ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Perarnau, membre de la Crida per Sabadell i l’Entesa per Sabadell
Fa pocs dies la Sra. Santos, secretària general del PP a Sabadell publicava un article, La herencia envenenada, en què carregava contra “el nacional independentismo” amb el seu to habitual, entre burlesc i ofensiu a parts iguals. L’article és un fabulós compendi de les bajanades amb què PP i C’s ens reconforten des de fa temps. Però si m’he decidit a respondre a la Sra. Santos és per combatre la idea principal que ens ha volgut traslladar, i que considero que tot demòcrata hauria de combatre decididament, sense matisos. És aquesta idea que la mobilització popular extraordinària que hem viscut els darrers anys pel dret a decidir, aquesta rebel·lió cívica i alegre, en realitat és un malson que ha generat “odi i enfrontament entre germans, amics, companys, pares i fills”. Vaja, l’espectre de la guerra civil planant sobre els nostres caps altre cop, qui ho havia de dir!
Comencem a desmuntar el seu argumentari. Si ens aturem a analitzar el que passa a Catalunya, trobarem que hi ha punts de contacte amb el que està passant també a la resta de l’Estat. La rebel·lió cívica catalana té a veure amb el 15-M, amb la crisi del règim de bipartidisme PP-PSOE, la corrupció endèmica, la crisi econòmica,… En fi, que les aigües baixen torrencials a banda i banda de l’Ebre.
Durant 40 anys, Catalunya ha crescut com a nació dins del marc autonòmic. Però mentre que per a l’Estat aquest marc era la concessió definitiva que se’ls feia a bascos, gallecs i catalans perquè estiguessin callats i entretinguts, el poble es va creure allò del reconeixement plurinacional de l’Estat, l’encaix federal i més autogovern… I l’Estatut del tripartit, el de Maragall, que va ser l’intent de fer aquest encaix, ja sabem on va acabar. La pulsió centralista i uniformitzadora de l’Estat va considerar inadmissible el camí del mig que pretenia el nou Estatut, i va acabar abocant una gran majoria de catalans cap al dret a decidir. La sola reclamació d’un referèndum sobre la independència de Catalunya ja ha posat l’Estat i al règim en una crisi com la del 1898.
Però tot això, per a la Sra. Santos, és aliè al seu relat. La seva és la història de la Catalunya trencada pel deliri de l’independentisme, la de “la fractura, la bretxa, la ferida per la qual es dessagna aquesta terra…” I el tremendisme de la visió de pares, fills i germans enfrontats per la vilesa d’uns quants s’acompanya, és clar, amb l’amenaça de la impossible convivència pacífica en qualsevol altre marc diferent que no sigui el de la Constitució espanyola. “¿Qué pasará cuando en aras de la misma desobediencia civil que ellos proclaman, seamos los que no estamos en la pomada independentista los que ignoremos y violentemos su hipotètica Constitución, sus leyes y su Estado de Derecho?” I ho rebla amb un magnífic: “¿Cómo piensan obligarnos a sentir lo que no sentimos?”.
No, no Sra. Santos. No es vol, ni es pot, diria jo, obligar a ningú a sentir el que no sent. Durant molt de temps, ‘indepes’, comunistes, anarquistes, socialistes, catòlics, agnòstics,… han cregut i defensat el que han volgut i no per això la convivència ha estat impossible. I el dia que una majoria decideixi democràticament un altre marc, unes altres regles de joc, serà perquè així ho ha decidit la gent corrent, el poble treballador.
Que ens deixin decidir, democràticament, en un referèndum. Igual que a Escòcia. És tan difícil? Es veu que per a determinada gent, fervents creients en la Indissoluble Unitat de l’Estat espanyol, sí. En bona part, són els mateixos que es neguen a condemnar el franquisme i l’horrorós genocidi cultural i polític que va comportar la repressió del règim feixista. Aquests sí que obligaven a alçar el braç encara que no ho sentissis.
Des de l’esquerra, prenguem-nos amb alegria la lluita i la rebel·lió, però, alhora, prestem atenció a l’ascens de la dreta pop de C’s, a l’escalada incendiària del PP, al decantament del PSC cap al “mur constitucional”. Siguem ferms defensant la democràcia enfront d’amenaces i intimidacions. I sí, davant de tant cap quadrat, reivindiquem a Vicente del Bosque, que ja fa tres anys ho va dir ben clar: “Catalunya té dret a defensar la seva independència”. A partir d’aquest punt, que sigui el poble qui decideixi què ha de ser.
