Hi ha persones que, amb silenci i perseverança, són capaces de transformar una ciutat sencera. Joaquima Júdez ha estat una d’aquestes figures discretes i alhora immenses. Una dona capaç de convertir el seu coneixement en servei i la seva vocació en un compromís inalterable amb els més vulnerables. Nascuda a Sant Quirze de Besora, Sabadell la va acollir i, amb la seva serenitat tenaç, es va anar convertint en una persona decisiva en modelar la ciutat que avui coneixem.
Metgessa, pediatra, psicòloga, psiquiatra, pedagoga: Júdez ha estat, sobretot, una mirada lúcida sobre la infància i la discapacitat intel·lectual, obrint camins quan encara no existien, sempre amb aquella combinació de rigor científic i humanitat profunda. El Centre de Medicina Preventiva Escolar, el Centre d’Estimulació Precoç, la llavor d’Atendis… són espais que porten —i portaran per sempre més— la seva empremta: una empremta feta de proximitat, constància i de fe innegociable en la dignitat de cada persona.
Gran dona i millor amiga. Sempre disposada a donar un consell i un cop de mà a qui ho requeria, amb una generositat que la definia tant com ho feia la seva provada discreció. Amb ella vaig compartir moments significatius de les nostres respectives trajectòries personals i professionals. En destacaré, però, el darrer: la seva activa participació al Consell Assessor de l’Associació Êthos, un projecte que coneixia profundament i un model d’atenció que va avalar amb convicció i lucidesa des del primer moment.
Durant la meva presidència d’Êthos (2018-2023), Júdez va ser, sense cap mena de dubte, la millor de les conselleres que jo podia tenir. El seu criteri, la seva experiència i la seva mirada centrada en les persones més vulnerables la convertien en una veu imprescindible. La seva presència m’aportava serenor, i la seva paraula, sempre justa, m’orientava.
Estic convençut que Sabadell sabrà reconèixer tot allò que ella ha donat a la ciutat, i que la recordarà per la seva militància constant al costat de les persones més desvalgudes.
Joaquima Júdez se’n va amb la serenor de qui ha complert la seva missió. I nosaltres ens quedem amb la responsabilitat —i el privilegi— de continuar-la.
Que descansi en pau.
