El mes de març passat es van complir 40 anys de la celebració del referèndum sobre l’OTAN. El PSOE de Felipe González havia passat de defensar l’ambigua postura “OTAN, d’entrada No” a acabar defensant la permanència d’Espanya a l’Aliança Atlàntica. La fortalesa del moviment per la pau el va obligar a convocar aquell referèndum. Felipe González ho va convocar, això sí, al final de la legislatura; ho va fer amb una pregunta tramposa i va haver de posar en funcionament tots els ressorts de l’Estat per aconseguir el SÍ. I encara que el resultat li va permetre mantenir Espanya a l’OTAN, més del 43 per 100 dels votants van expressar el seu clar rebuig a l’Aliança Atlàntica. Encara més, el vot contrari a l’OTAN va ser majoritari entre els votants de Catalunya així com també de les Canàries, Navarra i del País Basc. El poble català va votar NO a l’OTAN.
Un cop realitzat el plebiscit, el mateix Felipe González que ara acompanya, en actes públics celebrats a la precampanya de les eleccions andaluses, al candidat del PP, Juan Manuel Moreno Bonilla, va decidir incomplir dos dels tres compromisos que apareixien en la pregunta del referèndum: No hi ha hagut la promesa “reducció progressiva de la presència militar dels Estats Units a Espanya” mentre que Espanya sí que va acabar incorporant-se a l’estructura militar integrada de l’OTAN. Encara que hagin passat uns quants anys des de llavors, és bo tenir memòria d’aquest tipus d’incompliments perquè van buidar de contingut democràtic, a posteriori, aquell plebiscit, llençant a les escombraries els compromisos incorporats a la pregunta. I si en aquella data l’OTAN no tenia cap sentit, com a estructura militar que pugués servir per assegurar la pau entre els pobles, menys en va tenir després del col·lapse de la Unió Soviètica, la fi de la guerra freda i la desaparició del Pacte de Varsòvia (1991).
Va ser a partir d’aquell ampli moviment per la pau i anti-OTAN que, unes setmanes després del referèndum, va néixer una coalició política. Ho va fer l’abril del 1986 i es va anomenar Izquierda Unida. Una nova formació política convertida aviat en una federació de diferents partits i en la qual participem també moltes persones a títol individual, com jo mateix. Des d’aquella data han passat quaranta anys i Izquierda Unida (Esquerra Unida de Catalunya, a casa nostra) continua apostant i treballant, ara com aleshores, per la resolució pacífica dels conflictes. I si el 1986 dèiem alt i clar NO A L’OTAN, ho seguim dient avui igual d’alt i igual de clar.
Sabem que lluny de resoldre els problemes eventuals en l’àmbit de les relacions internacionals, una aliança militar com l’OTAN només serveix per incrementar-los. Tampoc cal oblidar que ha estat precisament l’OTAN la que recentment ha exigit a Espanya que augmenti la despesa pública militar, una exigència que qüestiona la nostra sobirania i que va en detriment de la millora dels serveis socials que la nostra societat necessita. Avui, com ahir, continuem rebutjant el militarisme i la pertinença a estructures imperialistes de l’Estat espanyol. Apostem per un plantejament defensiu de caràcter no ofensiu, centrat en el benestar dels nostres pobles, la redimensió de l’exèrcit en base a aquestes necessitats, i la racionalització i la reducció de la despesa militar. Aquests dies, que Israel i els Estats Units han iniciat una guerra il·legal i injustificada d’agressió contra l’Iran i el Líban és més necessari i urgent encara rebutjar el militarisme i trobar vies de diàleg per a la resolució dels conflictes. Les guerres mai no han beneficiat la classe treballadora ni el conjunt dels sectors populars.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
