat.
