El director de fotografia sabadellenc Tomàs Pladevall ha mort aquest dimecres 4 de febrer, segons ha fet públic el regidor de Cultura, Carles de la Rosa, a Instagram. Pladevall va ser un apassionat del cinema, disciplina a la que va dedicar la seva vida. A escala local, va ser el principal impulsor contra l’enderroc del cinema Imperial, el més antic d’Espanya. Des de fa anys residia a Roda de Ter. Va ser Premi Gaudí 2022 a la seva trajectòria. La mort l’ha atrapat amb projectes en marxa. Segons va comentar a aquest mateix periodista fa menys de dues setmanes, estava a punt d’imprimir-se el llibre Poemes silúrics, que va escriure als anys 60, en una iniciativa promoguda per Francesc Ventura.
Amb Parkinson, Pladevall tenia prevista una intervenció a la Vall d’Hebron fa algunes setmanes, de la que no s’ha pogut recuperar. Nascut a Sabadell l’any 1946, fill d’una família de “fabricantets” -tenien alguns telers i venien llana-, va passar la seva infància al llavors carrer de Sanjurjo -ara Lacy-. Va ser alumne dels claretians, uns “sàdics” a l’època, segons recordava en una entrevista a fons. “Et fotien unes hòsties! I no et podies queixar. Si ho feies el teu pare et donava una altra”. Per influència familiar, tot i estar cridat a heretar la fabriqueta, li va arribar la passió per la imatge: el seu avi ja disparava fotografies i el pare era aficionat a gravar pel·lícules.
I l’afició va acabar sent ofici, dedicant-s’hi durant mig segle, sent un dels millors directors de fotografia d’Espanya. Pladevall es va acostar al setè art a través d’un curset de cinema amateur del Cineclub. Va formar part de la moguda cultural del Sabadell dels 60 i 70, de la mà de Francesc Bellmunt, com Benet Ferrer i altres persones al voltant de Belles Arts o de Palestra, com Francesc Ventura o Ramon Ribalta. Va fer pràctiques al laboratori Monistrol i a Borrell. Tota una ciutat ara en risc de desaparició. L’any 1963 va crear la productora de nom impronunciable Lentiplasticromocoliselectoserpentigraf. La seva primera pel·lícula amateur fou un slapstick: Coses que passen. El seu grup volia trencar amb el cinema no professional que es feia i connectar amb l’esperit Gallot de l’any 1960, promogut per Antoni Angle.
Cine, teatre, sales, esdeveniments…
Durant la dècada dels 70, mentre estudiava, va fer d’ajudant de cabina a l’Imperial. Un cinema que el va marcar. I mica en mica es va anar professionalitzant, treballant amb el propi Bellmunt, el productor Pere Giner o Paul Naschy. Després ho faria amb Bigas Luna, Ventura Pons, Manuel Huerga o altres grans noms de la cinematografia espanyola. Va treballar amb més de 60 directors en gairebé mig centenar llarg de pel·lícules i uns 400 documentals. A banda va il·luminar escenaris teatrals -per exemple al Grec- o fins i tot oficines i sales d’art com la Fundació Tàpies o el Saló de Cent de l’ajuntament de Barcelona. Va dirigir amb èxit la il·luminació de les cerimònies d’obertura i clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, que van encendre la bombeta de Barcelona el món.
Va impulsar l’Associació Espanyola de Cinematografia (AEC). Va ser assessor de la Filmoteca de Catalunya. Professor de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals (ESCAC) des dels seus inicis. Mestre de tota una generació d’il·luminador i directors de fotografia. L’any 1999 va guanyar el Premi Sant Jordi de cinematografia. Va impulsar l’Acadèmia del Cinema Català, de la qual va ser membre d’honor des del 2013.
L’any 2022 va rebre el premi Gaudí d’Honor 2022 per la seva trajectòria de més de 50 anys. Aquest digital el va nominar entre els cinc finalistes al Premi Sabadellenc de l’Any 2022. Malgrat la seva fràgil salut i viure a Roda de Ter (Osona) -la biblioteca municipal té un petit museu cinematogràfic cedit per ell- va tenir l’amabilitat de desplaçar-se fins el teatre Principal, on va trobar-se amb l’escalf d’alguns vells coneguts.
L’afer Imperial
La seva vinculació emocional amb l’Imperial va ser llarga i fecunda. Als anys 90 Pladevall va ser qui més va aixecar la veu contra el projecte d’enderroc de l’Imperial beneït per l’alcalde de l’època, Antoni Farrés. Va buscar alternatives, algunes de molt viables i de gran ambició que van marxar a Terrassa per acabar sent l’actual Parc Audiovisual de Catalunya. Va mobilitzar fins i tot algunes estrelles de Hollywood com Steven Spielberg. Però no se’n va sortir, generant-li una profunda ferida amb l’alcalde Farrés i amb part de la societat local, com recordava en una llarga entrevista amb aquest digital. L’Imperial original va anar a terra per fer-hi pisos, una plaça i un nou multicines que venia a replicar la façana històrica. Però el nou Imperial ja era una altra cosa: “no he volgut entrar mai”, va reconèixer. “A l’Euterpe va passar igual. Era un teatre del 1890. A corre-cuita ho van trinxar tot. Tot per l’especulació”, seguia.
Poemes silúrics
La sèrie de converses El Sabadell de…, dirigida per Josep Alavedra, mostra una llarga conversa amb el director de fotografia sabadellenc. Quedarà com un dels darrers testimonis audiovisuals de Pladevall, un mestre de la llum i el cine. Però qui malgrat el seu Parkinson i una delicada intervenció quirúrgica a finals de gener, tenia encara projectes entre mans, en aquest cas literaris. I és que està a punt d’imprimir-se el llibre Poemes silúrics, que va escriure als anys 60. La iniciativa ha estat promoguda per Francesc Ventura, Cesc Prat i pròleg de Joaquim Sala-Sanahuja. Pladevall estava il·lusionat de presentar-lo properament a la seva ciutat. Ja no serà possible fer-ho amb ell.
Pladevall ha mort aquest dimecres amb 79 anys. El regidor de Cultura, Carles de la Rosa, ha lamentat que “Sabadell perd un altre dels seus referents culturals”.
